Dilluns. 6:30 del matí. Noto uns copets a l'esquena. Obro els ulls. És el Jaume, el nostre fill de 4 anys. "Preparem la maleta per les colònies?". De sobte, el veig gran. Per uns segons, la seva cara de trapelleta desapareix, i apareix un nen responsable. "Deixa'm una estoneta més, Jaume, fins que soni el despertador....i la preparem junts...."...
El Jaume s'arrauleix al meu costat i m'abraça, amb totes les seves forces. Avui marxa de colònies i hi ha sessió extra de mimos. I la veritat, no sé qui s'aprofita més de la situació, perquè a mi m'encanten aquests moments i procuro gaudir-los. Sé que arribarà un dia en què aquestes abraçades no seran per mi, però ara no és l'hora de pensar-ho.
El despertador sona. És hora d'engegar i el Jaume, amorós, s'ha quedat dormit al meu costat. No el desperto. Prefereixo una primera organització lleganyosa per després posar-nos tots en marxa. Després d'un cap de setmana ben aprofitat i en bona companyia, ahir vam arribar a Barcelona massa tard com per pensar en borses i excursions, confiant en el despertador d'aquest matí. A casa ja ens hem acostumat als nervis d'última hora i la pressió i, increïblement, les coses acaben sortint. No dono per més, no tinc una màquina del temps.
Repasso la llista de coses necessàries per a les colònies. Després de tres minuts de col·lapse, em centro i preparo la sala d'operacions, que és la taula del menjador. Agafo el retolador permanent per marcar tot en tres segons: el necesser amb el raspall i la pasta, que ja sé que acabarà una mica pringosa; la protecció solar extrema per nens blanquets; la mini tovallola que no ocupa i la protecció de llavis, que no entenc molt bé per què ens l'han demanat. No incloc la pinta que, encara que surt a la llista, considero innecessària pels rínxols desordenats del nostre fill: no el veig pentinant-se en dos dies d'excursió. No m'oblido de la polsera antimosquits: la veritat és que pensava que era una "xorrada" però, al no trobar els adhesius de repel·lent ala farmàcia, he rectificat i m'he adaptat a la situació....i fins a em fa gràcia, col·locada al turmell del Jaume, ja que el seu canell, a part d'estret, corre el risc de contínua manipulació, fruit dels nervis dels seus dies d'independència.
Quan ja estic mig organitzada, els nens i l'Eduard es desperten i col·laboren en el muntatge. L'Eduard, expert en trencaclosques, col·loca ordenadament totes les coses a la maleta: el joc de llit, roba de recanvi (he tingut temps fins per dubtar si li posava màniga curta o llarga i un pijama gruix o prim), jaqueta, bambes....El Jaume es distreu amb el lot i les llumetes, mentre que la Martina vol participar fent el mateix treball que el seu pare. Cadascun amb el seu rol i, malgrat els nervis i la pressa, va sortint la feina.
El Jaume s'arrauleix al meu costat i m'abraça, amb totes les seves forces. Avui marxa de colònies i hi ha sessió extra de mimos. I la veritat, no sé qui s'aprofita més de la situació, perquè a mi m'encanten aquests moments i procuro gaudir-los. Sé que arribarà un dia en què aquestes abraçades no seran per mi, però ara no és l'hora de pensar-ho.
El despertador sona. És hora d'engegar i el Jaume, amorós, s'ha quedat dormit al meu costat. No el desperto. Prefereixo una primera organització lleganyosa per després posar-nos tots en marxa. Després d'un cap de setmana ben aprofitat i en bona companyia, ahir vam arribar a Barcelona massa tard com per pensar en borses i excursions, confiant en el despertador d'aquest matí. A casa ja ens hem acostumat als nervis d'última hora i la pressió i, increïblement, les coses acaben sortint. No dono per més, no tinc una màquina del temps.
Repasso la llista de coses necessàries per a les colònies. Després de tres minuts de col·lapse, em centro i preparo la sala d'operacions, que és la taula del menjador. Agafo el retolador permanent per marcar tot en tres segons: el necesser amb el raspall i la pasta, que ja sé que acabarà una mica pringosa; la protecció solar extrema per nens blanquets; la mini tovallola que no ocupa i la protecció de llavis, que no entenc molt bé per què ens l'han demanat. No incloc la pinta que, encara que surt a la llista, considero innecessària pels rínxols desordenats del nostre fill: no el veig pentinant-se en dos dies d'excursió. No m'oblido de la polsera antimosquits: la veritat és que pensava que era una "xorrada" però, al no trobar els adhesius de repel·lent ala farmàcia, he rectificat i m'he adaptat a la situació....i fins a em fa gràcia, col·locada al turmell del Jaume, ja que el seu canell, a part d'estret, corre el risc de contínua manipulació, fruit dels nervis dels seus dies d'independència.
Quan ja estic mig organitzada, els nens i l'Eduard es desperten i col·laboren en el muntatge. L'Eduard, expert en trencaclosques, col·loca ordenadament totes les coses a la maleta: el joc de llit, roba de recanvi (he tingut temps fins per dubtar si li posava màniga curta o llarga i un pijama gruix o prim), jaqueta, bambes....El Jaume es distreu amb el lot i les llumetes, mentre que la Martina vol participar fent el mateix treball que el seu pare. Cadascun amb el seu rol i, malgrat els nervis i la pressa, va sortint la feina.
*Cantimplora amb aigua, bosses de plàstic per a urgències o per a la roba esquitxada de terra, gorra i sabatilles, diverses explicacions a Jaume d'on estan les coses (quan segur que s'ha assabentat a la primera)....crec que ja ho tenim tot.....
"Falta una cosa!", diu el Jaume, apareixent somrient amb el seu peluix dels Clanners....un mini ninot, groc i desgastat per l'ús, que serà el seu company nocturn i que li ajudarà a encarar amb més companyia la seva nit d'aventura....El nen gran que m'ha despertat aquest matí torna a ser el Jaume de sempre. I m'agrada: no hi ha pressa per créixer ni cremar etapes, només té quatre anys. Emocionat, el col·loca la maleta i la Martina li ajuda a tancar-la.
Després d'esmorzar, el Jaume ja està preparat amb el xandall de l'escola, la gorra amb la seva "cabellera" apuntant i la maleta de rodes que no para de recórrer la casa. El Jaume l'arrossega, fent pràctiques de conducció en un passadís de reduïdes dimensions.
Sortint de casa, la Martina i el Jaume, espontàniament, es donen una gran abraçada. "Que t'ho passis bé" "I tu també....". ...M'entendreixen aquests moments i penso, que aquesta estima entre els dos significa que alguna cosa estem fent bé. Gaudeixo de l'escena sense càmera, però l'objectiu de la meva retina arriba directament al meu cor.
Ja a la porta de l'escola, ens trobem amb tots els pares, preparats per acomiadar als seus fills. Cares somrients, expectants, emocionades o contingudes, esperant l'entrada a l'autocar dels nostres nens. Quan apareixen, tots ens transformem, buscant al nostre, amb salutacions que no paren, dient coses com si ens sentissin entre l'aldarull de la gent i desitjant tornar-los a abraçar una vegada més.
Els nostres fills somriuen, saluden, llencen petons i també s'emocionen. Moment curt, però intens. I mentre endevino la silueta del Jaume a través del vidre de l'autocar, només penso en tot el que gaudirà, encara que insconscientment, ja el començo a trobar a faltar.
Txell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada