Piles carregades

Els nostres fills tenen una energia increïble. Suposo que com molts altres nens, però a mi em sembla una cosa excepcional. A més, aquests dies de vacances, com que estem molt més temps junts, ho he notat encara més. I en el blog també es nota, perquè no tinc temps ni d'escriure, ni de publicar.

Com qualsevol altre dia, avui, divendres de vacances, es desperten aviat: crec que tenen un rellotge biològic avançat. I com sempre també, el dia ja està posat, encara que crec que sense portar molt temps. No diré l'hora, però fins ara havia estat el meu número de la sort.

Passant de 0 a 200 km/ hora, en menys de quatre segons, m'"animen" a posar-me les piles. No són com les seves, és clar: les tenen de marca certificada. I les meves, són d'oferta de basar xinès de polígon.

Mentre jo segueixo lluitant contra els elements, toca esmorzar. El Jaume em pregunta si vull jugar al joc de les paraules: 4 anys i descobriment de les lletres, ens passem el dia escoltant sons de vocals i consonants que s'enganxen. Li dic que en un altre moment, he de concentrar-me en posar la llet en els gots; ara vaig a 30 per hora per una carretera comarcal.

Malgrat les protestes, té recursos, i juga amb Martina, sense parar de parlar, i preguntar. I es donen abraçades i petons, i fan més preguntes....i el volum puja i puja....i els peus i les mans no paren de moure's i no paren quiets a les cadires... I segueixen amb alguna discussió de germans i un "jo vull galetes" amb resposta de "no, avui toquen cereals", que animen la vetllada.

Quan penso que el soroll no pararà, s'aconsegueix una mica de silenci. Gaudint de l'esmorzar i amb la boca plena, és impossible seguir parlant, així que em donen una mica de treva per prendre'm un cafè, que m'acaba d'activar. Descafeïnat, que si no, em posaré histèrica.

Acaben la llet i amb més energia, se'ls ocorren mil activitats. En algunes ens inclouen, però jo els demano una estona per arreglar-me i ser persona, i aconsegueixo que em respectin. Aprofito per mirar el paquet de cereals i em sembla que no hi ha substàncies dopants, així que accepto que són així: desbordants d'energia. No negaré que m'agrada la llum que desprenen, però de vegades crec que no estem preparats per tant moviment.

El dia transcorre seguint la mateixa tònica; no baixen la guàrdia. Són incansables i en el meu cap ressona, ja sense ritme, la cançó de "No pares...¡sigue, sigue!". I per descomptat, ells segueixen sense deixar de parlar (herència materna, per descomptat), corren, salten, criden, ballen, s'abracen i es barallen...són una muntanya rusa familiar, adorables terratrèmols que proven la nostra paciència.

Com a punt final del dia i per acabar de provar la seva resistència (o la nostra) se'ns acudeix fer una excursió pel bosc, que acaba sent més llarga del que havíem planejat inicialment. Els nens gaudeixen i fan carreres, pugen,escalen, salten pedres, més carreres...no els importa la distància i només paren per prendre tres galetes i aigua. Suficient per carregar les seves bateries.

Esforçant-me per seguir el seu pas i el d'Eduard, em plantejo si són d'aquest planeta o sóc jo la que m'he equivocat de món. Estic esgotada, però la dignitat és l'últim que es perd, així que li trec l'últim suc a les meves piles oxidades per posar-me a l'alçada.

De tornada i arribant a la nostra destinació, la Martina, amb un gran somriure i amb cara de no haver parat en tot el dia, em pregunta: "Puc córrer?". I després de donar-li permís, surt disparada, perseguida pel Jaume, que intenta atrapar-la. Com si no haguessin fet res en tot el dia... Els miro i no m'ho crec, he pujat un nou graó en la meva capacitat de sorpresa. De moment, aquesta nit, soparé els seus cereals encara que la seva edat...ja no l'enxampo!

Txell