Des de que sóc mare, no tinc una imatge real i objectiva de mi mateixa. Potser la dedicació als nens, el treball i el poc temps que queda per a la meva parella, no em permeten dedicar-me i analitzar-me del tot. Per això m'agrada que els meus fills em donin la seva opinió. Ja sé que tampoc és fidel a la realitat, perquè l'estima moltes vegades distorsiona, però m'agrada la seva particular visió de les coses, el seu món imaginatiu i les seves simples observacions.
El Jaume, amb 4 anys, moltes vegades em veu com una companya de jocs. S'enfada i em diu que no em convidarà a la seva festa i, al cap d'un moment em diu que es casarà amb mi i que celebrarem un casament ( "i convidarem al pare i a la Martina, val?"). La meva autoritat li molesta i li costa entendre, però crec que en el fons l'agraeix. Els nens volen límits al mateix temps que et posen contra les cordes. Els petons enganxosos amb aire de xupa-xup ajuden, en molts moments, a suavitzar les nostres tensions educatives. Al meu tossut afectuós, no el canvio per ningú, perquè és dolçor recoberta d'energia i descobriment del món...però reconec que moltes vegades em posa a prova i em demostra que encara tinc molt per aprendre en això de ser mare.
La Martina, amb 6 anys, ja està en una altra fase. És una companya animosa i li agrada ajudar. Qüestiona i soluciona i comença a adonar-se que el món no segueix un ordre lògic. Comença a fer ús del sentit de l'humor i és un gran suport que m'ajuda a no perdre els papers. Sap comunicar-se i donar-me més pistes sobre els seus sentiments i em posa les piles si és necessari. Els seus raonaments em mostren que vegades m'equivoco, però que també els fills saben donar oportunitats i mostrar el camí. Sinceritat infantil al poder, encara que de vegades costi acceptar-la.
Difícil, això d'educar, ser mare i justa....de donar el millor de tu mateixa quan has tingut una jornada de treball tensa i esgotadora...d'estar atenta, de ser una superwoman i de tenir tot sota control...Però els meus fills es mereixen una mare alegre i disposada, que sàpiga donar pautes, afecte i que no perdi aquesta màgia que no només ens dóna la infància. Així que cal seguir al peu del canó, gaudint dels bons moments, aprenent i prenent anotacions en aquest gran màster familiar en el qual hem decidit apuntar-nos.
Per acabar, un dibuix de la Martina, un dels seus últims regals gràfics. Em veig estilitzada i sensual, i em fa riure, pensant la imatge que té de mi.
El Jaume, amb 4 anys, moltes vegades em veu com una companya de jocs. S'enfada i em diu que no em convidarà a la seva festa i, al cap d'un moment em diu que es casarà amb mi i que celebrarem un casament ( "i convidarem al pare i a la Martina, val?"). La meva autoritat li molesta i li costa entendre, però crec que en el fons l'agraeix. Els nens volen límits al mateix temps que et posen contra les cordes. Els petons enganxosos amb aire de xupa-xup ajuden, en molts moments, a suavitzar les nostres tensions educatives. Al meu tossut afectuós, no el canvio per ningú, perquè és dolçor recoberta d'energia i descobriment del món...però reconec que moltes vegades em posa a prova i em demostra que encara tinc molt per aprendre en això de ser mare.
La Martina, amb 6 anys, ja està en una altra fase. És una companya animosa i li agrada ajudar. Qüestiona i soluciona i comença a adonar-se que el món no segueix un ordre lògic. Comença a fer ús del sentit de l'humor i és un gran suport que m'ajuda a no perdre els papers. Sap comunicar-se i donar-me més pistes sobre els seus sentiments i em posa les piles si és necessari. Els seus raonaments em mostren que vegades m'equivoco, però que també els fills saben donar oportunitats i mostrar el camí. Sinceritat infantil al poder, encara que de vegades costi acceptar-la.
Difícil, això d'educar, ser mare i justa....de donar el millor de tu mateixa quan has tingut una jornada de treball tensa i esgotadora...d'estar atenta, de ser una superwoman i de tenir tot sota control...Però els meus fills es mereixen una mare alegre i disposada, que sàpiga donar pautes, afecte i que no perdi aquesta màgia que no només ens dóna la infància. Així que cal seguir al peu del canó, gaudint dels bons moments, aprenent i prenent anotacions en aquest gran màster familiar en el qual hem decidit apuntar-nos.
Per acabar, un dibuix de la Martina, un dels seus últims regals gràfics. Em veig estilitzada i sensual, i em fa riure, pensant la imatge que té de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada