22 de Gener. És diumenge i encara no són ni les 8 del matí. Gaudint dels meus últims somnis, ja sento un xiuxiuieig a l'habitació dels nostres fills. Afino l'oïda, però no puc escoltar amb precisió el que estan dient. Sorollet de sabatilles, porta del lavabo i noto uns dobles passets que s'apropen al nostre llit. Em faig la dormida fins que les seves fortes respiracions i baf infantil envaeixen la meva cara. "Mare, estàs desperta?".
Obro els ulls simulant que estic sorpresa i em trobo dos somriures il·lusionats de dents de llet, sincers i expectants..."Felicitats mare, és el teu aniversari!" Jo també somric, amb els músculs de la cara encara adormits i ulls semi- enganxats. Triple abraçada matinera amb petons sonors i atapeïts. L'Eduard, encara en fase REM, fa un esforç per unir-se a la causa amb un "per molts anys" inintel·ligible. Valoro les seves bones intencions a aquestes hores del matí. Els nens em diuen que no em mogui, que em tenen reservada una sorpresa...
Mentre aprofito els últims minuts de descans, ells mouen coses per la casa, però em faig la despistada. "Mare, ja pots mirar", em diu la Martina". " Segueix el camí de joguines que et portarà al teu regal". Com la protagonista del "Mago de Oz" segueixo la ruta marcada per l'hotel de les Pinypon, la capsa de màgia, dos contes infantils, un bolset i un joc de cartes. Al sofà m'espera un dibuix que té el segell de Martina: grans cors, marcianets amb personalitat i un missatge molt amorós. Somric i ella es mor de vergonya, conscient que el regal m'ha arribat.
"Ara em toca a mi"- diu el Jaume. El mateix procediment, ara és un caminet amb la casa del Batman, files de cotxes i una disfressa. El meu segon regal és una corona de la rosca del dia de Reis, que el Jaume em col·loca amb cura i diu que no me la puc treure. Sóc una princesa d'aniversari que somric a un cap ple de rínxols desordenats.
Ja en la cuina, uns morrets plens de xocolata m'apunten que hi ha esmorzar especial per a una data especial. I el dia també sembla sigui per encàrrec: clar i lluminós, llueix un sol sense núvols.... Un regal per a mi. Sembla mentida: estem a l'hivern i és primavera. Amb aquest temps, els anys no pesen i m'oblido de la crisi pre-quaranta, de les meves distraccions quotidianes i de la meva falta de paciència.
Decidim aprofitar el dia i ens llancem a la carretera, engrossint el nombre de cotxes que han pensat el mateix que nosaltres. La Martina encerta la destinació escollida i, emocionada, li explica a Jaume que anem a la platja i que ens banyarem. Els seguim la història, conscients que la il·lusió dels nostres nens no entén d'estacions i que, per a ells, les paraules sol i sorra impliquen remullada.
Aterrem a la nostra cala preferida i mentre ens impregnem d'aire de mar, els nostres "Speedy González" ja s'han tret la roba i van directes a l'aigua. Impossible frenar-los, l'única cosa que ens queda és observar-los, perquè ja ens imaginem el que poden fer. Cames fortes i ràpides que corren i salten, i felicitat desbordant esquitxada per les ones. Sobredosi d'aire pur que omple els nostres pulmons i els nostres pensaments. Immortalizo l'escena, encara que ja forma part del disc dur de la meva memòria, i el resultat és sorprenent. Reconec que, cada vegada que veig la foto, m'emociono.
Obro els ulls simulant que estic sorpresa i em trobo dos somriures il·lusionats de dents de llet, sincers i expectants..."Felicitats mare, és el teu aniversari!" Jo també somric, amb els músculs de la cara encara adormits i ulls semi- enganxats. Triple abraçada matinera amb petons sonors i atapeïts. L'Eduard, encara en fase REM, fa un esforç per unir-se a la causa amb un "per molts anys" inintel·ligible. Valoro les seves bones intencions a aquestes hores del matí. Els nens em diuen que no em mogui, que em tenen reservada una sorpresa...
Mentre aprofito els últims minuts de descans, ells mouen coses per la casa, però em faig la despistada. "Mare, ja pots mirar", em diu la Martina". " Segueix el camí de joguines que et portarà al teu regal". Com la protagonista del "Mago de Oz" segueixo la ruta marcada per l'hotel de les Pinypon, la capsa de màgia, dos contes infantils, un bolset i un joc de cartes. Al sofà m'espera un dibuix que té el segell de Martina: grans cors, marcianets amb personalitat i un missatge molt amorós. Somric i ella es mor de vergonya, conscient que el regal m'ha arribat.
"Ara em toca a mi"- diu el Jaume. El mateix procediment, ara és un caminet amb la casa del Batman, files de cotxes i una disfressa. El meu segon regal és una corona de la rosca del dia de Reis, que el Jaume em col·loca amb cura i diu que no me la puc treure. Sóc una princesa d'aniversari que somric a un cap ple de rínxols desordenats.
Ja en la cuina, uns morrets plens de xocolata m'apunten que hi ha esmorzar especial per a una data especial. I el dia també sembla sigui per encàrrec: clar i lluminós, llueix un sol sense núvols.... Un regal per a mi. Sembla mentida: estem a l'hivern i és primavera. Amb aquest temps, els anys no pesen i m'oblido de la crisi pre-quaranta, de les meves distraccions quotidianes i de la meva falta de paciència.
Decidim aprofitar el dia i ens llancem a la carretera, engrossint el nombre de cotxes que han pensat el mateix que nosaltres. La Martina encerta la destinació escollida i, emocionada, li explica a Jaume que anem a la platja i que ens banyarem. Els seguim la història, conscients que la il·lusió dels nostres nens no entén d'estacions i que, per a ells, les paraules sol i sorra impliquen remullada.
Aterrem a la nostra cala preferida i mentre ens impregnem d'aire de mar, els nostres "Speedy González" ja s'han tret la roba i van directes a l'aigua. Impossible frenar-los, l'única cosa que ens queda és observar-los, perquè ja ens imaginem el que poden fer. Cames fortes i ràpides que corren i salten, i felicitat desbordant esquitxada per les ones. Sobredosi d'aire pur que omple els nostres pulmons i els nostres pensaments. Immortalizo l'escena, encara que ja forma part del disc dur de la meva memòria, i el resultat és sorprenent. Reconec que, cada vegada que veig la foto, m'emociono.
L'Eduard s'uneix al bany i encara que intenta animar-me, jo sóc més de terra ferma. Em mullo els peus i penso que els nens sortiran tots blauets. Però ells tenen un diferent termòstat corporal i, després d'uns tocs de tovallola, es posen a construir castells de sorra. Em relaxo mentre juguen tranquils, gaudint i destensant la ment. Penso que m'agradaria que aquest paisatge formés part de la nostra quotidianitat, però potser cada dia perdia la gràcia.
Pocs minuts després, unes cares còmplices busquen la meva mirada. Pressenteixo alguna sorpresa i no m'equivoco. Un aniversari no pot ser complet sense un pastís, així que tinc un d'enorme davant meu: muntanya de sorra amb "xurrets" i un un trosset enganxat que simula una espelma. Els nostres fills canten feliços l'"aniversari feliç" acompanyats, tímidament, pel seu pare. Demano un desig i bufo un simulacre de pastís que compleix la seva funció a la perfecció. M'ho diuen fa anys i no m'ho crec, però la improvisació, amb nens, em resulta, fins i tot, divertida.
Completem el dia amb un dinar que fa olor de vacances: estiu a l'hivern, el sol que llueix ens fa perdre la noció del temps. Sense pressa i amb riures canvia la cara. Gaudeixo compartint taula amb els meus: s'han posat d'acord per fer-me feliç.
De tornada a casa, el Jaume interromp els meus pensaments, que estan recordant el dia. "Mare, i el teu regal?" "Jaume, el meu regal sou les tres persones que més estimo". Ell somriu estranyat: "Ja, però vull dir una "cosa" de regal...."
Baixo dels núvols i el miro: "Aquest any, no necessito cap "cosa"...a més, tinc una corona i un dibuix...". Em contesta amb un "ah, és clar", però estic segura que no ho acaba d'entendre. Jo també he sigut una nena i sempre he esperat alguna "cosa" el dia del meu aniversari. M'adono que, inconscientment, em faig gran, però que la maduresa ben entesa és un increïble motor per gaudir de les intenses vivències com a regal.
Txell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada