Jo, en canvi, recordo els anys escolars lents, el pas de la tardor a l'hivern interminable i l'arribada de la primavera infinita: potser és perquè abans tot estava menys programat i ens havíem de distreure i motivar, moltes vegades, pel nostre compte. Ara, en canvi, estan plens d'activitats i sobreestimulats. Progrés? Crec que cada època té els seus avantatges.
La veritat és que els nens estan nerviosos, elèctrics i podria dir que fins i tot, insoportables. La calor, festes, colònies, competicions i festivals d'aquest juny els té una mica més esverats. El Jaume ha tornat a la seva "sordessa infantil selectiva" que tan nerviosa em posa i la Martina està una mica contagiada de la repel.lència que deu haver a la seva classe: té 6 anys, algú em va dir alguna vegada que aquesta edat tenia algun esboç de primera adolescència, encara que també té el seu encant.
I jo, deixant-me portar, estic una mica més histèrica (potser també perquè sumo els "festivals" que tenim últimament a la feina), encara que intento respirar profundament i procuro contenir-me, vivint intensament les festes escolars.
Àlbums, manualitats, notes, informes, revistes del col·legi, llibres...els nens, aquests dies, surten carregats. La veritat és que no sabem si tindrem temps de revisar i assaborir cada àlbum i trobar un lloc per a cada cosa. Els seus records i els seus treballs plens de colorit mostren el seu món infantil, senzill i pur, i denoten la seva personalitat amb trets ben clars des de petits. No volem esborrar els seus records i les seves petjades, així que sempre intentem guardar-los en algun calaix per gaudir-los amb el temps.
Ells estan feliços, esperant les vacances després de tot el curs, encara que també enyorant els dies passats. La Martina, sensible i responsable, ens diu que trobarà a faltar a la seva professora i a la seva classe. El Jaume, en canvi, porta tota la setmana preguntant-nos si és l'últim dia: esperit lliure que s'adapta a les normes escolars però que no pateix si les perd de vista.
Merescut descans, els dos s'han esforçat. Pensant-ho bé, tots ho hem fet i hem viscut aquest curs amb intensitat: lletres i números per tot arreu, una gastroenteritis severa, una grip infantil i una altra d'adulta, una ungla del peu que ha tornat a créixer, alguna tos....
Primeres competicions, nova escola per la Martina, amistats i desenganys.... Futbol i més futbol amb Messi a tota hora... Caigudes, genolls pelats, genolleres i més genolleres. Converses entre germans més profundes, més compartir i més discutir. Preguntes difícils i jocs diferents.
Pares que s'entrenen, que s'equivoquen, que es desesperen i que ho tornen a intentar. Alguna compensació, grans somriures i llàgrimes. Confidències i preocupacions, comprensió i empatia . Pares que ho intenten, i amb tot l'afecte. Paciència desgastada i restaurada... Energia de gom a gom i esgotament...Però moltes ganes de veure com segueixen creixent, curs rera curs, amb tot el nostre suport, sense limitar cap a on s'adreça la seva vida.
I sense posar-me més melancòlica, tanco aquesta etapa mirant uns quants dibuixos dels nostres fills. Em quedo especialment amb dos: un de la família, fet per la Martina i ple d'amor, i un autoretrat fet pel Jaume, on els seus rínxols presideixen el paper. Els seus treballs del curs sempre aconsegueixen dibuixar el meu millor somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada