Sempre m'han agradat les fotos. Imatges amb mil matisos que poden dir moltes coses. Un instant, un moment, un flaix... que capta una persona i que transmet la càmera.
Després, el record queda per sempre, i segons l'estat d'ànim m'inspira diferents sentiments. La foto expressa el que es veu i el que no es veu i pot arribar a traslladar-nos a altres llocs i a apropar-nos en la distància.
Des de que sóc mare, els nostres fills són els meus improvisats models. Procuro que no s'assabentin, perquè no es perdi espontaneïtat, encara que no sempre és fàcil portant una càmera a coll. A ells, nens del segle XXI, els agrada veure-les en el moment i he de ser dissimulada perquè no s'adonin.
En canvi, jo prefereixo contemplar el resultat amb calma. Gaudeixo veient com creixen, com somriuen i ric amb la seva frescor i espontaneïtat, com a nens que són. Fotos divertides, tendres, boniques, sorprenents, buscades i no buscades....totes m'acaben emocionant perquè desperten en mi mil records.
L'altre dia em vaig quedar amb una: després d'un dia intens per tots i especialment per la Martina, es va quedar dormida en el sofà. La seva imatge em va inspirar i li vaig fer una foto, esperant transmetre la pau que expressava. I el resultat, no em va decebre.
Tranquil·la, serena i plàcida...el nostre terratrèmol gaudint d'un descans més que anunciat. Una foto especial per a mi, plena de tendresa....i que m'ha transportat a la meva infància.
Aquesta imatge ha aconseguit tornar-me a fer sentir nena i recordar quan jo també dormia sense grans preocupacions. M'ha fet recordar quan el meu pare, segurament mogut pel mateix instint i sentiment que jo, va agafar la seva càmera i em va fer una foto molt semblant, gaudint també del resultat.
Després, el record queda per sempre, i segons l'estat d'ànim m'inspira diferents sentiments. La foto expressa el que es veu i el que no es veu i pot arribar a traslladar-nos a altres llocs i a apropar-nos en la distància.
Des de que sóc mare, els nostres fills són els meus improvisats models. Procuro que no s'assabentin, perquè no es perdi espontaneïtat, encara que no sempre és fàcil portant una càmera a coll. A ells, nens del segle XXI, els agrada veure-les en el moment i he de ser dissimulada perquè no s'adonin.
En canvi, jo prefereixo contemplar el resultat amb calma. Gaudeixo veient com creixen, com somriuen i ric amb la seva frescor i espontaneïtat, com a nens que són. Fotos divertides, tendres, boniques, sorprenents, buscades i no buscades....totes m'acaben emocionant perquè desperten en mi mil records.
L'altre dia em vaig quedar amb una: després d'un dia intens per tots i especialment per la Martina, es va quedar dormida en el sofà. La seva imatge em va inspirar i li vaig fer una foto, esperant transmetre la pau que expressava. I el resultat, no em va decebre.
Tranquil·la, serena i plàcida...el nostre terratrèmol gaudint d'un descans més que anunciat. Una foto especial per a mi, plena de tendresa....i que m'ha transportat a la meva infància.
Aquesta imatge ha aconseguit tornar-me a fer sentir nena i recordar quan jo també dormia sense grans preocupacions. M'ha fet recordar quan el meu pare, segurament mogut pel mateix instint i sentiment que jo, va agafar la seva càmera i em va fer una foto molt semblant, gaudint també del resultat.
Sempre m'ha agradat. El meu pare la va titular "la consciència tranquil·la" i no va poder estar més encertat.
Comparo les fotos i m'agrada veure'm, per uns instants, reflectida en la Martina, recuperant aquesta innocència infantil que a ningú li agrada perdre. És com si es repetís la història, 35 anys després, a través d'una foto que evoca bons records i anima el desig que la Martina sempre gaudi dels seus somnis. Com a mare, faré el possible perquè mai els perdi.
Txell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada