Comporta't bé!!!

L'altre dia vaig començar a pensar en la quantitat d'ordres que dono cada dia als meus fills. Jo, que em considero una mare moderna i conciliadora, m'estic convertint en un sargent estressat. I a més, com més comandament, menys cas em fan. No sé si és l'estiu, la calor, les ganes de vacances o tot el que està passant a aquest país, però tinc la sensació de que hi ha coses que se m'escapen de les mans. I no vull. No pretenc ser una mare perfecta, però no vull ser l'ogre en el que m'estic convertint. Bé, l'"ogret", tampoc exagerem...

Cada dia m'aixeco amb bons propòsits, pensant que el dia anirà bé, que no m'enfadaré per res per res i que tenim molta sort perquè tenim uns fills encantadors...Vaig a la seva habitació, els desperto, els abraço i els deixo que vagin a poc a poc....Però les negociacions comencen de seguida..."5 minuts més"....em diu el Jaume, que entre setmana mai té pressa..."Val, d'acord"..."No, 13 minuts..."...continua ell, sempre demanant més....Sempre més....no val la primera resposta....I jo ja començo a oblidar-me dels meus bons propòsits, mentre preparo les bosses de l'escola d'estiu i decideixo que roba posar-me.

Amb el Jaume mig adormit i la Martina a mig vestir, torno a pensar que no he d'estressar-me i que he de ser capaç d'organitzar-me. Respiro profundament i passo el primer tram com puc, intentant donar menys de 10 ordres. "Acaba't l'esmorzar". "No et taquis". "Renta't les dents...bé!". "Posa't les sabates". "Agafa la motxilla". "Correu". "Ara no és hora de jugar". "No discutiu". "De pressa!". "No feu soroll"..ufff...sort que he decidit tenir un bon matí....

El camí fins al casal d'estiu segueix sent estressant i precipitat. A més, la Martina pot portar patinet per jugar al pati de l'escola, però als petits, com el Jaume, no els deixen. Així que la ruta és cap a endavant i enrere..."Martina, deixa el patinet al Jaume" "Us fareu mal" i "Espereu-me" és la cançoneta de cada matí. I em mossego la llengua per no dir:"S'ha acabat el patinet"; amb el temps, he après a no dir coses que després no vagi a complir...més que res, per no perdre credibilitat. Malgrat el resum de dia quan encara l'estem començant, els acomiado amb alegria i penso en ells durant tot el matí.

A la tarda, segueixen sense parar i jo segueixo de sargent estressat. La calor incrementa la seva activitat, en comptes de deixar-los aplanats. I la seva imaginació està mes activa que mai: veuen el nostre mini passadís com un gran camp de futbol amb porteria, el sofà com un llit elàstic i el terra com el gran matalasset. Rodes i verticals de la Martina, mentre el Jaume s'arrebossa pel parket de casa, com si fos gespa.

"Però, no podeu estar quiets? Vinga, que us poso la tele una estona...", els dic, desesperada, i amb un volum de veu poc regulat. "No, no volem tele, Ens podem disfressar?" és la resposta de la Martina. Sorprenent, què els dic?. Hauria d'estar orgullosa que vulguin seguir jugant, que ho prefereixin a estar connectats...els nostres esgotadors fills educant a la seva mare que busca en la tele la seva gran aliada.

Cedeixo sense estar molt convençuda, buscant una mica de paciència camuflada sota el cansament. La trobo, molt afeblida i m'aferro a ella. I el somriure em crida quan apareixen un mini Eduard i una mini Txell que han remenat el nostre armari. Oblidant-me del desordre, gaudeixo del moment.


De sobte, em veig nena i penso què és el que volen els meus fills. Com els puc dir que estiguin quiets quan estan descobrint la vida? Volen riure, volen córrer, jugar....i tot no pot ser una norma. Una rampa és per baixar-la corrent, cada vegada més ràpid...encara que et parteixis una dent....I una piscina per tirar-se en bomba, encara que et planxis la panxa...El tobogan és més divertit si el baixes del revés ...Per què la mare sempre ens diu:"Amb compte!" o" No toquis" "Què és "portar-se bé"...tot el que és avorrit?"

El meu cap no para mentre els segueixo observant, vestits de grans, però cantant i ballant. La Martina es cau tres vegades amb els talons i el Jaume no té calor amb una xaqueta d'hivern...és el seu joc i l'estan gaudint. I el meu rang de sargent cau uns graus, amb tendressa per l'escena que estic contemplant.

Potser sóc una mica exigent amb ells: vull que es comportin com adults i després em fa pena quan veig que es fan grans. M'agrada que siguin divertits i actius quan a vegades els tallo les ales. He de guiar-los, sóc la seva mare, ensenyant el respecte cap als altres i ajudant-los a crèixer. Però si ara no juguen i experimenten en estat pur, quan ho faran?

Mentre tornem a posar la roba a l'armari, decideixo penjar l'uniforme, sense passar-me a l'altre extrem. Les mares sargent no s'accepten a les vacances. Encara que les perfectes, tampoc.

Txell.

Independència infantil

"Jaume, mira si els pares dormen", sento mig dormida, però estic tan cansada que no puc obrir els ulls i no faig massa cas. És diumenge i no tinc grans obligacions ni compromisos, així que estiro la son una mica més. Segur que encara estic dins d'un somni.

Al cap de poca estona, torno a sentir un passets pel passadís i soroll a la cuina: són els nens, no hi ha dubte....i malgrat ser diumenge, ja estan en acció. Parlen baixet, però l'emoció els fa anar pujant el volum, així puc escoltar una mica de la conversa: "La tassa de la mare està aqui..." "Tens ja els cereals?" "Vaig a buscar unes natilles, que estan en la nevera" "Tu saps com es fa el cafè del pare?"...

M'imagino el que estan fent i, sincerament, m'inquieta la preparació, ja que, a la nostra cuina, no està tot a l'abast de nens. Però decideixo relaxar-me: només el to d'il·lusió que posen en tota la preparació m'alegra i tranquil·litza. Decideixo confiar en ells. Tenen 4 i 6 anys, però semblen un equip organitzat.

Contents, després d'haver completat la seva "missió", vénen a buscar-nos a la nostra habitació. Jo em faig la dormida, intentant que no se'm noti, aparentant relaxació, quan no sé si somriure o preocupar-me.

"Bon dia, us hem preparat una sorpresa!" "Vinga, que ja és de dia, a despertar-vos!". Obro els ulls i em trobo dos nens feliços i despentinats, de la mà i amb les sabatilles posades. Badallo forçadament i no em deixen acabar: gairebé sense respirar, insisteixen que anem a la cuina. L'Eduard, que no s'ha assabentat de res, ens segueix com un autòmata, potser pensant que segueix instal·lat en l'altra dimensió, però fa un esforç per entendre el que està passant.

"Tatxan". La taula de la cuina està preparada per esmorzar. Els nens s'han posat natilles, cereals i galetes. "Mare t'hem posat el got de l'Abella Maia, perquè no arribàvem a la teva tassa. I la llet de soja...I a pare, li hem posat Pepsi perquè no sabem fer cafè"....I segueixen explicant-nos la disposició de les coses, sentint-se grans. Nescafé, sucre, Nutella per  l'Eduard, pa, tortetes...no falta ni un detall. Els ulls se m'han desenganxat de cop i la meva tendresa ja s'ha s'ha despertat..

"He utilitzat el ganivet per untar la Nutella, però ja  l'he rentat perquè Jaume no es fes mal....", ens diu la Martina, emocionada. Germana gran que, encara que sigui menuda, sempre dóna la talla. Només em "manca" el pitet per començar a esmorzar, però el dia promet.

Mentre gaudim de la sorpresa, miro als nostres fills: s'estan fent grans, almenys per mi. Penso que fa dos dies estaven al cotxet amb el xumet i a mi em semblava impossible que arribés el dia en què pogués mantenir una conversa amb ells. Em pregunto on queden els bolquers, les rebequeries, les farinetes, la migdiada i la lactància que tant vam allargar el Jaume i jo. Només un record d'una etapa única i intensa.

En aquell moment, la meva disponibilitat de mare 24 hores em semblava esgotadora i eterna, encara que intentava gaudir-la com podia. Sempre somiava amb dormir una mica més. I ara, que sembla que algun dia ho aconseguiré, no sé si podré descansar. Una barreja d'orgull i vertigen em sorprèn davant noves etapes i diferents compromisos. Els nens creixen, però jo no puc deixar de ser la seva mare, intentat aprendre a veure les coses amb més distància.

El diumenge transcorre com la majoria a la nostra familia: amb les piles posades. Els nostres fills entenen poc de descans, així que l'activitat no cessa. Malgrat la pluja, no s'anul·len els plans.

A la nit i després d'un dia esgotador, la Martina i el Jaume tornen a sorprendre'ns, dutxant-se sols. Els donem un vot de confiança, sense cap supervisió. Reconec que ens costa, desitjant donar la volta i controlar la situació. Però no: no hi ha marxa enrere, cal deixar-los gaudir de la seva autonomia i independència infantil.

Mentrestant, preparo el sopar, sentint-me estranya, amb el temps menys just que normalment i pensant en les novetats del dia. Sé que aviat es convertiran en normalitat, que les integrarem com a rutina i, en segons quins  moments, com a obligació. Una nova perspectiva: ja no som participants, sinó espectadors, però d'això es tracta. Com sempre, aprenent sobre la marxa.

Els nens apareixen ben nets, amb més lluentor que de costum, tenen llum a la mirada. El Jaume ens explica que la Martina li ha ajudat a banyar-se, però que ell li ha posat crema a l'esquena. Somric. Avui no hi ha discussions entre germans: la responsabilitat els ajuda a estar totalment coordinats.

A punt de dormir els dic que estic molt contenta de que es facin grans. "L'any que ve ja puc anar sola a l'escola?", ens pregunta, molt viva, la Martina. "I jo ja puc veure "Los Vengadores"?" afegeix el Jaume.

Ric amb ells i els intento explicar que no hi ha pressa, que tot anirà venint a poc a poc. "D'acord, jo veuré "Els Vengadores" quan tingui 8 anys", diu el Jaume convençut.

"Ja veurem", és la meva frase, intentant concretar poc.

Després del "bona nit" torno a sentir la veueta del Jaume: "Mare, com es fa per tenir 8 anys demà?". I, per un instant, la sensació de que el temps vola torna a fer-me sentir vertigen.

Txell.

Final de curs

Acaba de finalitzar l'any escolar. Un curs més, com passa el temps. Els nens el marquen, creixent, canviant i aprenent. De vegades em pregunto si tenen la mateixa noció que nosaltres: la Martina em diu que aquest curs li ha passat ràpid i el Jaume ni s'ho planteja.

Jo, en canvi, recordo els anys escolars lents, el pas de la tardor a l'hivern interminable i l'arribada de la primavera infinita: potser és perquè abans tot estava menys programat i ens havíem de distreure i motivar, moltes vegades, pel nostre compte. Ara, en canvi, estan plens d'activitats i sobreestimulats. Progrés? Crec que cada època té els seus avantatges.

La veritat és que els nens estan nerviosos, elèctrics i podria dir que fins i tot, insoportables. La calor, festes, colònies, competicions i festivals d'aquest juny els té una mica més esverats. El Jaume ha tornat a la seva "sordessa infantil selectiva" que tan nerviosa em posa i la Martina està una mica contagiada de la repel.lència que deu haver a la seva classe: té 6 anys, algú em va dir alguna vegada que aquesta edat tenia algun esboç de primera adolescència, encara que també té el seu encant.

I jo, deixant-me portar, estic una mica més histèrica (potser també perquè sumo els "festivals" que tenim últimament a la feina), encara que intento respirar profundament i procuro contenir-me, vivint intensament les festes escolars.

Àlbums, manualitats, notes, informes, revistes del col·legi, llibres...els nens, aquests dies, surten carregats. La veritat és que no sabem si tindrem temps de revisar i assaborir cada àlbum i trobar un lloc per a cada cosa. Els seus records i els seus treballs plens de colorit mostren el seu món infantil, senzill i pur, i denoten la seva personalitat amb trets ben clars des de petits. No volem esborrar els seus records i les seves petjades, així que sempre intentem guardar-los en algun calaix per gaudir-los amb el temps.

Ells estan feliços, esperant les vacances després de tot el curs, encara que també enyorant els dies passats. La Martina, sensible i responsable, ens diu que trobarà a faltar a la seva professora i a la seva classe. El Jaume, en canvi, porta tota la setmana preguntant-nos si és l'últim dia: esperit lliure que s'adapta a les normes escolars però que no pateix si les perd de vista.

Merescut descans, els dos s'han esforçat. Pensant-ho bé, tots ho hem fet i hem viscut aquest curs amb intensitat: lletres i números per tot arreu, una gastroenteritis severa, una grip infantil i una altra d'adulta, una ungla del peu que ha tornat a créixer, alguna tos....

Primeres competicions, nova escola per la Martina, amistats i desenganys.... Futbol i més futbol amb Messi a tota hora... Caigudes, genolls pelats, genolleres i més genolleres. Converses entre germans més profundes, més compartir i més discutir. Preguntes difícils i jocs diferents.

Pares que s'entrenen, que s'equivoquen, que es desesperen i que ho tornen a intentar. Alguna compensació, grans somriures i llàgrimes. Confidències i preocupacions, comprensió i empatia . Pares que ho intenten, i amb tot l'afecte. Paciència desgastada i restaurada... Energia de gom a gom i esgotament...Però moltes ganes de veure com segueixen creixent, curs rera curs, amb tot el nostre suport, sense limitar cap a on s'adreça la seva vida.

I sense posar-me més melancòlica, tanco aquesta etapa mirant uns quants dibuixos dels nostres fills. Em quedo especialment amb dos: un de la família, fet per la Martina i ple d'amor, i un autoretrat fet pel Jaume, on els seus rínxols presideixen el paper. Els seus treballs del curs sempre aconsegueixen dibuixar el meu millor somriure.

El regal de la Carol

Fa temps que volia escriure aquest post, però per diversos motius, sempre s'ha quedat a mig fer i mai hl'he publicat.


Però avui sí: avui tinc ganes de somriure i de transmetre una mica d'alegria, després d'una setmana en què les notícies laborals no han estat ni agradables, ni esperançadores. A més, escrivint també m'oblido  que estic trobant a faltar a la Martina, que s'ha anat de colònies tres dies....(quines ganes tinc de donar-li una abraçada...i jo que pensava que era una mare moderna...).

La petita història comença amb la Carol, una bona amiga, sincera i clara. Una amiga que sempre és franca amb mi, transmetent-me la seva visió d'alguns temes que m'han fet pensar i posar-me en el meu lloc(segur que ara pensa: "Ai, Meri" i es mor de vergonya, però el que dic és veritat).

LaCarol té un gran estima per la Martina i el Jaume i, encara que els veu poc, sempre pregunta per ells i està pendent de les seves coses. Sap que sóc una mare encantada amb els meus nens així que, entre temes laborals i personals, ells tenen un lloc. De vegades li sorprenen les coses que explico, ja que ella no és mare, però escolta amb paciència les seves històries i riem amb les ocurrències dels dos. I quan els veu en directe i en plena acció em "compadeix" pel desgast a causa de la seva energia.

Un dia em va donar un regal per als nens. Amb algun dubte, em va dir que no sabia si els agradaria "No et preocupis, als nens els agrada tot", li vaig dir convençuda.

Vaig arribar a casa amb dos regals, un per a cadascun. Paper de colors amb un gran caramel que embolicava una sorpresa: un regal atractiu. "Què és, què és?" preguntaven els nens emocionats. "Una Wii?", preguntava el Jaume, que sempre espera aquest regal...(pobre, crec que, amb quatre anys, haurà de seguir esperant....).

Impacients, els nens van obrir els paquets que contenien dues bufandes fetes a mà i amb molts colors. A mi em van fer especial il·lusió.

"Què boniques", vaig dir ràpidament. "Fem una foto i l'enviem a la Carol..."

Sense parar molta atenció a les reaccions dels nens, vaig començar a disparar. El Jaume no semblava molt convençut, però la Martina ballava i s'enrotllava la bufanda...."Vinga, Jaume, somriu....que t'ensenyo la foto, ja veuràs què xula..."...

I aquí està la imatge que vam enviar, amb un text que posava: "Moltes gràcies, Carol, els nens estan encantats".

Al dia següent, la Carol em va tornar a preguntar per les bufandes, si realment els havien agradat, ja que, al no estar al món dels nens, un regal és molt més complicat.

I amb una bona amiga com ella, no hi ha secrets, ni un "quedar bé", ni transparència a mitges...."Bé, la Martina, va quedar molt contenta, però el Jaume esperava una altra cosa....". I li vaig ensenyar la primera foto, la imatge de la reacció.

Sobren les paraules....la caiguda d'ulls, de braços,les ulleres.....fins el xupa-xup i els rínxols tiren cap avall....Naturalitat d'un nen al que intentem ensenyar a ser agraït...espontaneïtat del primer moment que no pretén dissimular....

Foto pel record: és autèntica. Una imatge que a la Carol i a mi ens segueix fent riure i que reforça la nostra relació tan sincera. Així dóna gust.

Txell.

Semblances

Sempre m'han agradat les fotos. Imatges amb mil matisos que poden dir moltes coses. Un instant, un moment, un flaix... que capta una persona i que transmet la càmera.

Després, el record queda per sempre, i segons l'estat d'ànim m'inspira diferents sentiments. La foto expressa el que es veu i el que no es veu i pot arribar a traslladar-nos a altres llocs i a apropar-nos en la distància.

Des de que sóc mare, els nostres fills són els meus improvisats models. Procuro que no s'assabentin, perquè no es perdi espontaneïtat, encara que no sempre és fàcil portant una càmera a coll. A ells, nens del segle XXI, els agrada veure-les en el moment i he de ser dissimulada perquè no s'adonin.

En canvi, jo prefereixo contemplar el resultat amb calma. Gaudeixo veient com creixen, com somriuen i ric amb la seva frescor i espontaneïtat, com a nens que són. Fotos divertides, tendres, boniques, sorprenents, buscades i no buscades....totes m'acaben emocionant perquè desperten en mi mil records.

L'altre dia em vaig quedar amb una: després d'un dia intens per tots i especialment per la Martina, es va quedar dormida en el sofà. La seva imatge em va inspirar i li vaig fer una foto, esperant transmetre la pau que expressava. I el resultat, no em va decebre.



Tranquil·la, serena i plàcida...el nostre terratrèmol gaudint d'un descans més que anunciat. Una foto especial per a mi, plena de tendresa....i que m'ha transportat a la meva infància.

Aquesta imatge ha aconseguit tornar-me a fer sentir nena i recordar quan jo també dormia sense grans preocupacions. M'ha fet recordar quan el meu pare, segurament mogut pel mateix instint i sentiment que jo, va agafar la seva càmera i em va fer una foto molt semblant, gaudint també del resultat.

Sempre m'ha agradat. El meu pare la va titular "la consciència tranquil·la" i no va poder estar més encertat.

Comparo les fotos i m'agrada veure'm, per uns instants, reflectida en la Martina, recuperant aquesta innocència infantil que a ningú li agrada perdre. És com si es repetís la història, 35 anys després, a través d'una foto que evoca bons records i anima el desig que la Martina sempre gaudi dels seus somnis. Com a mare, faré el possible perquè mai els perdi.

Txell.

Preparant la maleta de les colònies

Dilluns. 6:30 del matí. Noto uns copets a l'esquena. Obro els ulls. És el Jaume, el nostre fill de 4 anys. "Preparem la maleta per les colònies?". De sobte, el veig gran. Per uns segons, la seva cara de trapelleta desapareix, i apareix un nen responsable. "Deixa'm una estoneta més, Jaume, fins que soni el despertador....i la preparem junts...."...

El Jaume s'arrauleix al meu costat i m'abraça, amb totes les seves forces. Avui marxa de colònies i hi ha sessió extra de mimos. I la veritat, no sé qui s'aprofita més de la situació, perquè a mi m'encanten aquests moments i procuro gaudir-los. Sé que arribarà un dia en què aquestes abraçades no seran per mi, però ara no és l'hora de pensar-ho.

El despertador sona. És hora d'engegar i el Jaume, amorós, s'ha quedat dormit al meu costat. No el desperto. Prefereixo una primera organització lleganyosa per després posar-nos tots en marxa. Després d'un cap de setmana ben aprofitat i en bona companyia, ahir vam arribar a Barcelona massa tard com per pensar en borses i excursions, confiant en el despertador d'aquest matí. A casa ja ens hem acostumat als nervis d'última hora i la pressió i, increïblement, les coses acaben sortint. No dono per més, no tinc una màquina del temps.

Repasso la llista de coses necessàries per a les colònies. Després de tres minuts de col·lapse, em centro i preparo la sala d'operacions, que és la taula del menjador. Agafo el retolador permanent per marcar tot en tres segons: el necesser amb el raspall i la pasta, que ja sé que acabarà una mica pringosa; la protecció solar extrema per nens blanquets; la mini tovallola que no ocupa i la protecció de llavis, que no entenc molt bé per què ens l'han demanat. No incloc la pinta que, encara que surt a la llista, considero innecessària pels rínxols desordenats del nostre fill: no el veig pentinant-se en dos dies d'excursió. No m'oblido de la polsera antimosquits: la veritat és que pensava que era una "xorrada" però, al no trobar els adhesius de repel·lent ala farmàcia, he rectificat i m'he adaptat a la situació....i fins a em fa gràcia, col·locada al turmell del Jaume, ja que el seu canell, a part d'estret, corre el risc de contínua manipulació, fruit dels nervis dels seus dies d'independència.

Quan ja estic mig organitzada, els nens i l'Eduard es desperten i col·laboren en el muntatge. L'Eduard, expert en trencaclosques, col·loca ordenadament totes les coses a la maleta: el joc de llit, roba de recanvi (he tingut temps fins per dubtar si li posava màniga curta o llarga i un pijama gruix o prim), jaqueta, bambes....El Jaume es distreu amb el lot i les llumetes, mentre que la Martina vol participar fent el mateix treball que el seu pare. Cadascun amb el seu rol i, malgrat els nervis i la pressa, va sortint la feina.

*Cantimplora amb aigua, bosses de plàstic per a urgències o per a la roba esquitxada de terra, gorra i sabatilles, diverses explicacions a Jaume d'on estan les coses (quan segur que s'ha assabentat a la primera)....crec que ja ho tenim tot.....

"Falta una cosa!", diu el Jaume, apareixent somrient amb el seu peluix dels Clanners....un mini ninot, groc i desgastat per l'ús, que serà el seu company nocturn i que li ajudarà a encarar amb més companyia la seva nit d'aventura....El nen gran que m'ha despertat aquest matí torna a ser el Jaume de sempre. I m'agrada: no hi ha pressa per créixer ni cremar etapes, només té quatre anys. Emocionat, el col·loca la maleta i la Martina li ajuda a tancar-la.

Després d'esmorzar, el Jaume ja està preparat amb el xandall de l'escola, la gorra amb la seva "cabellera" apuntant  i la maleta de rodes que no para de recórrer la casa. El Jaume l'arrossega, fent pràctiques de conducció en un passadís de reduïdes dimensions.

Sortint de casa, la Martina i el Jaume, espontàniament, es donen una gran abraçada. "Que t'ho passis bé" "I tu també....". ...M'entendreixen aquests moments i penso, que aquesta estima entre els dos significa que alguna cosa estem fent bé. Gaudeixo de l'escena sense càmera, però l'objectiu de la meva retina arriba directament al meu cor.

Ja a la porta de l'escola, ens trobem amb tots els pares, preparats per acomiadar als seus fills. Cares somrients, expectants, emocionades o contingudes, esperant l'entrada a l'autocar dels nostres nens. Quan apareixen, tots ens transformem, buscant al nostre, amb salutacions que no paren, dient coses com si ens sentissin entre l'aldarull de la gent i desitjant tornar-los a abraçar una vegada més.


Els nostres fills somriuen, saluden, llencen petons i també s'emocionen. Moment curt, però intens. I mentre endevino la silueta del Jaume a través del vidre de l'autocar, només penso en tot el que gaudirà, encara que insconscientment, ja el començo a trobar a faltar.

Txell.

Saber perdre

La Martina arriba a casa explicant-nos que, a l'escola, els han dit que escrivissin tres desitjos en un paper. "Jo he demanat que torni en Pep Guardiola, que tots siguem amics i ser campiona de gimnàstica"...Quins tres desitjos! No hi ha res com la innocència infantil, tan pura..."Però Martina, aquests tres desitjos són molt difícils d'aconseguir" li diem. "Si, per això són desitjos, és el que m'agradaria....potser es compleixen...".

Ens agrada veure la seva cara d'emoció quan ens ho diu...els ulls brillen d'il·lusió i, en en aquest moment, no tirarem els seus somnis per terra. Ella sap que les coses són difícils, però amb aquestes ganes, el que és impossible es veu més proper.

"Que torni el Pep Guardiola" és el seu primer desig. Sembla mentida...una nena de 6 anys ( com molts altres nens) admirant a un entrenador de futbol. El mès lògic és ser fan de cantants, actors, futbolistes.....els entrenadors tenen un paper secundari. I en Pep, encara que ha intentat cedir tot el protagonisme als seus jugadors i dignificar el futbol i el bon joc, sempre ha estat en el punt de mira. Serà perquè ha aconseguit fer-nos recuperar la il·lusió? Crec que mai havia gaudit tant del futbol com amb aquest Barça....bon joc no sempre embolicat de triomf, però amb uns  valors que el fan campió. No m'estranya que sigui tot un referent per a tantes persones que veuen en ell un model d'esforç, passió i lluita.

Segon desig: "Que tots siguem amics"...Crec que aquest desig l'hem tingut tots quan hem sigut nens. Ser acceptat, formar part del grup, de les relacions entre companys....La Martina em recorda a mi a la seva edat.... l'amistat per sobre de tot, i era important la quantitat i freqüència més que la qualitat. Amb el temps, el nombre d'amics es redueix dràsticament, encara que la intensitat i qualitat és el que realment importa.

I el tercer desig..."Ser campiona de gimnàstica"...
......
Els nostres fills, com tots els nens, donen gran importància al triomf. "Jo vull guanyar el primer" ens diu sempre Jaume, perquè quedi constància que guanyar és ser el número u.

A nosaltres ens sorprén aquest esperit competitiu i sempre els diem que "per saber guanyar cal saber perdre". Difícil frase per uns nens en un món competitiu, però és important saber que les coses costen i que no tot s'aconsegueix tocant una pantalla, amb un simple gest, amb un "clic".

No es pot ser el millor en tot, és impossible. És bona la lluita, la capacitat de superació, l'esforç, la constància. Vèncer les dificultats és el que ens manté vius. Mai cal perdre l'esperança, però l'únic objectiu no és el triomf, sinó tot el que aprens pel camí. I si algun dia arriba el premi, cal estar preparat, assaborint-lo amb passió, però també de forma humil i generosa, sent agraïts amb tots els que ens han ajudat. Perquè un triomf i una medalla són efímers, però el record dels que saben guanyar és etern. I el mèrit com a persones és el que ens acompanyarà sempre.

Amb aquestes o altres paraules similars intentem preparar als nostres fills per a aquest món caòtic i competitiu. Difícil, com moltes altres coses, però és el que hem triat. De vegades ens sembla que ens entenen i altres dies és més complicat...

Immersa en els meus pensaments, la Martina m'informa dels resultats de les carreres de motos, que els dos segueixen atentament amb el seu pare: "Mare, avui el Dani Pedrosa no ha guanyat i no pujarà al podi....però quedar quart tampoc està malament....no? Ho ha fet molt bé i s'ha esforçat"....

....... Sense paraules....sembla que el nostre esforç com a pares, de tant en tant,també rep medalles. Així que val la pena no tirar mai la tovallola.

Txell