"Jaume, mira si els pares dormen", sento mig dormida, però estic tan cansada que no puc obrir els ulls i no faig massa cas. És diumenge i no tinc grans obligacions ni compromisos, així que estiro la son una mica més. Segur que encara estic dins d'un somni.
Al cap de poca estona, torno a sentir un passets pel passadís i soroll a la cuina: són els nens, no hi ha dubte....i malgrat ser diumenge, ja estan en acció. Parlen baixet, però l'emoció els fa anar pujant el volum, així puc escoltar una mica de la conversa: "La tassa de la mare està aqui..." "Tens ja els cereals?" "Vaig a buscar unes natilles, que estan en la nevera" "Tu saps com es fa el cafè del pare?"...
M'imagino el que estan fent i, sincerament, m'inquieta la preparació, ja que, a la nostra cuina, no està tot a l'abast de nens. Però decideixo relaxar-me: només el to d'il·lusió que posen en tota la preparació m'alegra i tranquil·litza. Decideixo confiar en ells. Tenen 4 i 6 anys, però semblen un equip organitzat.
Contents, després d'haver completat la seva "missió", vénen a buscar-nos a la nostra habitació. Jo em faig la dormida, intentant que no se'm noti, aparentant relaxació, quan no sé si somriure o preocupar-me.
"Bon dia, us hem preparat una sorpresa!" "Vinga, que ja és de dia, a despertar-vos!". Obro els ulls i em trobo dos nens feliços i despentinats, de la mà i amb les sabatilles posades. Badallo forçadament i no em deixen acabar: gairebé sense respirar, insisteixen que anem a la cuina. L'Eduard, que no s'ha assabentat de res, ens segueix com un autòmata, potser pensant que segueix instal·lat en l'altra dimensió, però fa un esforç per entendre el que està passant.
"Tatxan". La taula de la cuina està preparada per esmorzar. Els nens s'han posat natilles, cereals i galetes. "Mare t'hem posat el got de l'Abella Maia, perquè no arribàvem a la teva tassa. I la llet de soja...I a pare, li hem posat Pepsi perquè no sabem fer cafè"....I segueixen explicant-nos la disposició de les coses, sentint-se grans. Nescafé, sucre, Nutella per l'Eduard, pa, tortetes...no falta ni un detall. Els ulls se m'han desenganxat de cop i la meva tendresa ja s'ha s'ha despertat..
"He utilitzat el ganivet per untar la Nutella, però ja l'he rentat perquè Jaume no es fes mal....", ens diu la Martina, emocionada. Germana gran que, encara que sigui menuda, sempre dóna la talla. Només em "manca" el pitet per començar a esmorzar, però el dia promet.
Mentre gaudim de la sorpresa, miro als nostres fills: s'estan fent grans, almenys per mi. Penso que fa dos dies estaven al cotxet amb el xumet i a mi em semblava impossible que arribés el dia en què pogués mantenir una conversa amb ells. Em pregunto on queden els bolquers, les rebequeries, les farinetes, la migdiada i la lactància que tant vam allargar el Jaume i jo. Només un record d'una etapa única i intensa.
En aquell moment, la meva disponibilitat de mare 24 hores em semblava esgotadora i eterna, encara que intentava gaudir-la com podia. Sempre somiava amb dormir una mica més. I ara, que sembla que algun dia ho aconseguiré, no sé si podré descansar. Una barreja d'orgull i vertigen em sorprèn davant noves etapes i diferents compromisos. Els nens creixen, però jo no puc deixar de ser la seva mare, intentat aprendre a veure les coses amb més distància.
El diumenge transcorre com la majoria a la nostra familia: amb les piles posades. Els nostres fills entenen poc de descans, així que l'activitat no cessa. Malgrat la pluja, no s'anul·len els plans.
A la nit i després d'un dia esgotador, la Martina i el Jaume tornen a sorprendre'ns, dutxant-se sols. Els donem un vot de confiança, sense cap supervisió. Reconec que ens costa, desitjant donar la volta i controlar la situació. Però no: no hi ha marxa enrere, cal deixar-los gaudir de la seva autonomia i independència infantil.
Mentrestant, preparo el sopar, sentint-me estranya, amb el temps menys just que normalment i pensant en les novetats del dia. Sé que aviat es convertiran en normalitat, que les integrarem com a rutina i, en segons quins moments, com a obligació. Una nova perspectiva: ja no som participants, sinó espectadors, però d'això es tracta. Com sempre, aprenent sobre la marxa.
Els nens apareixen ben nets, amb més lluentor que de costum, tenen llum a la mirada. El Jaume ens explica que la Martina li ha ajudat a banyar-se, però que ell li ha posat crema a l'esquena. Somric. Avui no hi ha discussions entre germans: la responsabilitat els ajuda a estar totalment coordinats.
A punt de dormir els dic que estic molt contenta de que es facin grans. "L'any que ve ja puc anar sola a l'escola?", ens pregunta, molt viva, la Martina. "I jo ja puc veure "Los Vengadores"?" afegeix el Jaume.
M'imagino el que estan fent i, sincerament, m'inquieta la preparació, ja que, a la nostra cuina, no està tot a l'abast de nens. Però decideixo relaxar-me: només el to d'il·lusió que posen en tota la preparació m'alegra i tranquil·litza. Decideixo confiar en ells. Tenen 4 i 6 anys, però semblen un equip organitzat.
Contents, després d'haver completat la seva "missió", vénen a buscar-nos a la nostra habitació. Jo em faig la dormida, intentant que no se'm noti, aparentant relaxació, quan no sé si somriure o preocupar-me.
"Bon dia, us hem preparat una sorpresa!" "Vinga, que ja és de dia, a despertar-vos!". Obro els ulls i em trobo dos nens feliços i despentinats, de la mà i amb les sabatilles posades. Badallo forçadament i no em deixen acabar: gairebé sense respirar, insisteixen que anem a la cuina. L'Eduard, que no s'ha assabentat de res, ens segueix com un autòmata, potser pensant que segueix instal·lat en l'altra dimensió, però fa un esforç per entendre el que està passant.
"Tatxan". La taula de la cuina està preparada per esmorzar. Els nens s'han posat natilles, cereals i galetes. "Mare t'hem posat el got de l'Abella Maia, perquè no arribàvem a la teva tassa. I la llet de soja...I a pare, li hem posat Pepsi perquè no sabem fer cafè"....I segueixen explicant-nos la disposició de les coses, sentint-se grans. Nescafé, sucre, Nutella per l'Eduard, pa, tortetes...no falta ni un detall. Els ulls se m'han desenganxat de cop i la meva tendresa ja s'ha s'ha despertat..
"He utilitzat el ganivet per untar la Nutella, però ja l'he rentat perquè Jaume no es fes mal....", ens diu la Martina, emocionada. Germana gran que, encara que sigui menuda, sempre dóna la talla. Només em "manca" el pitet per començar a esmorzar, però el dia promet.
Mentre gaudim de la sorpresa, miro als nostres fills: s'estan fent grans, almenys per mi. Penso que fa dos dies estaven al cotxet amb el xumet i a mi em semblava impossible que arribés el dia en què pogués mantenir una conversa amb ells. Em pregunto on queden els bolquers, les rebequeries, les farinetes, la migdiada i la lactància que tant vam allargar el Jaume i jo. Només un record d'una etapa única i intensa.
En aquell moment, la meva disponibilitat de mare 24 hores em semblava esgotadora i eterna, encara que intentava gaudir-la com podia. Sempre somiava amb dormir una mica més. I ara, que sembla que algun dia ho aconseguiré, no sé si podré descansar. Una barreja d'orgull i vertigen em sorprèn davant noves etapes i diferents compromisos. Els nens creixen, però jo no puc deixar de ser la seva mare, intentat aprendre a veure les coses amb més distància.
El diumenge transcorre com la majoria a la nostra familia: amb les piles posades. Els nostres fills entenen poc de descans, així que l'activitat no cessa. Malgrat la pluja, no s'anul·len els plans.
A la nit i després d'un dia esgotador, la Martina i el Jaume tornen a sorprendre'ns, dutxant-se sols. Els donem un vot de confiança, sense cap supervisió. Reconec que ens costa, desitjant donar la volta i controlar la situació. Però no: no hi ha marxa enrere, cal deixar-los gaudir de la seva autonomia i independència infantil.
Mentrestant, preparo el sopar, sentint-me estranya, amb el temps menys just que normalment i pensant en les novetats del dia. Sé que aviat es convertiran en normalitat, que les integrarem com a rutina i, en segons quins moments, com a obligació. Una nova perspectiva: ja no som participants, sinó espectadors, però d'això es tracta. Com sempre, aprenent sobre la marxa.
Els nens apareixen ben nets, amb més lluentor que de costum, tenen llum a la mirada. El Jaume ens explica que la Martina li ha ajudat a banyar-se, però que ell li ha posat crema a l'esquena. Somric. Avui no hi ha discussions entre germans: la responsabilitat els ajuda a estar totalment coordinats.
A punt de dormir els dic que estic molt contenta de que es facin grans. "L'any que ve ja puc anar sola a l'escola?", ens pregunta, molt viva, la Martina. "I jo ja puc veure "Los Vengadores"?" afegeix el Jaume.
Ric amb ells i els intento explicar que no hi ha pressa, que tot anirà venint a poc a poc. "D'acord, jo veuré "Els Vengadores" quan tingui 8 anys", diu el Jaume convençut.
"Ja veurem", és la meva frase, intentant concretar poc.
Després del "bona nit" torno a sentir la veueta del Jaume: "Mare, com es fa per tenir 8 anys demà?". I, per un instant, la sensació de que el temps vola torna a fer-me sentir vertigen.
Txell.
Després del "bona nit" torno a sentir la veueta del Jaume: "Mare, com es fa per tenir 8 anys demà?". I, per un instant, la sensació de que el temps vola torna a fer-me sentir vertigen.
Txell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada