Saber perdre

La Martina arriba a casa explicant-nos que, a l'escola, els han dit que escrivissin tres desitjos en un paper. "Jo he demanat que torni en Pep Guardiola, que tots siguem amics i ser campiona de gimnàstica"...Quins tres desitjos! No hi ha res com la innocència infantil, tan pura..."Però Martina, aquests tres desitjos són molt difícils d'aconseguir" li diem. "Si, per això són desitjos, és el que m'agradaria....potser es compleixen...".

Ens agrada veure la seva cara d'emoció quan ens ho diu...els ulls brillen d'il·lusió i, en en aquest moment, no tirarem els seus somnis per terra. Ella sap que les coses són difícils, però amb aquestes ganes, el que és impossible es veu més proper.

"Que torni el Pep Guardiola" és el seu primer desig. Sembla mentida...una nena de 6 anys ( com molts altres nens) admirant a un entrenador de futbol. El mès lògic és ser fan de cantants, actors, futbolistes.....els entrenadors tenen un paper secundari. I en Pep, encara que ha intentat cedir tot el protagonisme als seus jugadors i dignificar el futbol i el bon joc, sempre ha estat en el punt de mira. Serà perquè ha aconseguit fer-nos recuperar la il·lusió? Crec que mai havia gaudit tant del futbol com amb aquest Barça....bon joc no sempre embolicat de triomf, però amb uns  valors que el fan campió. No m'estranya que sigui tot un referent per a tantes persones que veuen en ell un model d'esforç, passió i lluita.

Segon desig: "Que tots siguem amics"...Crec que aquest desig l'hem tingut tots quan hem sigut nens. Ser acceptat, formar part del grup, de les relacions entre companys....La Martina em recorda a mi a la seva edat.... l'amistat per sobre de tot, i era important la quantitat i freqüència més que la qualitat. Amb el temps, el nombre d'amics es redueix dràsticament, encara que la intensitat i qualitat és el que realment importa.

I el tercer desig..."Ser campiona de gimnàstica"...
......
Els nostres fills, com tots els nens, donen gran importància al triomf. "Jo vull guanyar el primer" ens diu sempre Jaume, perquè quedi constància que guanyar és ser el número u.

A nosaltres ens sorprén aquest esperit competitiu i sempre els diem que "per saber guanyar cal saber perdre". Difícil frase per uns nens en un món competitiu, però és important saber que les coses costen i que no tot s'aconsegueix tocant una pantalla, amb un simple gest, amb un "clic".

No es pot ser el millor en tot, és impossible. És bona la lluita, la capacitat de superació, l'esforç, la constància. Vèncer les dificultats és el que ens manté vius. Mai cal perdre l'esperança, però l'únic objectiu no és el triomf, sinó tot el que aprens pel camí. I si algun dia arriba el premi, cal estar preparat, assaborint-lo amb passió, però també de forma humil i generosa, sent agraïts amb tots els que ens han ajudat. Perquè un triomf i una medalla són efímers, però el record dels que saben guanyar és etern. I el mèrit com a persones és el que ens acompanyarà sempre.

Amb aquestes o altres paraules similars intentem preparar als nostres fills per a aquest món caòtic i competitiu. Difícil, com moltes altres coses, però és el que hem triat. De vegades ens sembla que ens entenen i altres dies és més complicat...

Immersa en els meus pensaments, la Martina m'informa dels resultats de les carreres de motos, que els dos segueixen atentament amb el seu pare: "Mare, avui el Dani Pedrosa no ha guanyat i no pujarà al podi....però quedar quart tampoc està malament....no? Ho ha fet molt bé i s'ha esforçat"....

....... Sense paraules....sembla que el nostre esforç com a pares, de tant en tant,també rep medalles. Així que val la pena no tirar mai la tovallola.

Txell