Fa temps que volia escriure aquest post, però per diversos motius, sempre s'ha quedat a mig fer i mai hl'he publicat.
Però avui sí: avui tinc ganes de somriure i de transmetre una mica d'alegria, després d'una setmana en què les notícies laborals no han estat ni agradables, ni esperançadores. A més, escrivint també m'oblido que estic trobant a faltar a la Martina, que s'ha anat de colònies tres dies....(quines ganes tinc de donar-li una abraçada...i jo que pensava que era una mare moderna...).
La petita història comença amb la Carol, una bona amiga, sincera i clara. Una amiga que sempre és franca amb mi, transmetent-me la seva visió d'alguns temes que m'han fet pensar i posar-me en el meu lloc(segur que ara pensa: "Ai, Meri" i es mor de vergonya, però el que dic és veritat).
LaCarol té un gran estima per la Martina i el Jaume i, encara que els veu poc, sempre pregunta per ells i està pendent de les seves coses. Sap que sóc una mare encantada amb els meus nens així que, entre temes laborals i personals, ells tenen un lloc. De vegades li sorprenen les coses que explico, ja que ella no és mare, però escolta amb paciència les seves històries i riem amb les ocurrències dels dos. I quan els veu en directe i en plena acció em "compadeix" pel desgast a causa de la seva energia.
Un dia em va donar un regal per als nens. Amb algun dubte, em va dir que no sabia si els agradaria "No et preocupis, als nens els agrada tot", li vaig dir convençuda.
Vaig arribar a casa amb dos regals, un per a cadascun. Paper de colors amb un gran caramel que embolicava una sorpresa: un regal atractiu. "Què és, què és?" preguntaven els nens emocionats. "Una Wii?", preguntava el Jaume, que sempre espera aquest regal...(pobre, crec que, amb quatre anys, haurà de seguir esperant....).
Impacients, els nens van obrir els paquets que contenien dues bufandes fetes a mà i amb molts colors. A mi em van fer especial il·lusió.
"Què boniques", vaig dir ràpidament. "Fem una foto i l'enviem a la Carol..."
Sense parar molta atenció a les reaccions dels nens, vaig començar a disparar. El Jaume no semblava molt convençut, però la Martina ballava i s'enrotllava la bufanda...."Vinga, Jaume, somriu....que t'ensenyo la foto, ja veuràs què xula..."...
I aquí està la imatge que vam enviar, amb un text que posava: "Moltes gràcies, Carol, els nens estan encantats".
Al dia següent, la Carol em va tornar a preguntar per les bufandes, si realment els havien agradat, ja que, al no estar al món dels nens, un regal és molt més complicat.
I amb una bona amiga com ella, no hi ha secrets, ni un "quedar bé", ni transparència a mitges...."Bé, la Martina, va quedar molt contenta, però el Jaume esperava una altra cosa....". I li vaig ensenyar la primera foto, la imatge de la reacció.
Sobren les paraules....la caiguda d'ulls, de braços,les ulleres.....fins el xupa-xup i els rínxols tiren cap avall....Naturalitat d'un nen al que intentem ensenyar a ser agraït...espontaneïtat del primer moment que no pretén dissimular....
Foto pel record: és autèntica. Una imatge que a la Carol i a mi ens segueix fent riure i que reforça la nostra relació tan sincera. Així dóna gust.
Però avui sí: avui tinc ganes de somriure i de transmetre una mica d'alegria, després d'una setmana en què les notícies laborals no han estat ni agradables, ni esperançadores. A més, escrivint també m'oblido que estic trobant a faltar a la Martina, que s'ha anat de colònies tres dies....(quines ganes tinc de donar-li una abraçada...i jo que pensava que era una mare moderna...).
La petita història comença amb la Carol, una bona amiga, sincera i clara. Una amiga que sempre és franca amb mi, transmetent-me la seva visió d'alguns temes que m'han fet pensar i posar-me en el meu lloc(segur que ara pensa: "Ai, Meri" i es mor de vergonya, però el que dic és veritat).
LaCarol té un gran estima per la Martina i el Jaume i, encara que els veu poc, sempre pregunta per ells i està pendent de les seves coses. Sap que sóc una mare encantada amb els meus nens així que, entre temes laborals i personals, ells tenen un lloc. De vegades li sorprenen les coses que explico, ja que ella no és mare, però escolta amb paciència les seves històries i riem amb les ocurrències dels dos. I quan els veu en directe i en plena acció em "compadeix" pel desgast a causa de la seva energia.
Un dia em va donar un regal per als nens. Amb algun dubte, em va dir que no sabia si els agradaria "No et preocupis, als nens els agrada tot", li vaig dir convençuda.
Vaig arribar a casa amb dos regals, un per a cadascun. Paper de colors amb un gran caramel que embolicava una sorpresa: un regal atractiu. "Què és, què és?" preguntaven els nens emocionats. "Una Wii?", preguntava el Jaume, que sempre espera aquest regal...(pobre, crec que, amb quatre anys, haurà de seguir esperant....).
Impacients, els nens van obrir els paquets que contenien dues bufandes fetes a mà i amb molts colors. A mi em van fer especial il·lusió.
"Què boniques", vaig dir ràpidament. "Fem una foto i l'enviem a la Carol..."
Sense parar molta atenció a les reaccions dels nens, vaig començar a disparar. El Jaume no semblava molt convençut, però la Martina ballava i s'enrotllava la bufanda...."Vinga, Jaume, somriu....que t'ensenyo la foto, ja veuràs què xula..."...
I aquí està la imatge que vam enviar, amb un text que posava: "Moltes gràcies, Carol, els nens estan encantats".
Al dia següent, la Carol em va tornar a preguntar per les bufandes, si realment els havien agradat, ja que, al no estar al món dels nens, un regal és molt més complicat.
I amb una bona amiga com ella, no hi ha secrets, ni un "quedar bé", ni transparència a mitges...."Bé, la Martina, va quedar molt contenta, però el Jaume esperava una altra cosa....". I li vaig ensenyar la primera foto, la imatge de la reacció.
Sobren les paraules....la caiguda d'ulls, de braços,les ulleres.....fins el xupa-xup i els rínxols tiren cap avall....Naturalitat d'un nen al que intentem ensenyar a ser agraït...espontaneïtat del primer moment que no pretén dissimular....
Foto pel record: és autèntica. Una imatge que a la Carol i a mi ens segueix fent riure i que reforça la nostra relació tan sincera. Així dóna gust.
Txell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada