Comporta't bé!!!

L'altre dia vaig començar a pensar en la quantitat d'ordres que dono cada dia als meus fills. Jo, que em considero una mare moderna i conciliadora, m'estic convertint en un sargent estressat. I a més, com més comandament, menys cas em fan. No sé si és l'estiu, la calor, les ganes de vacances o tot el que està passant a aquest país, però tinc la sensació de que hi ha coses que se m'escapen de les mans. I no vull. No pretenc ser una mare perfecta, però no vull ser l'ogre en el que m'estic convertint. Bé, l'"ogret", tampoc exagerem...

Cada dia m'aixeco amb bons propòsits, pensant que el dia anirà bé, que no m'enfadaré per res per res i que tenim molta sort perquè tenim uns fills encantadors...Vaig a la seva habitació, els desperto, els abraço i els deixo que vagin a poc a poc....Però les negociacions comencen de seguida..."5 minuts més"....em diu el Jaume, que entre setmana mai té pressa..."Val, d'acord"..."No, 13 minuts..."...continua ell, sempre demanant més....Sempre més....no val la primera resposta....I jo ja començo a oblidar-me dels meus bons propòsits, mentre preparo les bosses de l'escola d'estiu i decideixo que roba posar-me.

Amb el Jaume mig adormit i la Martina a mig vestir, torno a pensar que no he d'estressar-me i que he de ser capaç d'organitzar-me. Respiro profundament i passo el primer tram com puc, intentant donar menys de 10 ordres. "Acaba't l'esmorzar". "No et taquis". "Renta't les dents...bé!". "Posa't les sabates". "Agafa la motxilla". "Correu". "Ara no és hora de jugar". "No discutiu". "De pressa!". "No feu soroll"..ufff...sort que he decidit tenir un bon matí....

El camí fins al casal d'estiu segueix sent estressant i precipitat. A més, la Martina pot portar patinet per jugar al pati de l'escola, però als petits, com el Jaume, no els deixen. Així que la ruta és cap a endavant i enrere..."Martina, deixa el patinet al Jaume" "Us fareu mal" i "Espereu-me" és la cançoneta de cada matí. I em mossego la llengua per no dir:"S'ha acabat el patinet"; amb el temps, he après a no dir coses que després no vagi a complir...més que res, per no perdre credibilitat. Malgrat el resum de dia quan encara l'estem començant, els acomiado amb alegria i penso en ells durant tot el matí.

A la tarda, segueixen sense parar i jo segueixo de sargent estressat. La calor incrementa la seva activitat, en comptes de deixar-los aplanats. I la seva imaginació està mes activa que mai: veuen el nostre mini passadís com un gran camp de futbol amb porteria, el sofà com un llit elàstic i el terra com el gran matalasset. Rodes i verticals de la Martina, mentre el Jaume s'arrebossa pel parket de casa, com si fos gespa.

"Però, no podeu estar quiets? Vinga, que us poso la tele una estona...", els dic, desesperada, i amb un volum de veu poc regulat. "No, no volem tele, Ens podem disfressar?" és la resposta de la Martina. Sorprenent, què els dic?. Hauria d'estar orgullosa que vulguin seguir jugant, que ho prefereixin a estar connectats...els nostres esgotadors fills educant a la seva mare que busca en la tele la seva gran aliada.

Cedeixo sense estar molt convençuda, buscant una mica de paciència camuflada sota el cansament. La trobo, molt afeblida i m'aferro a ella. I el somriure em crida quan apareixen un mini Eduard i una mini Txell que han remenat el nostre armari. Oblidant-me del desordre, gaudeixo del moment.


De sobte, em veig nena i penso què és el que volen els meus fills. Com els puc dir que estiguin quiets quan estan descobrint la vida? Volen riure, volen córrer, jugar....i tot no pot ser una norma. Una rampa és per baixar-la corrent, cada vegada més ràpid...encara que et parteixis una dent....I una piscina per tirar-se en bomba, encara que et planxis la panxa...El tobogan és més divertit si el baixes del revés ...Per què la mare sempre ens diu:"Amb compte!" o" No toquis" "Què és "portar-se bé"...tot el que és avorrit?"

El meu cap no para mentre els segueixo observant, vestits de grans, però cantant i ballant. La Martina es cau tres vegades amb els talons i el Jaume no té calor amb una xaqueta d'hivern...és el seu joc i l'estan gaudint. I el meu rang de sargent cau uns graus, amb tendressa per l'escena que estic contemplant.

Potser sóc una mica exigent amb ells: vull que es comportin com adults i després em fa pena quan veig que es fan grans. M'agrada que siguin divertits i actius quan a vegades els tallo les ales. He de guiar-los, sóc la seva mare, ensenyant el respecte cap als altres i ajudant-los a crèixer. Però si ara no juguen i experimenten en estat pur, quan ho faran?

Mentre tornem a posar la roba a l'armari, decideixo penjar l'uniforme, sense passar-me a l'altre extrem. Les mares sargent no s'accepten a les vacances. Encara que les perfectes, tampoc.

Txell.

Independència infantil

"Jaume, mira si els pares dormen", sento mig dormida, però estic tan cansada que no puc obrir els ulls i no faig massa cas. És diumenge i no tinc grans obligacions ni compromisos, així que estiro la son una mica més. Segur que encara estic dins d'un somni.

Al cap de poca estona, torno a sentir un passets pel passadís i soroll a la cuina: són els nens, no hi ha dubte....i malgrat ser diumenge, ja estan en acció. Parlen baixet, però l'emoció els fa anar pujant el volum, així puc escoltar una mica de la conversa: "La tassa de la mare està aqui..." "Tens ja els cereals?" "Vaig a buscar unes natilles, que estan en la nevera" "Tu saps com es fa el cafè del pare?"...

M'imagino el que estan fent i, sincerament, m'inquieta la preparació, ja que, a la nostra cuina, no està tot a l'abast de nens. Però decideixo relaxar-me: només el to d'il·lusió que posen en tota la preparació m'alegra i tranquil·litza. Decideixo confiar en ells. Tenen 4 i 6 anys, però semblen un equip organitzat.

Contents, després d'haver completat la seva "missió", vénen a buscar-nos a la nostra habitació. Jo em faig la dormida, intentant que no se'm noti, aparentant relaxació, quan no sé si somriure o preocupar-me.

"Bon dia, us hem preparat una sorpresa!" "Vinga, que ja és de dia, a despertar-vos!". Obro els ulls i em trobo dos nens feliços i despentinats, de la mà i amb les sabatilles posades. Badallo forçadament i no em deixen acabar: gairebé sense respirar, insisteixen que anem a la cuina. L'Eduard, que no s'ha assabentat de res, ens segueix com un autòmata, potser pensant que segueix instal·lat en l'altra dimensió, però fa un esforç per entendre el que està passant.

"Tatxan". La taula de la cuina està preparada per esmorzar. Els nens s'han posat natilles, cereals i galetes. "Mare t'hem posat el got de l'Abella Maia, perquè no arribàvem a la teva tassa. I la llet de soja...I a pare, li hem posat Pepsi perquè no sabem fer cafè"....I segueixen explicant-nos la disposició de les coses, sentint-se grans. Nescafé, sucre, Nutella per  l'Eduard, pa, tortetes...no falta ni un detall. Els ulls se m'han desenganxat de cop i la meva tendresa ja s'ha s'ha despertat..

"He utilitzat el ganivet per untar la Nutella, però ja  l'he rentat perquè Jaume no es fes mal....", ens diu la Martina, emocionada. Germana gran que, encara que sigui menuda, sempre dóna la talla. Només em "manca" el pitet per començar a esmorzar, però el dia promet.

Mentre gaudim de la sorpresa, miro als nostres fills: s'estan fent grans, almenys per mi. Penso que fa dos dies estaven al cotxet amb el xumet i a mi em semblava impossible que arribés el dia en què pogués mantenir una conversa amb ells. Em pregunto on queden els bolquers, les rebequeries, les farinetes, la migdiada i la lactància que tant vam allargar el Jaume i jo. Només un record d'una etapa única i intensa.

En aquell moment, la meva disponibilitat de mare 24 hores em semblava esgotadora i eterna, encara que intentava gaudir-la com podia. Sempre somiava amb dormir una mica més. I ara, que sembla que algun dia ho aconseguiré, no sé si podré descansar. Una barreja d'orgull i vertigen em sorprèn davant noves etapes i diferents compromisos. Els nens creixen, però jo no puc deixar de ser la seva mare, intentat aprendre a veure les coses amb més distància.

El diumenge transcorre com la majoria a la nostra familia: amb les piles posades. Els nostres fills entenen poc de descans, així que l'activitat no cessa. Malgrat la pluja, no s'anul·len els plans.

A la nit i després d'un dia esgotador, la Martina i el Jaume tornen a sorprendre'ns, dutxant-se sols. Els donem un vot de confiança, sense cap supervisió. Reconec que ens costa, desitjant donar la volta i controlar la situació. Però no: no hi ha marxa enrere, cal deixar-los gaudir de la seva autonomia i independència infantil.

Mentrestant, preparo el sopar, sentint-me estranya, amb el temps menys just que normalment i pensant en les novetats del dia. Sé que aviat es convertiran en normalitat, que les integrarem com a rutina i, en segons quins  moments, com a obligació. Una nova perspectiva: ja no som participants, sinó espectadors, però d'això es tracta. Com sempre, aprenent sobre la marxa.

Els nens apareixen ben nets, amb més lluentor que de costum, tenen llum a la mirada. El Jaume ens explica que la Martina li ha ajudat a banyar-se, però que ell li ha posat crema a l'esquena. Somric. Avui no hi ha discussions entre germans: la responsabilitat els ajuda a estar totalment coordinats.

A punt de dormir els dic que estic molt contenta de que es facin grans. "L'any que ve ja puc anar sola a l'escola?", ens pregunta, molt viva, la Martina. "I jo ja puc veure "Los Vengadores"?" afegeix el Jaume.

Ric amb ells i els intento explicar que no hi ha pressa, que tot anirà venint a poc a poc. "D'acord, jo veuré "Els Vengadores" quan tingui 8 anys", diu el Jaume convençut.

"Ja veurem", és la meva frase, intentant concretar poc.

Després del "bona nit" torno a sentir la veueta del Jaume: "Mare, com es fa per tenir 8 anys demà?". I, per un instant, la sensació de que el temps vola torna a fer-me sentir vertigen.

Txell.

Final de curs

Acaba de finalitzar l'any escolar. Un curs més, com passa el temps. Els nens el marquen, creixent, canviant i aprenent. De vegades em pregunto si tenen la mateixa noció que nosaltres: la Martina em diu que aquest curs li ha passat ràpid i el Jaume ni s'ho planteja.

Jo, en canvi, recordo els anys escolars lents, el pas de la tardor a l'hivern interminable i l'arribada de la primavera infinita: potser és perquè abans tot estava menys programat i ens havíem de distreure i motivar, moltes vegades, pel nostre compte. Ara, en canvi, estan plens d'activitats i sobreestimulats. Progrés? Crec que cada època té els seus avantatges.

La veritat és que els nens estan nerviosos, elèctrics i podria dir que fins i tot, insoportables. La calor, festes, colònies, competicions i festivals d'aquest juny els té una mica més esverats. El Jaume ha tornat a la seva "sordessa infantil selectiva" que tan nerviosa em posa i la Martina està una mica contagiada de la repel.lència que deu haver a la seva classe: té 6 anys, algú em va dir alguna vegada que aquesta edat tenia algun esboç de primera adolescència, encara que també té el seu encant.

I jo, deixant-me portar, estic una mica més histèrica (potser també perquè sumo els "festivals" que tenim últimament a la feina), encara que intento respirar profundament i procuro contenir-me, vivint intensament les festes escolars.

Àlbums, manualitats, notes, informes, revistes del col·legi, llibres...els nens, aquests dies, surten carregats. La veritat és que no sabem si tindrem temps de revisar i assaborir cada àlbum i trobar un lloc per a cada cosa. Els seus records i els seus treballs plens de colorit mostren el seu món infantil, senzill i pur, i denoten la seva personalitat amb trets ben clars des de petits. No volem esborrar els seus records i les seves petjades, així que sempre intentem guardar-los en algun calaix per gaudir-los amb el temps.

Ells estan feliços, esperant les vacances després de tot el curs, encara que també enyorant els dies passats. La Martina, sensible i responsable, ens diu que trobarà a faltar a la seva professora i a la seva classe. El Jaume, en canvi, porta tota la setmana preguntant-nos si és l'últim dia: esperit lliure que s'adapta a les normes escolars però que no pateix si les perd de vista.

Merescut descans, els dos s'han esforçat. Pensant-ho bé, tots ho hem fet i hem viscut aquest curs amb intensitat: lletres i números per tot arreu, una gastroenteritis severa, una grip infantil i una altra d'adulta, una ungla del peu que ha tornat a créixer, alguna tos....

Primeres competicions, nova escola per la Martina, amistats i desenganys.... Futbol i més futbol amb Messi a tota hora... Caigudes, genolls pelats, genolleres i més genolleres. Converses entre germans més profundes, més compartir i més discutir. Preguntes difícils i jocs diferents.

Pares que s'entrenen, que s'equivoquen, que es desesperen i que ho tornen a intentar. Alguna compensació, grans somriures i llàgrimes. Confidències i preocupacions, comprensió i empatia . Pares que ho intenten, i amb tot l'afecte. Paciència desgastada i restaurada... Energia de gom a gom i esgotament...Però moltes ganes de veure com segueixen creixent, curs rera curs, amb tot el nostre suport, sense limitar cap a on s'adreça la seva vida.

I sense posar-me més melancòlica, tanco aquesta etapa mirant uns quants dibuixos dels nostres fills. Em quedo especialment amb dos: un de la família, fet per la Martina i ple d'amor, i un autoretrat fet pel Jaume, on els seus rínxols presideixen el paper. Els seus treballs del curs sempre aconsegueixen dibuixar el meu millor somriure.

El regal de la Carol

Fa temps que volia escriure aquest post, però per diversos motius, sempre s'ha quedat a mig fer i mai hl'he publicat.


Però avui sí: avui tinc ganes de somriure i de transmetre una mica d'alegria, després d'una setmana en què les notícies laborals no han estat ni agradables, ni esperançadores. A més, escrivint també m'oblido  que estic trobant a faltar a la Martina, que s'ha anat de colònies tres dies....(quines ganes tinc de donar-li una abraçada...i jo que pensava que era una mare moderna...).

La petita història comença amb la Carol, una bona amiga, sincera i clara. Una amiga que sempre és franca amb mi, transmetent-me la seva visió d'alguns temes que m'han fet pensar i posar-me en el meu lloc(segur que ara pensa: "Ai, Meri" i es mor de vergonya, però el que dic és veritat).

LaCarol té un gran estima per la Martina i el Jaume i, encara que els veu poc, sempre pregunta per ells i està pendent de les seves coses. Sap que sóc una mare encantada amb els meus nens així que, entre temes laborals i personals, ells tenen un lloc. De vegades li sorprenen les coses que explico, ja que ella no és mare, però escolta amb paciència les seves històries i riem amb les ocurrències dels dos. I quan els veu en directe i en plena acció em "compadeix" pel desgast a causa de la seva energia.

Un dia em va donar un regal per als nens. Amb algun dubte, em va dir que no sabia si els agradaria "No et preocupis, als nens els agrada tot", li vaig dir convençuda.

Vaig arribar a casa amb dos regals, un per a cadascun. Paper de colors amb un gran caramel que embolicava una sorpresa: un regal atractiu. "Què és, què és?" preguntaven els nens emocionats. "Una Wii?", preguntava el Jaume, que sempre espera aquest regal...(pobre, crec que, amb quatre anys, haurà de seguir esperant....).

Impacients, els nens van obrir els paquets que contenien dues bufandes fetes a mà i amb molts colors. A mi em van fer especial il·lusió.

"Què boniques", vaig dir ràpidament. "Fem una foto i l'enviem a la Carol..."

Sense parar molta atenció a les reaccions dels nens, vaig començar a disparar. El Jaume no semblava molt convençut, però la Martina ballava i s'enrotllava la bufanda...."Vinga, Jaume, somriu....que t'ensenyo la foto, ja veuràs què xula..."...

I aquí està la imatge que vam enviar, amb un text que posava: "Moltes gràcies, Carol, els nens estan encantats".

Al dia següent, la Carol em va tornar a preguntar per les bufandes, si realment els havien agradat, ja que, al no estar al món dels nens, un regal és molt més complicat.

I amb una bona amiga com ella, no hi ha secrets, ni un "quedar bé", ni transparència a mitges...."Bé, la Martina, va quedar molt contenta, però el Jaume esperava una altra cosa....". I li vaig ensenyar la primera foto, la imatge de la reacció.

Sobren les paraules....la caiguda d'ulls, de braços,les ulleres.....fins el xupa-xup i els rínxols tiren cap avall....Naturalitat d'un nen al que intentem ensenyar a ser agraït...espontaneïtat del primer moment que no pretén dissimular....

Foto pel record: és autèntica. Una imatge que a la Carol i a mi ens segueix fent riure i que reforça la nostra relació tan sincera. Així dóna gust.

Txell.

Semblances

Sempre m'han agradat les fotos. Imatges amb mil matisos que poden dir moltes coses. Un instant, un moment, un flaix... que capta una persona i que transmet la càmera.

Després, el record queda per sempre, i segons l'estat d'ànim m'inspira diferents sentiments. La foto expressa el que es veu i el que no es veu i pot arribar a traslladar-nos a altres llocs i a apropar-nos en la distància.

Des de que sóc mare, els nostres fills són els meus improvisats models. Procuro que no s'assabentin, perquè no es perdi espontaneïtat, encara que no sempre és fàcil portant una càmera a coll. A ells, nens del segle XXI, els agrada veure-les en el moment i he de ser dissimulada perquè no s'adonin.

En canvi, jo prefereixo contemplar el resultat amb calma. Gaudeixo veient com creixen, com somriuen i ric amb la seva frescor i espontaneïtat, com a nens que són. Fotos divertides, tendres, boniques, sorprenents, buscades i no buscades....totes m'acaben emocionant perquè desperten en mi mil records.

L'altre dia em vaig quedar amb una: després d'un dia intens per tots i especialment per la Martina, es va quedar dormida en el sofà. La seva imatge em va inspirar i li vaig fer una foto, esperant transmetre la pau que expressava. I el resultat, no em va decebre.



Tranquil·la, serena i plàcida...el nostre terratrèmol gaudint d'un descans més que anunciat. Una foto especial per a mi, plena de tendresa....i que m'ha transportat a la meva infància.

Aquesta imatge ha aconseguit tornar-me a fer sentir nena i recordar quan jo també dormia sense grans preocupacions. M'ha fet recordar quan el meu pare, segurament mogut pel mateix instint i sentiment que jo, va agafar la seva càmera i em va fer una foto molt semblant, gaudint també del resultat.

Sempre m'ha agradat. El meu pare la va titular "la consciència tranquil·la" i no va poder estar més encertat.

Comparo les fotos i m'agrada veure'm, per uns instants, reflectida en la Martina, recuperant aquesta innocència infantil que a ningú li agrada perdre. És com si es repetís la història, 35 anys després, a través d'una foto que evoca bons records i anima el desig que la Martina sempre gaudi dels seus somnis. Com a mare, faré el possible perquè mai els perdi.

Txell.

Preparant la maleta de les colònies

Dilluns. 6:30 del matí. Noto uns copets a l'esquena. Obro els ulls. És el Jaume, el nostre fill de 4 anys. "Preparem la maleta per les colònies?". De sobte, el veig gran. Per uns segons, la seva cara de trapelleta desapareix, i apareix un nen responsable. "Deixa'm una estoneta més, Jaume, fins que soni el despertador....i la preparem junts...."...

El Jaume s'arrauleix al meu costat i m'abraça, amb totes les seves forces. Avui marxa de colònies i hi ha sessió extra de mimos. I la veritat, no sé qui s'aprofita més de la situació, perquè a mi m'encanten aquests moments i procuro gaudir-los. Sé que arribarà un dia en què aquestes abraçades no seran per mi, però ara no és l'hora de pensar-ho.

El despertador sona. És hora d'engegar i el Jaume, amorós, s'ha quedat dormit al meu costat. No el desperto. Prefereixo una primera organització lleganyosa per després posar-nos tots en marxa. Després d'un cap de setmana ben aprofitat i en bona companyia, ahir vam arribar a Barcelona massa tard com per pensar en borses i excursions, confiant en el despertador d'aquest matí. A casa ja ens hem acostumat als nervis d'última hora i la pressió i, increïblement, les coses acaben sortint. No dono per més, no tinc una màquina del temps.

Repasso la llista de coses necessàries per a les colònies. Després de tres minuts de col·lapse, em centro i preparo la sala d'operacions, que és la taula del menjador. Agafo el retolador permanent per marcar tot en tres segons: el necesser amb el raspall i la pasta, que ja sé que acabarà una mica pringosa; la protecció solar extrema per nens blanquets; la mini tovallola que no ocupa i la protecció de llavis, que no entenc molt bé per què ens l'han demanat. No incloc la pinta que, encara que surt a la llista, considero innecessària pels rínxols desordenats del nostre fill: no el veig pentinant-se en dos dies d'excursió. No m'oblido de la polsera antimosquits: la veritat és que pensava que era una "xorrada" però, al no trobar els adhesius de repel·lent ala farmàcia, he rectificat i m'he adaptat a la situació....i fins a em fa gràcia, col·locada al turmell del Jaume, ja que el seu canell, a part d'estret, corre el risc de contínua manipulació, fruit dels nervis dels seus dies d'independència.

Quan ja estic mig organitzada, els nens i l'Eduard es desperten i col·laboren en el muntatge. L'Eduard, expert en trencaclosques, col·loca ordenadament totes les coses a la maleta: el joc de llit, roba de recanvi (he tingut temps fins per dubtar si li posava màniga curta o llarga i un pijama gruix o prim), jaqueta, bambes....El Jaume es distreu amb el lot i les llumetes, mentre que la Martina vol participar fent el mateix treball que el seu pare. Cadascun amb el seu rol i, malgrat els nervis i la pressa, va sortint la feina.

*Cantimplora amb aigua, bosses de plàstic per a urgències o per a la roba esquitxada de terra, gorra i sabatilles, diverses explicacions a Jaume d'on estan les coses (quan segur que s'ha assabentat a la primera)....crec que ja ho tenim tot.....

"Falta una cosa!", diu el Jaume, apareixent somrient amb el seu peluix dels Clanners....un mini ninot, groc i desgastat per l'ús, que serà el seu company nocturn i que li ajudarà a encarar amb més companyia la seva nit d'aventura....El nen gran que m'ha despertat aquest matí torna a ser el Jaume de sempre. I m'agrada: no hi ha pressa per créixer ni cremar etapes, només té quatre anys. Emocionat, el col·loca la maleta i la Martina li ajuda a tancar-la.

Després d'esmorzar, el Jaume ja està preparat amb el xandall de l'escola, la gorra amb la seva "cabellera" apuntant  i la maleta de rodes que no para de recórrer la casa. El Jaume l'arrossega, fent pràctiques de conducció en un passadís de reduïdes dimensions.

Sortint de casa, la Martina i el Jaume, espontàniament, es donen una gran abraçada. "Que t'ho passis bé" "I tu també....". ...M'entendreixen aquests moments i penso, que aquesta estima entre els dos significa que alguna cosa estem fent bé. Gaudeixo de l'escena sense càmera, però l'objectiu de la meva retina arriba directament al meu cor.

Ja a la porta de l'escola, ens trobem amb tots els pares, preparats per acomiadar als seus fills. Cares somrients, expectants, emocionades o contingudes, esperant l'entrada a l'autocar dels nostres nens. Quan apareixen, tots ens transformem, buscant al nostre, amb salutacions que no paren, dient coses com si ens sentissin entre l'aldarull de la gent i desitjant tornar-los a abraçar una vegada més.


Els nostres fills somriuen, saluden, llencen petons i també s'emocionen. Moment curt, però intens. I mentre endevino la silueta del Jaume a través del vidre de l'autocar, només penso en tot el que gaudirà, encara que insconscientment, ja el començo a trobar a faltar.

Txell.

Saber perdre

La Martina arriba a casa explicant-nos que, a l'escola, els han dit que escrivissin tres desitjos en un paper. "Jo he demanat que torni en Pep Guardiola, que tots siguem amics i ser campiona de gimnàstica"...Quins tres desitjos! No hi ha res com la innocència infantil, tan pura..."Però Martina, aquests tres desitjos són molt difícils d'aconseguir" li diem. "Si, per això són desitjos, és el que m'agradaria....potser es compleixen...".

Ens agrada veure la seva cara d'emoció quan ens ho diu...els ulls brillen d'il·lusió i, en en aquest moment, no tirarem els seus somnis per terra. Ella sap que les coses són difícils, però amb aquestes ganes, el que és impossible es veu més proper.

"Que torni el Pep Guardiola" és el seu primer desig. Sembla mentida...una nena de 6 anys ( com molts altres nens) admirant a un entrenador de futbol. El mès lògic és ser fan de cantants, actors, futbolistes.....els entrenadors tenen un paper secundari. I en Pep, encara que ha intentat cedir tot el protagonisme als seus jugadors i dignificar el futbol i el bon joc, sempre ha estat en el punt de mira. Serà perquè ha aconseguit fer-nos recuperar la il·lusió? Crec que mai havia gaudit tant del futbol com amb aquest Barça....bon joc no sempre embolicat de triomf, però amb uns  valors que el fan campió. No m'estranya que sigui tot un referent per a tantes persones que veuen en ell un model d'esforç, passió i lluita.

Segon desig: "Que tots siguem amics"...Crec que aquest desig l'hem tingut tots quan hem sigut nens. Ser acceptat, formar part del grup, de les relacions entre companys....La Martina em recorda a mi a la seva edat.... l'amistat per sobre de tot, i era important la quantitat i freqüència més que la qualitat. Amb el temps, el nombre d'amics es redueix dràsticament, encara que la intensitat i qualitat és el que realment importa.

I el tercer desig..."Ser campiona de gimnàstica"...
......
Els nostres fills, com tots els nens, donen gran importància al triomf. "Jo vull guanyar el primer" ens diu sempre Jaume, perquè quedi constància que guanyar és ser el número u.

A nosaltres ens sorprén aquest esperit competitiu i sempre els diem que "per saber guanyar cal saber perdre". Difícil frase per uns nens en un món competitiu, però és important saber que les coses costen i que no tot s'aconsegueix tocant una pantalla, amb un simple gest, amb un "clic".

No es pot ser el millor en tot, és impossible. És bona la lluita, la capacitat de superació, l'esforç, la constància. Vèncer les dificultats és el que ens manté vius. Mai cal perdre l'esperança, però l'únic objectiu no és el triomf, sinó tot el que aprens pel camí. I si algun dia arriba el premi, cal estar preparat, assaborint-lo amb passió, però també de forma humil i generosa, sent agraïts amb tots els que ens han ajudat. Perquè un triomf i una medalla són efímers, però el record dels que saben guanyar és etern. I el mèrit com a persones és el que ens acompanyarà sempre.

Amb aquestes o altres paraules similars intentem preparar als nostres fills per a aquest món caòtic i competitiu. Difícil, com moltes altres coses, però és el que hem triat. De vegades ens sembla que ens entenen i altres dies és més complicat...

Immersa en els meus pensaments, la Martina m'informa dels resultats de les carreres de motos, que els dos segueixen atentament amb el seu pare: "Mare, avui el Dani Pedrosa no ha guanyat i no pujarà al podi....però quedar quart tampoc està malament....no? Ho ha fet molt bé i s'ha esforçat"....

....... Sense paraules....sembla que el nostre esforç com a pares, de tant en tant,també rep medalles. Així que val la pena no tirar mai la tovallola.

Txell

Experiència televisiva

Aquest mes de maig, la Martina i el Jaume han sortit per la tele. La Martina, en un anunci de Vodafone per a Itàlia i el Jaume, en un anunci d'Arnidol, un stick pels "bonys". Una nova experiència per ells. Ara es veuen a la pantalla i els fa gràcia....simplement això, una activitat més com a nens i un record bonic.

I a mi, el que més m'agrada, és que s'ho han passat molt bé als rodatges, i que surten tal com són: la Martina, activa, donant voltes i com sempre, sense parar; i el Jaume, un trapella ben carinyós.

Espero que els gaudiu com nosaltres.

Txell.

P.D: Per cert, no m'oblido del post "Saber perdre"....està gairebé a punt, però les mil activitats d'aquesta primavera, més l'astènia em tenen esgotada.....

Dia de la mare

6 de maig, dia de la mare. Encara que una mica cansada i afectada per la primavera ( com cada any) no vull que s'acabi el dia sense felicitar a totes les mares convençudes, que es desviuen pels seus fills, que gaudeixen i pateixen amb ells. 

Porto uns quants anys sentint-me mare, exactament set, des de que la Martina, a la meva panxa, ja formava part dels nostres plans. Pares feliços, disposats a fer-ho tan bé com fos possible, conscients del nostre canvi de vida i d'estat, encara que, mirant-ho amb distància, no del tot. Ser pare és el millor aprenentatge sobre la marxa, en el qual el sentit comú i la paciència són els nostres companys de viatge, hiperdesenvolupats exponencialment.

Els fills fan que surti el millor i el pitjor de tots nosaltres. Mai abans havia cridat tant, però mai havia estimat tant, ni havia mostrat la meva sensibilitat de forma tan intensa, entenent perfectament l'amor maternal (o paternal que, en el nostre cas, és el mateix). És un amor gratuït, sense esperar gens a canvi, ple d'il·lusió per veure que els teus fills aprenen a ser personetes i poden arribar a ser grans persones.

Guiem als nostres fills, perquè els sigui més fàcil la vida, vivim les seves històries cedint-los tot el protagonisme, ajudant-los a agafar les regnes de la seva destinació. Moltes vegades ens canviaríem per ells, per evitar patimemts i perquè no repeteixin les nostres errades. Però no podem viure la seva vida, només a ells els pertany. Som el seu suport i el seu coixí, sempre estem, quan aprenen tot (bo i dolent) que els pot oferir la vida. Riure i plorar, tot forma part del cicle, sempre oferint la nostra mà i companyia.

Ho intentem, ens esforcem i és tan difícil...Cada fill és diferent i cada etapa també i els sentiments no es poden canviar. De vegades m'agradaria mostrar un món ideal, però vivim al món real...així que, com podem, els preparem, adaptant-lo a la seva edat. I són ells, els que, sovint, ens donen lliçons de la seva visió, fent més simple el que els adults veiem complicat, amb les seves lògiques preguntes sobre el funcionament de tot.

Així em sento, mare en tots els sentits, intentant no perdre la meva essència. Dies més bons que uns altres, però sempre recolzant als nostres fills en els seus somnis, mentre intento no oblidar els meus. I avui, en el nostre dia, m'agradaria regalar-vos un enllaç a un vídeo que, encara que tingui publicitat final, il·lustra molt bé part dels nostres sentiments ( Gràcies, Sílvia, per passar-m'ho).

Feliç dia de la mare!

Txell

Dia de pluja

Després d'unes intenses vacances de Setmana Santa amb els nens, amb el temps que no ha acompanyat, he decidit anotar-me una sèrie de normes, ítems i propostes a tenir en compte, perquè el "kit de supervivència" en un dia de pluja sigui complet. Espero que, a part de servir-me, també sigui útil per molts de vosaltres.

1- Esmorzar.

La tristesa que dóna despertar amb un dia gris de pluja pot compensar-se amb un bon esmorzar, sobretot en un dia festiu. Una xocolata calenta feta de forma tradicional és una bona opció per a pares/mares arriscats/des. És una forma d'entrenar als fills a esperar pacientment, dosificant els seus "Ja està?" mentre intentes que la llet no se t'enganxi en el fons del pot. Si combines tranquil·litat i estima, el resultat, normalment, és espectacular, una revolució del gaudir, ja que tots ens convertim en nens. I els nostres fills, immersos en un moment dolç, s'obliden del mal temps i també de les taques que esquitxen la seva cara, mans i els seus pijames. I jo també m'oblido de rentadores i només penso que és un bon començament per aquest dia.

2. - Equip bàsic de pluja.

Botes d'aigua

Encara que hi ha qui diu que unes botes d'aigua són un accessori totalment inútil, per mi són un gran invent. La principal raó és que, amb uns nens moguts com els nostres, és impossible quedar-se tot el dia a casa, ja que corres el risc de trobar-te'ls penjats del sostre a mitja tarda (o penjar-te tu directament). Per això és important que surtin a trepitjar tolls, amb les botes més llempants del mercat, perquè se'ls vegi bé. La Martina les té de flors i  el Jaume, del  Llamp McQueen (no podia ser d'una altra forma...), però existeixen algunes més cridaneres encara. També és imprescindible fer els ulls grossos, ja que no només acabaran mullades les botes, sinó els pantalons i, amb menys sort, fins i tot, les orelles, amb o sense relliscada.

Paraigues

Mai m'ha agradat anar amb paraigues, però entenc que és una cosa bàsica, encara que jo l'he passejat més que utilitzat. En el cas dels nens, la utilitat es resumeix als primers cinc minuts (si és que arriba). Recomano comprar-lo transparent, encara que sigui menys vistós, perquè facilita la visió perifèrica.

En el nostre cas, l'estampat de vaca de la Martina li permet conduir bé, sense xocar-se ni posar-lo a l'ull de ningú. Però el dels Gormiti del Jaume, barrejat amb la seva tossudessa i edat, és un perill: pitjor que un novell conduint sota una tempesta de neu. Amb el temps, he millorat la meva cara de pòker i les meves disculpes davant trepitjades i atropellaments.

A més, cal tenir en compte que la il·lusió per aguantar-ho i passejar-lo s'acaba esvaint i el paraigues acaba girant, rodolant i fent una sèrie de moviments infantils fins a acabar arrossegat pel terra.

Altres complements

Existeixen altres complements opcionals, com el capell o "chubasquero", però si no crida l'atenció o no és de colors vius, sembla que no té el mateix efecte per als nens. És com si tots els personatges dels dibuixos animats sortissin de passeig incrustats al plàstic i es saludessin entre ells. A nosaltres ens falten aquests accessoris, encara que, l'última vegada, els nostres fills van sortir de casa, convençuts, amb gorra de LlampMcQueen (per variar) i gorret blau claret de platja amb bolset a joc. Autèntics per a la seva mare, que sempre els troba una llum especial.

3. - Activitats per fer a casa

Pintures de la cara

Els nostres fills tenen predilecció per pintar-se la cara. Qualsevol festa, qualsevol celebració, qualsevol excusa és bona per acabar més que retolats. Batmans, Spidermans, fades, tigres, princeses i pirates...els llapissos de colors i purpurines sempre acaben envaint les seves cares. Tinc mil fotos de tots els seus looks i disfresses. Les últimes, un lleó amb tints de Bob Esponja i un tribut a Messi amb bigoti i barba. Preparats, en un llarg dia de pluja que sembla que mai acaba.

Jocs de taula o cartes

Des que els nens van aprendre a jugar a l'Uno, s'organitzen veritables competicions a casa. És com una marató, en la que no pots despistar-te perquè ells, espavilats i atents, estan "a la que salta". Amb el temps, han après que guanyar no és l'única cosa important i hem passat del drama dels perdedors al "Fem una altra?". A més, l'Eduard els ha ensenyat a apuntar les classificacions en un paper i és divertit veure grans lletres i nombres amb traç infantil que es reparteixen en una taula.

Em diverteixen aquests moments, encara que reconec que pot arribar un punt en què les partides s'eternitzin: els nostres fills, com la majoria dels nens, no tenen mesura i sempre volen més. I encara que cedeixis, mai és suficient. En aquests casos, l'habilitat per deslligar-te sense tallar en sec és una virtut que reconec que he de potenciar una mica més.

A part de l'Uno, que és el joc de moda d'aquesta temporada a la nostra casa, hi ha altres variants com el parxís (un clàssic), l'oca ( avorridíssim, encara que a ells els encanta) i el "bingo" (amb el *binguero Jaume, que "canta" les boles numerades d'una forma molt especial....de fet, per si sol, ja és un número....)

Manualitats.

Un altre gran recurs per als dies de pluja són els treballs manuals. La Martina, gran aficionada a "Art Attack", sempre fa noves propostes. I jo m'animo, segons el dia, i després d'observar si el Jaume està molt guerrer, ja que penso en les boletes minúscules de collarets que poden rodar pel terra, la cola a tot arreu menys en el paper i els pinzells i pintures repartits per tota la roba.

Amb una bona supervisió i en un moment relaxat del dia, si és que ho trobem, podem arribar a fer alguna "obra d'art" que després decora i dóna la nota divertida en parets, habitacions i menjador. No tan perfecta com les de la mostra, però feta amb tota la il·lusió.

4. Videos & Co.

En un dia de pluja no poden faltar els vídeos. Els prefereixo als canals de televisió, perquè pots controlar molt més el que els teus fills estan veient, a part d'estalviar-te tot tipus d'anuncis que conviden al consum infantil; de vegades és inevitable i sé que són nens del segle XXI que sempre volen més del que tenen (o tenen més del que necessiten i, en el fons, volen), però s'han d'anar fent aquests intents.

Moltes vegades costa posar-se d'acord en la pel·lícula i són dures les negociacions per arribar a triar una al gust de tots. A mi em sorprèn: quan érem petits, una tarda de pel·lícula ( fos la que fos) era una festa i tot ens feia il·lusió. En alguns moments els nostres fills conserven aquell entusiasme que tenien els seus pares per tot, criats en el respecte i el conformisme ( amb un entorn que ajudava molt més) i reconec que m'emociono pensant que una mica del que els ensenyes, els queda ( el 10%, com algú em va dir una vegada). Però altres vegades costa molt més i la persistència es ressent, afeblida davant l'impacte de la pressió social que els aborda des de ben petits. Supervivència parental i esforç, no hi ha una altra.

Altres vegades toquen sessions de vídeos de quan la Martina i el Jaume eren més petits. Els encanta veure's, pur narcisisme infantil: les seves cares més rodones, cossos aplatats, moviments de bebès i vocabulari limitat. I jo els miro amb nostàlgia d'àvia veient passar el temps, quan encara sóc una mare veient com creixen els nostres fills.

Existeixen ocasions especials en les quals no serveix ni la tele, ni els vídeos, ni els records, ni nostàlgies...Peus al sofà, salts, patadetes, "em poso en el teu lloc, m'has robat el meu"....és llavors quan un cinema, amb passeig, botes i tolls, ajuda a escampar i a trencar una mica amb els plans casolans. Canvi d'escenari, paraigues, i molt valor és l'única cosa que fa falta (molta falta!). La pantalla gegant, la foscor i l'olor a crispetes dels companys de butaques ( som família "sense crispetes", molt alternatius) els deixen calmats, com a mínim durant mitja pel·lícula. La resta, sempre acaba amb eñ Jaume assegut en la meva falda perquè està cansat i/o la Martina patint en la part trista que tenen la majoria de pel·lícules infantils. I jo relativitzant i pensant com era el cinema sense nens: possiblement em dormiria amb tanta tranquil·litat.

Menció apart rep el meu Ipad, cangur de luxe per a nens 2.0 que l'utilitzen sense cap dificultat, com tots els nens de la seva edat. Generació digital que permet un respir a pares que intenten no desfasar-se tecnològicament, acceptant els canvis evolutius dels seus fills. I, sobretot,sorpresos de la immediatesa de les coses.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Segur que m'oblido de molts més consells de supervivència (pastissos casolans, playmobil, disfresses...), però tenint en compte que el dia només té 24 hores, de les quals més o menys, 14 estan desperts, l'oferta de plans no està gens malament. No fa falta posar-los tots en pràctica, encara que aviso que és possible amb nens moguts com els nostres, que només aprofiten la nit per descansar.

De moment, miraré cada el dia el cel, esperant que el bon temps s'aclareixi, aprofitant la llum i les activitats a l'aire lliure, perquè està clar que els nostres fills són d'exterior: és una cosa que porten en els gens ( sobretot, paterns).

Txell

Piles carregades

Els nostres fills tenen una energia increïble. Suposo que com molts altres nens, però a mi em sembla una cosa excepcional. A més, aquests dies de vacances, com que estem molt més temps junts, ho he notat encara més. I en el blog també es nota, perquè no tinc temps ni d'escriure, ni de publicar.

Com qualsevol altre dia, avui, divendres de vacances, es desperten aviat: crec que tenen un rellotge biològic avançat. I com sempre també, el dia ja està posat, encara que crec que sense portar molt temps. No diré l'hora, però fins ara havia estat el meu número de la sort.

Passant de 0 a 200 km/ hora, en menys de quatre segons, m'"animen" a posar-me les piles. No són com les seves, és clar: les tenen de marca certificada. I les meves, són d'oferta de basar xinès de polígon.

Mentre jo segueixo lluitant contra els elements, toca esmorzar. El Jaume em pregunta si vull jugar al joc de les paraules: 4 anys i descobriment de les lletres, ens passem el dia escoltant sons de vocals i consonants que s'enganxen. Li dic que en un altre moment, he de concentrar-me en posar la llet en els gots; ara vaig a 30 per hora per una carretera comarcal.

Malgrat les protestes, té recursos, i juga amb Martina, sense parar de parlar, i preguntar. I es donen abraçades i petons, i fan més preguntes....i el volum puja i puja....i els peus i les mans no paren de moure's i no paren quiets a les cadires... I segueixen amb alguna discussió de germans i un "jo vull galetes" amb resposta de "no, avui toquen cereals", que animen la vetllada.

Quan penso que el soroll no pararà, s'aconsegueix una mica de silenci. Gaudint de l'esmorzar i amb la boca plena, és impossible seguir parlant, així que em donen una mica de treva per prendre'm un cafè, que m'acaba d'activar. Descafeïnat, que si no, em posaré histèrica.

Acaben la llet i amb més energia, se'ls ocorren mil activitats. En algunes ens inclouen, però jo els demano una estona per arreglar-me i ser persona, i aconsegueixo que em respectin. Aprofito per mirar el paquet de cereals i em sembla que no hi ha substàncies dopants, així que accepto que són així: desbordants d'energia. No negaré que m'agrada la llum que desprenen, però de vegades crec que no estem preparats per tant moviment.

El dia transcorre seguint la mateixa tònica; no baixen la guàrdia. Són incansables i en el meu cap ressona, ja sense ritme, la cançó de "No pares...¡sigue, sigue!". I per descomptat, ells segueixen sense deixar de parlar (herència materna, per descomptat), corren, salten, criden, ballen, s'abracen i es barallen...són una muntanya rusa familiar, adorables terratrèmols que proven la nostra paciència.

Com a punt final del dia i per acabar de provar la seva resistència (o la nostra) se'ns acudeix fer una excursió pel bosc, que acaba sent més llarga del que havíem planejat inicialment. Els nens gaudeixen i fan carreres, pugen,escalen, salten pedres, més carreres...no els importa la distància i només paren per prendre tres galetes i aigua. Suficient per carregar les seves bateries.

Esforçant-me per seguir el seu pas i el d'Eduard, em plantejo si són d'aquest planeta o sóc jo la que m'he equivocat de món. Estic esgotada, però la dignitat és l'últim que es perd, així que li trec l'últim suc a les meves piles oxidades per posar-me a l'alçada.

De tornada i arribant a la nostra destinació, la Martina, amb un gran somriure i amb cara de no haver parat en tot el dia, em pregunta: "Puc córrer?". I després de donar-li permís, surt disparada, perseguida pel Jaume, que intenta atrapar-la. Com si no haguessin fet res en tot el dia... Els miro i no m'ho crec, he pujat un nou graó en la meva capacitat de sorpresa. De moment, aquesta nit, soparé els seus cereals encara que la seva edat...ja no l'enxampo!

Txell

Genolleres i pantalons

8:45 del matí de qualsevol dia. Surto amb pressa amb els nens per anar a l'escola. Sempre corrents, ens aixequem a l'hora que ens aixequem. A l'ascensor, passo revista i comprovo que no ens hem deixat res: motxilles a punt, boques i dents netes, nassos sense mocs, nens pentinats (o això pretenc), bici, bossa i mòbil.

Després de l'eterna disputa per "picar"el botó de l'ascensor i després de posar bé el coll de la jaqueta del Jaume, em paro en els seus pantalons: un minúscul foradet adorna el genoll. En tres segons canvio d'opinió tres vegades per acabar decidint que no torno a entrar a casa per canviar-los. De forma ingènua dic al nostre fill que no ho toqui, ni ho faci més gran. El Jaume assenteix amb una cara poc creïble, però la pressa m'ajuda a creure que pot ser possible.

Amb els nens al cole, em vaig al treball amb bici. Malgrat el soroll ambiental, pedalejant, m'evadeixo i refugio en els meus pensaments. És el meu moment de desconnexió, en el que no intento ordenar tipus de prioritats que de vegades apunten per la meva ment.

La jornada laboral transcorre sense cap emoció, totalment previsible. De vegades trobo a faltar una mica més de creativitat, però no em queixo. En temps de crisi, tenir treball, és tot un privilegi.

5 de la tarda. Vaig a recollir al Jaume a l'escola. Somrient, sempre m'alegra el retrobament. Brut d'escola i amb les ulleres amb algun "xurret", m'assenyala els seus pantalons: "Mira, mare, m'han fet una falta jugant al futbol i he caigut".

Vaja...: jo no sé qui ha fet la falta, però sembla de la categoria d'algun jugador d'equip de primera divisió ( que prefereixo ni nomenar, perquè no ho mereix). Desastre total: El foradet s'ha convertit en una "foradot", mostrant uns genolls, com sempre amb alguna "marca de guerra".

Fent veure que m'ho crec completament, li dic que ja buscarem una solució. No val la pena enfadar-se. Jo ja sé que no només ha estat una falta de futbol, però la versió ja s'anirà aclarint. Apart de les vegades que es tira pels terra, em temo que un ditet ha anat furgant i furgant, i donant voltes i més voltes fins a completar l'estropici. Suposo que algunes classes de P4 són massa repetitives i cal distreure's d'una altra forma.
Les meves sospites es confirmen al segon següent, quan el Jaume es posa a jugar amb el forat,dissenyant un cercle concèntric d'importants dimensions. Quan s'adona que el miro, dissimula, però jo ja l'he enxampat.

Abans que ens quedem sense pantalons, tornem a casa, fent una parada tècnica a la  merceria, no sense abans trobar-nos algun veí que mira de reüll els pantalons del Jaume. La dependenta, en veure'ns arribar, ja ens pregunta el color i, amb el Jaume sobre el mostrador, lluint la seva obra d'art, triem el més semblat.

Fa temps que ja no em complico la vida i, en segons que coses, prioritzo practicitat a disseny. Per això, sóc consumidora de genolleres ovalades i resistents, que són les que intenten complir millor la seva funció. Encara ric pensant en els meus primers passos amb la Martina: dibuixos i formes de diferents grandàries que, en la majoria dels casos, no van arribar a durar més del dia de lluïment.

Ja a casa, em poso a planxar genolleres, ja que hi ha altres dos pantalons sobre la taula, també esperant ( és increïble l'acumulació de tasques de tot tipus que genera una família...). Els del xandall de l'escola necessiten doble reforç; em sembla que no resistiran tota la temporada. Penso que és igual la qualitat dels pantalons, tots acaben patint. Tenir petits terratrèmols a casa posen a prova la resistència de tot tipus gènere.

Mentre planxo i intento alinear genolleres, el Jaume, entretingut, juga amb uns altres pantalons. Grata i grata, fins a aixecar una genollera. No pot ser! Crec que li posaré un sensor als pantalons que li faci un pessic cada vegada que els toqui. Em controlo per no cridar i sembla que la paciència ha guanyat a la veu. Per enèsima vegada li explico que la roba és roba i que té joguines per distreure's, i vull creure que ho entén. Segur que ho entén, però es despista; i no el puc jutjar del tot perquè, en gran part, és herència materna.

Buscant una mica de protagonisme, la Martina em diu que també té un foradet en els leggins. Em fixo i podria arribar a veure un puntet, encara que posar una genollera ja seria passar-se. De vegades, a casa, les coses han de ser tan mil·limètricament iguals, quan ells són tan diferents, que em sorprenen. Rivalitats compartides que, portades amb molts mimos, poden ajudar a aprendre i créixer, però amb pares a prova de desgast.

Pensant en aquestes coses, empalmo planxa amb bany i sopar, sense plantejar-me la costura per rematar la feina, i se'm va el dia amb la història de tres o quatre genolleres. Quotidianitat pura i dura; és increïble el que donen de si uns quants pantalons. No vull pensar en l'arribada del bon temps, quan les proteccions donin pas als pantalons curts i els genolls entrin en contacte directe amb el terra. Llavors, la inversió familiar canviarà, optant per aigua oxigenada i tirites.

Txell

Dia del pare

19 de Març. Dia del pare. Els nostres fills s'ho pensen: Amb petons infantils i matiners, dolçament, (o no tant) el desperten. Hi ha pressa per anar al col·legi, però per a aquestes coses sempre hi ha temps. Somriures llenganyosos i un “Felicitats Eduard!” amb tot el sentit. És el pare dels nostres fills, el meu company, parella i amic, i estem junts en un gran projecte: educar i ajudar als nostres fills a ser feliços i a saber valorar el que tenen. Difícil repte, però no impossible, si a això s'afegeix gran dosi d'afecte i ganes, tolerància a la frustració, energia, paciència, sentit de l'humor (de vegades en "quarentena")... i alguna cosa més, que el dia a dia no et deixa oblidar.

Em poso a pensar i volo, com sempre. Recordo com ens vam conèixer i l'espontaneïtat del moment. Tan diferents, però iguals en el bàsic. La meva impulsivitat i sociabilitat contraresten amb la seva discreció i anàlisi, i la combinació, si és compensada, ens ajuda a no passar-nos a l'extrem.

L'Eduard riu amb les meves ocurrències, deixant-me que li expliqui, sense tallar-me les ales, però sap fer que jo mateixa sigui conscient de l'aterratge. Amor condensat que s'ha anat transformat en reposat i que de vegades juga a amagar-se mentre fem de pares. Però sempre es deixa, i sempre  l'atrapem, en els seus múltiples formats. Malgrat el desgast i a les obligacions, els dos ho tenim clar.

M'agrada veure a l'Eduard amb la Martina i el Jaume. El seu rigor i pautes es vesteixen d'explicacions lògiques, a l'abast dels nens, que moltes vegades em sorprenen positivament. I alhora, sap expressar gran afecte i dir amb paraules el que molts pares no s'atreveixen, potser perquè l'etiqueta masculina ho prohibeix.

M'encanta quan riuen els tres..i unir-me a la festa. No m'estranya que els nens l'adorin, perquè és un pare compromès, amb majúscules. Hi ha fotos que ho diuen tot:




Ja fa temps que no puc anar amb ell de la mà, perquè els nens la sortegen, contents de passejar amb el seu pare. Però l'estampa m'agrada i, observant-los, m'oblido d'alguns dels nostres desacords, acordant que la propera vegada ho intentarem fer millor. Les ganes compartides, ho poden tot.


Avui m'agradaria felicitar a tots els pares que estan encantats de ser-ho i que, malgrat el canvi de vida, gaudeixen de l'etapa única i irrepetible de veure créixer als seus fills. I, com no, al meu amor discret, que avui em deixa que li faci un homenatge.


FELICITATS EDUARD!!!

Txell.

Benvingut Teo!!

Dissabte passat va néixer el Teo, el nou cosinet. Després d'un dia esgotador de competició de gimnàstica, el vam anar a conèixer. Enganxadet a la seva mare, inspirava pau i tendresa. Nova vida, animada pels remolins dels nostres fills, que aviat es van oblidar del cansament del dia. Preguntes sobre panxes i bebès, difícils de respondre, i expectació davant el seu nou company de jocs.

Us deixo una foto del moment, que m'encanta.

Txell

Dia de la dona treballadora

Avui és el "Dia de la dona treballadora". Mentre penso en el significat, La Martina m'explica que a l'escola els han dit que avui es celebra que les dones poden treballar, perquè fa uns anys només anaven al riu a rentar la roba i cuidaven als seus bebès. Sorprenent plantejament. El que jo em pregunto és si realment ens hem alliberat tant i hem evolucionat, o simplement han canviat els temps.

Reflexions aparti, avui volia felicitar a totes les dones, treballadores dins i fora de casa. I el mèrit i record no és només per avui, sinó pels 364 dies restants ( bé, 365, que aquest any és de traspàs). I sobretot, volia recordar especialment d'aquelles dones que sempre han treballat pels altres, dones anònimes amb feines no reconegudes i  que es mereixerien un monument.


I mentre segueixo amb el meu moment filosòfic, el Jaume, en una de les seves enginyoses sortides, em pregunta si les mares tenen una cremallera a la panxa perquè neixin els bebès ( potser encara és petit per dir-li que és una mica més semblat a un velcro). Potser és que ha sentit campanes de diades i dones, i alguna cosa relaciona. M'agradaria creure que, quan ell creixi ja no es necessitarà celebrar aquest dia, perquè els drets ja estaran més que reconeguts, però ho veig difícil.

De moment, i per posar el nostre granet de sorra, aquesta nit els he llegit un conte. És un regal d'un bon amic, que sap captar molt bé les sensibilitats humanes. És el relat de "Els Colors", que pertany al llibre "Contes per abans de Despertar", de Nunila López i Myriam Cameros, les autores de "La Ventafocs que no volia menjar perdius".

I com compartir és contagiós, jo també us regalo l'enllaç, perquè llegiu el conte i ho gaudiu:

http://es.scribd.com/doc/84436135/loscolores

Txell

La penúltima bugada

Després d'uns quants dies malalta, el treball s'acumula dins i fora de casa. Les muntanyes de roba creixen exponencialment i les boles rodants de polses multipliquen inexplicablement. Amb els ànims encara contracturats, toca posar ordre i no és fàcil.

Miro el cistell de la roba bruta: està a vessar. Els meus fills amortitzen parc i activitats i sembla que s'arrebossen pel terra, així que la seva roba no té un segon ús: sempre s'ha de rentar abans. Toca posar una rentadora (o dues, o tres...). Els nens m'ajuden; de vegades els agrada i jo els deixo col·laborar, encara que em porti més temps. Tenen clar que s'ha de separar la roba blanca de la de color, però gairebé sempre es cola alguna peça que no toca i falta algun mitjó.

Omplim la rentadora: acaba de gom a gom. Intent no emplenar-la, però és impossible, perquè em sembla que tota la roba és urgent. Sé que si parlés, protestaria. La Martina i el Jaume, il·lusionats, m'ajuden a posar els detergents i suavitzants: per torns, ben mesurats, perquè cap dels dos tingui més protagonisme. De vegades em sorprèn la seva rivalitat en aquestes coses. Jo afegeixo algun producte que neteja encara més, perquè reconec que sóc una il·lusa i encara crec en la màgia. Gràcies a moltes persones com jo, els fabricants viuen millor.

Arriba l'hora d'estendre. Reconec que mai m'ha emocionat, però amb els anys he millorat el meu estil. Pot semblar increïble, però l'Eduard és qui m'ha ensenyat. A casa tot és repartiment i les tasques de la llar no seran menys. D'aquesta forma, les samarretes ja no queden amb la pinça marcada al pit, perquè estirades s'arruguen menys (i t'estalvies sessions tedioses de planxa) i la roba seca més ràpid si comences per les peces grans que queden a les últimes files. Per no parlar de l'estesa del revés, perquè no perdi color (si és que et recordes de fer-ho abans de posar-la a la rentadora, ja que els dies d'hivern, a les 11 de la nit, és dur donar-li la volta...).  Enginyeria de l'estendre, mèrit del meu estimat company.

Em poso a fer feina i tornen a aparèixer els meus petits col·laboradors. Sort que no hi ha llençols, perquè els agrada jugar a amagar-se i acaben, moltes vegades, enrotllats. Una pinça, i una altra i una altra i arribem a la roba interior. Llavors el temps es para i s'avança: del cistell no paren de sortir peces petites i, quan arribes als mitjons, ja no et queden ni pinces, ni espai. Recordo les nostres primeres bugades, quan la Martina era un bebè: em posava tendre veure les seves peces minúscules esteses i les tractava amb cura i dedicació. Després d'uns quants anys, només veig treball multiplicat per dos.

Aparello els mitjons perquè sigui més fàcil ordenar-los després. Em fa gràcia veure els de cada un de nosaltres, totalment definitoris: l' Eduard, mitjons foscos, tots iguals i difícils d'aparellar; el meu amor monocromàtic no posa color als seus peus. Els nens, en canvi, explosió de color, ratlles i ninots, que fan divertit el vestir-los cada matí. I els meus, de tota mena, segons l'ocasió, encara que predominen les ratlles que es poden camuflar sota unes botes. I sempre, sempre, falta algun mitjó, moment en el qual tornes a la rentadora i li dónes un parell de voltes, a veure si cau. De vegades passa, altres vegades queda perdut i no el trobes, i apareix a la següent bugada, "re-rentat" i marejat. I unes altres, simplement, queda esperant al cistell de la roba bruta, poc temps, perquè les rentadores són contínues. I el seu company, desemparat, al calaix de la roba interior.

La segona fase ja està finalitzada i sempre porta més temps del que havies previst. Queda el plegat, allò que et passes el dia fent. És la clàssica posició a la nostra casa: els nens jugant al menjador i l'Eduard o jo, plegant i plegant. I no s'acaba mai. Les muntanyes de roba creixen, es torcen i descompensen. Llavors decideixo posar una altra rentadora perquè el cistell torna a vessar, així que el cicle torna a començar, com un cercle viciós....sempre hi ha roba en moviment! Sense parar de treballar, la sensació d'ordre mai apareix.

Paro un moment perquè els nens em demanen que jugui amb ells. Em mereixo un descans, i ells també. La Martina em diu que, quan sigui gran, dirà als seus fills que no s'embrutin tant i el Jaume em pregunta per què sempre tenim treball a casa. Em fan gràcia les seves observacions i somric sense donar més explicacions. Per una bona estona em relaxo i gaudeixo d'ells, mentre els armaris esperen la roba que no deixa mai d'entrar i sortir.


Txell

Així ens veuen...

Des de que sóc mare, no tinc una imatge real i objectiva de mi mateixa. Potser la dedicació als nens, el treball i el poc temps que queda per a la meva parella, no em permeten dedicar-me i analitzar-me del tot. Per això m'agrada que els meus fills em donin la seva opinió. Ja sé que tampoc és fidel a la realitat, perquè l'estima moltes vegades distorsiona, però m'agrada la seva particular visió de les coses, el seu món imaginatiu i les seves simples observacions.

El Jaume, amb 4 anys, moltes vegades em veu com una companya de jocs. S'enfada i em diu que no em convidarà a la seva festa i, al cap d'un moment em diu que es casarà amb mi i que celebrarem un casament ( "i convidarem al pare i a la Martina, val?"). La meva autoritat li molesta i li costa entendre, però crec que en el fons l'agraeix. Els nens volen límits al mateix temps que et posen contra les cordes. Els petons enganxosos amb aire de xupa-xup ajuden, en molts moments, a suavitzar les nostres tensions educatives. Al meu tossut afectuós, no el canvio per ningú, perquè és dolçor recoberta d'energia i descobriment del món...però reconec que moltes vegades em posa a prova i em demostra que encara tinc molt per aprendre en això de ser mare.

La Martina, amb 6 anys, ja està en una altra fase. És una companya animosa i li agrada ajudar. Qüestiona i soluciona i comença a adonar-se que el món no segueix un ordre lògic. Comença a fer ús del sentit de l'humor i és un gran suport que m'ajuda a no perdre els papers. Sap comunicar-se i donar-me més pistes sobre els seus sentiments i em posa les piles si és necessari. Els seus raonaments em mostren que vegades m'equivoco, però que també els fills saben donar oportunitats i mostrar el camí. Sinceritat infantil al poder, encara que de vegades costi acceptar-la.

Difícil, això d'educar, ser mare i justa....de donar el millor de tu mateixa quan has tingut una jornada de treball tensa i esgotadora...d'estar atenta, de ser una superwoman i de tenir tot sota control...Però els meus fills es mereixen una mare alegre i disposada, que sàpiga donar pautes, afecte i que no perdi aquesta màgia que no només ens dóna la infància. Així que cal seguir al peu del canó, gaudint dels bons moments, aprenent i prenent anotacions en aquest gran màster familiar en el qual hem decidit apuntar-nos.

Per acabar, un dibuix de la Martina, un dels seus últims regals gràfics. Em veig estilitzada i sensual, i em fa riure, pensant la imatge que té de mi.

Txell.

 

Primera competició

Primera competició de gimnàstica artística de la Martina. Nervis i il·lusió davant el seu primer repte. Malgrat no trobar-se bé, ella no vol faltar a la cita. El seu esport preferit, la seva passió.

Desenes de nenes amb mallots acolorits i pentinades amb gomina omplen el pavelló. M'agraden les nostres, discretes i elegants. Llueixen, perquè menys és més. Cabells recollits amb gomina sense purpurina i sense cap ornament. Mares que estem aprenent a pentinar i fixar. Equip cohesionat que entrena sota l'atenta mirada de les seves famílies.

La prova comença per la Martina. El terra li ajuda a trencar el gel i l'exercici de salt la fa volar. A partir d'aquest moment comença a gaudir. S'oblida que no està molt fina i ens transmet la seva energia i les seves ganes a través del seu cos minúscul que vesteix amb gràcia el seu primer mallot.

Després de les dues últimes proves, la puntuació és el de menys. Té 6 anys i està aprenent els veritables valors de l'esport: companyerisme, constància, esforç i passió. Això és el que realment importa. La seva il·lusió és la seva gran medalla i la seva família, sempre, la seva gran aliada. I tot aquest aprenentatge, li acompanyarà com un gran bagatge per a la gran competició de la vida.

Felicitats Martina! I a tot l'equip ( entrenadores incloses)!

Txell.

 

Atac de riure

Porto uns dies de bon humor. Dec ser l'única bestiola rara que va feliç per la vida. Potser sigui un esperit contradictori, perquè conec a poques persones que estiguin contentes amb aquest 2012:  la crisi econòmica i de valors ens afecta i els mateixos “xoriços” segueixen repartint-se el pastís. A més, els dies són curts, el temps no s'aclareix i fins a Setmana Santa no ens queda cap dia laborable que sigui festiu. No sé, potser m'estan fent efecte les Flors de Bach que em vaig prendre fa temps o les vitamines tenen algun component estrany....O serà escriure, que em revitalitza.

El cas és que estic somrient, controlo una mica millor les emocions i el 10% de paciència no està tan afeblida. Esforç personal que dóna algun fruit.

Al treball ja m'han posat l'etiqueta de “Happy flower forever”. No és que no tingui problemes, és que penso que la motxilla emocional que tots portem penjada ha d'anar una mica més descarregada. Un somriure pot fer que les mateixes coses es vegin des d'una altra òptica.

Ahir dijous, abans d'acabar la meva jornada laboral, em va donar un atac de riure. Tot va començar per una tonteria que ni recordo i, al principi, els meus companys em miraven sense saber molt bé què em passava. Però esl riures són savis i molt contagiosos...tres minuts més i les llàgrimes saltaven com una torrent i tenia a mig equip seguint les riallades.

Teràpia emocional compartida i alegria magnètica. L'alineació de taules, cadires i ordinadors presentava un altre panorama. Per un moment, una màgia encantadora trencava la rutina i les postures forçades. Aire renovat preparat per cada dia de batalla.

Avui segueixo somrient i recordant, perquè de bons moments està feta la nostra ànima. I per això vull compartir amb vosaltres aquestes bones vibracions i desitjar-vos bon cap de setmana.


Txell.

Nens digitals

La Martina arriba de l'escola emocionada..."Aquesta nit xatejaré amb la meva amiga des del teu mòbil". Nosaltres, sorpresos, li diem que encara no té edat de xatejar..." Que sí, que sí, que he quedat amb ella!"

No m'ho puc creure: mòbil, xatejar, internet....té 6 anys i aquestes paraules són part del seu vocabulari. Entenc que estem al segle XXI, però tot això em sembla d'una precocitat sorprenent.

A les 8 de la tarda rebo un sms: La Martina tenia raó, la seva amiga pregunta per ella. Li dic i els seus ulls brillen d'emoció. "Puc contestar?" "D'acord, Martina, però un missatge i ja està, que demà us veieu a l'escola"..."Val, li contesto per mail perquè no sé si té facebook".

Superviso el missatge i dissimulo, perquè crec que m'agafarà un atac de riure. Adolescència primerenca atapeida en un cos minúscul. Després vindran les primeres confidències i jo deixaré de ser el seu referent. I, com això segueixi així, hauré d'apuntar-me a un curs de social manager. Prefereixo no pensar molt que passaré del riure al plor.

Quina generació! Pressa per créixer, tecnologia a l'abast... Són nens digitals...i nosaltres, pares que, si no espavilem, aviat estarem a anys llum,  intentant posar el fre als nostres fills mentre ells han trobat la fórmula per "desfrenar"...La que ens espera!

Txell.

40-1

22 de Gener. És diumenge i encara no són ni les 8 del matí. Gaudint dels meus últims somnis, ja sento un xiuxiuieig a l'habitació dels nostres fills. Afino l'oïda, però no puc escoltar amb precisió el que estan dient. Sorollet de sabatilles, porta del lavabo i noto uns dobles passets que s'apropen al nostre llit. Em faig la dormida fins que les seves fortes respiracions i baf infantil envaeixen la meva cara. "Mare, estàs desperta?".

Obro els ulls simulant que estic sorpresa i em trobo dos somriures il·lusionats de dents de llet, sincers i expectants..."Felicitats mare, és el teu aniversari!" Jo també somric, amb els músculs de la cara encara adormits i ulls semi- enganxats. Triple abraçada matinera amb petons sonors i atapeïts. L'Eduard, encara en fase REM, fa un esforç per unir-se a la causa amb un "per molts anys" inintel·ligible. Valoro les seves bones intencions a aquestes hores del matí. Els nens em diuen que no em mogui, que em tenen reservada una sorpresa...

Mentre aprofito els últims minuts de descans, ells mouen coses per la casa, però em faig la despistada. "Mare, ja pots mirar", em diu la Martina". " Segueix el camí de joguines que et portarà al teu regal". Com la protagonista del "Mago de Oz" segueixo la ruta marcada per l'hotel de les Pinypon, la capsa de màgia, dos contes infantils, un bolset i un joc de cartes. Al sofà m'espera un dibuix que té el segell de Martina: grans cors, marcianets amb personalitat i un missatge molt amorós. Somric i ella es mor de vergonya, conscient que el regal m'ha arribat.

"Ara em toca a mi"- diu el Jaume. El mateix procediment, ara és un caminet amb la casa del Batman, files de cotxes i una disfressa. El meu segon regal és una corona de la rosca del dia de Reis, que el Jaume em col·loca amb cura i diu que no me la puc treure. Sóc una princesa d'aniversari que somric a un cap ple de rínxols desordenats.

Ja en la cuina, uns morrets plens de xocolata m'apunten que hi ha esmorzar especial per a una data especial. I el dia també sembla sigui per encàrrec: clar i lluminós, llueix un sol sense núvols.... Un regal per a mi. Sembla mentida: estem a l'hivern i és primavera. Amb aquest temps, els anys no pesen i m'oblido de la crisi pre-quaranta, de les meves distraccions quotidianes i de la meva falta de paciència.

Decidim aprofitar el dia i ens llancem a la carretera, engrossint el nombre de cotxes que han pensat el mateix que nosaltres. La Martina encerta la destinació escollida i, emocionada, li explica a Jaume que anem a la platja i que ens banyarem. Els seguim la història, conscients que la il·lusió dels nostres nens no entén d'estacions i que, per a ells, les paraules sol i sorra impliquen remullada.

Aterrem a la nostra cala preferida i mentre ens impregnem d'aire de mar, els nostres "Speedy González" ja s'han tret la roba i van directes a l'aigua. Impossible frenar-los, l'única cosa que ens queda és observar-los, perquè ja ens imaginem el que poden fer. Cames fortes i ràpides que corren i salten, i felicitat desbordant esquitxada per les ones. Sobredosi d'aire pur que omple els nostres pulmons i els nostres pensaments. Immortalizo l'escena, encara que ja forma part del disc dur de la meva memòria, i el resultat és sorprenent. Reconec que, cada vegada que veig la foto, m'emociono.

L'Eduard s'uneix al bany i encara que intenta animar-me, jo sóc més de terra ferma. Em mullo els peus i penso que els nens sortiran tots blauets. Però ells tenen un diferent termòstat corporal i, després d'uns tocs de tovallola, es posen a construir castells de sorra. Em relaxo mentre juguen tranquils, gaudint i destensant la ment. Penso que m'agradaria que aquest paisatge formés part de la nostra quotidianitat, però potser cada dia perdia la gràcia.

Pocs minuts després, unes cares còmplices busquen la meva mirada. Pressenteixo alguna sorpresa i no m'equivoco. Un aniversari no pot ser complet sense un pastís, així que tinc un d'enorme davant meu: muntanya de sorra amb "xurrets" i un un trosset enganxat que simula una espelma. Els nostres fills canten feliços l'"aniversari feliç" acompanyats, tímidament, pel seu pare. Demano un desig i bufo un simulacre de pastís que compleix la seva funció a la perfecció. M'ho diuen fa anys i no m'ho crec, però la improvisació, amb nens, em resulta, fins i tot, divertida.

Completem el dia amb un dinar que fa olor de vacances: estiu a l'hivern, el sol que llueix ens fa perdre la noció del temps. Sense pressa i amb riures canvia la cara. Gaudeixo compartint taula amb els meus: s'han posat d'acord per fer-me feliç.

De tornada a casa, el Jaume interromp els meus pensaments, que estan recordant el dia. "Mare, i el teu regal?" "Jaume, el meu regal sou les tres persones que més estimo". Ell somriu estranyat: "Ja, però vull dir una "cosa" de regal...."

Baixo dels núvols i el miro: "Aquest any, no necessito cap "cosa"...a més, tinc una corona i un dibuix...". Em contesta amb un "ah, és clar", però estic segura que no ho acaba d'entendre. Jo també he sigut una nena i sempre he esperat alguna "cosa" el dia del meu aniversari. M'adono que, inconscientment, em faig gran, però que la maduresa ben entesa és un increïble motor per gaudir de les intenses vivències com a regal.

Txell

HE TORNAT!

Després de mesos de silenci, torno a escriure en aquest blog. No hi ha excuses: ni falta de temps, ni pànic escènic, ni inexplicable timidesa.... Em tiren les lletres i aquella necessitat de comunicar-me, d'expressar-me tal com sóc i de compartir les meves vivències quotidianes en una època de la meva vida esgotadora però única, intensa i plena de descobriments. Benvinguts una altra vegada.

Txell.