La penúltima bugada

Després d'uns quants dies malalta, el treball s'acumula dins i fora de casa. Les muntanyes de roba creixen exponencialment i les boles rodants de polses multipliquen inexplicablement. Amb els ànims encara contracturats, toca posar ordre i no és fàcil.

Miro el cistell de la roba bruta: està a vessar. Els meus fills amortitzen parc i activitats i sembla que s'arrebossen pel terra, així que la seva roba no té un segon ús: sempre s'ha de rentar abans. Toca posar una rentadora (o dues, o tres...). Els nens m'ajuden; de vegades els agrada i jo els deixo col·laborar, encara que em porti més temps. Tenen clar que s'ha de separar la roba blanca de la de color, però gairebé sempre es cola alguna peça que no toca i falta algun mitjó.

Omplim la rentadora: acaba de gom a gom. Intent no emplenar-la, però és impossible, perquè em sembla que tota la roba és urgent. Sé que si parlés, protestaria. La Martina i el Jaume, il·lusionats, m'ajuden a posar els detergents i suavitzants: per torns, ben mesurats, perquè cap dels dos tingui més protagonisme. De vegades em sorprèn la seva rivalitat en aquestes coses. Jo afegeixo algun producte que neteja encara més, perquè reconec que sóc una il·lusa i encara crec en la màgia. Gràcies a moltes persones com jo, els fabricants viuen millor.

Arriba l'hora d'estendre. Reconec que mai m'ha emocionat, però amb els anys he millorat el meu estil. Pot semblar increïble, però l'Eduard és qui m'ha ensenyat. A casa tot és repartiment i les tasques de la llar no seran menys. D'aquesta forma, les samarretes ja no queden amb la pinça marcada al pit, perquè estirades s'arruguen menys (i t'estalvies sessions tedioses de planxa) i la roba seca més ràpid si comences per les peces grans que queden a les últimes files. Per no parlar de l'estesa del revés, perquè no perdi color (si és que et recordes de fer-ho abans de posar-la a la rentadora, ja que els dies d'hivern, a les 11 de la nit, és dur donar-li la volta...).  Enginyeria de l'estendre, mèrit del meu estimat company.

Em poso a fer feina i tornen a aparèixer els meus petits col·laboradors. Sort que no hi ha llençols, perquè els agrada jugar a amagar-se i acaben, moltes vegades, enrotllats. Una pinça, i una altra i una altra i arribem a la roba interior. Llavors el temps es para i s'avança: del cistell no paren de sortir peces petites i, quan arribes als mitjons, ja no et queden ni pinces, ni espai. Recordo les nostres primeres bugades, quan la Martina era un bebè: em posava tendre veure les seves peces minúscules esteses i les tractava amb cura i dedicació. Després d'uns quants anys, només veig treball multiplicat per dos.

Aparello els mitjons perquè sigui més fàcil ordenar-los després. Em fa gràcia veure els de cada un de nosaltres, totalment definitoris: l' Eduard, mitjons foscos, tots iguals i difícils d'aparellar; el meu amor monocromàtic no posa color als seus peus. Els nens, en canvi, explosió de color, ratlles i ninots, que fan divertit el vestir-los cada matí. I els meus, de tota mena, segons l'ocasió, encara que predominen les ratlles que es poden camuflar sota unes botes. I sempre, sempre, falta algun mitjó, moment en el qual tornes a la rentadora i li dónes un parell de voltes, a veure si cau. De vegades passa, altres vegades queda perdut i no el trobes, i apareix a la següent bugada, "re-rentat" i marejat. I unes altres, simplement, queda esperant al cistell de la roba bruta, poc temps, perquè les rentadores són contínues. I el seu company, desemparat, al calaix de la roba interior.

La segona fase ja està finalitzada i sempre porta més temps del que havies previst. Queda el plegat, allò que et passes el dia fent. És la clàssica posició a la nostra casa: els nens jugant al menjador i l'Eduard o jo, plegant i plegant. I no s'acaba mai. Les muntanyes de roba creixen, es torcen i descompensen. Llavors decideixo posar una altra rentadora perquè el cistell torna a vessar, així que el cicle torna a començar, com un cercle viciós....sempre hi ha roba en moviment! Sense parar de treballar, la sensació d'ordre mai apareix.

Paro un moment perquè els nens em demanen que jugui amb ells. Em mereixo un descans, i ells també. La Martina em diu que, quan sigui gran, dirà als seus fills que no s'embrutin tant i el Jaume em pregunta per què sempre tenim treball a casa. Em fan gràcia les seves observacions i somric sense donar més explicacions. Per una bona estona em relaxo i gaudeixo d'ells, mentre els armaris esperen la roba que no deixa mai d'entrar i sortir.


Txell