Esgotament primaveral

Aquest mes de maig és esgotador. Ara que hem superat el tema dels polls, una sèrie de cites i celebracions col·lapsen la meva agenda. El final del curs s'apropa i els esdeveniments apareixen un darrere un altre, a velocitat incontrolada i vertiginosa. Si a tot això afegim un temps atmosfèric regirat i uns nens exageradament nerviosos, el resultat és un esgotament físic i mental entrellaçat amb astènia primaveral de primer grau.

Amb la tensió pel terre i oblidant-me de ser una supermare, intento posar una mica d'ordre en la meva vida per no perdre'm entre tanta responsabilitat maternal. Agafo un calendari i m'organitzo, prioritzant la vida social i escolar dels nens per davant de qualsevol altra cosa.

Retoladors de colors, fluorescents, subratllats i ratllades...el calendari està tan replet que ja no es diferencien les coses urgents de les importants....la veritat, quina diferència hi ha? Crec que no tinc temps per prioritzar, així que aniré solucionant sobre la marxa.

Colònies, escoles d'estiu, festa de "graduació" de la Martina, concert de final de curs, festival de la piscina, festa de gimnàstica, matrícules de l'any que ve, excursió familiar de l'escola....tots els esdeveniments fitxats, autoritzacions parentals per lliurar i reserva d'un sector de neurones per pensar en la meva vida laboral i domèstica.

Freno uns minuts i penso en l'activitat frenètica dels nostres fills. Em plantejo si és necessari que un nen de 3 anys vagi de colònies, encara que es consideri que li ajuda a socialitzar-se i a adquirir més autonomia. Ric pensant en les reunions de les colònies: cares de pares expectants davant els primers passos d'independència dels seus fills, nerviosisme i preguntes fruit de la inexperiència (destacant la de "els banyareu a la nit? ( a 50 nens) o "Podem trucar-los abans de dormir? (fent el càlcul: 50 trucades de pares a 3 minuts cadascuna és igual a fills histèrics i desvetllats)).

Després de la pausa, torno a posar el turbo i deixo que m'arrosseguin els esdeveniments. Amb una setmana de diferència, preparem dues vegades la maleta, una pel Jaume i l'altra per la Martina. Mudes, "antimosquits", funda del nòrdic per dormir, lot, cantimplora....tot preparat i marcat a bolígra, ja que sóc una mare pràctica que ja no planxa les etiquetes. Els nostres fills ens mostren la seva personalitat en tota la preparació: la Martina controla fins a l'últim racó de la bossa; el Jaume connecta i desconnecta, va alternant, però estem segurs que s'ha assabentat de tot.

Arribat el dia de la marxa, som pares de primera fila en els comiats, amb agulletes de dir adéu amb la mà. Sempre penso que, si em veiés des de fora, em sentiria ridícula. També penso que el conductor de l'autocar ha d'estar divertit, però hi ha coses que no t'importen quan es tracta dels fills: es fan sense plantejar-te-les massa. I, mirant a altres pares, tots organitzen el mateix espectacle, així que entre la multitud penses que no es nota tant.

Superats els dos dies de colònies, en els quals a casa es respira una barreja de tranquil·litat i enyorança, els nostres fills tornen esgotats, amb la roba i els genolls que fan pinta d'haver aprofitat l'estada. Expliquen poc, petites anècdotes de la seva aventura, que es van ampliant i desgranant durant tota la setmana. Les abraçades són intenses, els petons més sonors i els "t'estimo" ajuden a expressar que els hem trobat molt  a faltar.

Una fita superada, encara més a prop la fi del curs, amb festivals i festes que van tancant un nou any d'etapa escolar. Concert de música en el qual només tens ulls per als teus petits artistes; exhibició de piscina, on descobreixes a la nova Esther Williams, amb gran estil nedant d'esquena, i un mini Tarzán que ha perdut tot el respecte a l'aigua i s'enfronta braçada rera braçada. Aplaudiments convençuts de Pares amb majúscula que van seguint als seus fills en tots els esdeveniments i vivències; el cansament generalitzat es reflecteix en les cares de satisfacció amb ulleres una mica més marcades.

Encara ens queda la traca final i, abans d'arribar a Sant Joan haurem assistit, amb els nostres fills, a les seves diferents cites, preludi de la intensa vida escolar, esportiva i social futura. Així que, preparant-me para tot el que ens espera, agafo aire, respiro i em relaxo uns segons, guardant a la retina i en el cor tots els moments viscuts, repetint-los en la memòria generosa i esforçada que permetrà que perdurin per sempre.

Txell

Polls: veïns invasors

La Martina es desperta gratant-se el cap. “Em pica molt mare!”. La miro i està graciosa amb tots els cabells esvalotats i cara de son. “Vine aqui, Martina, que miraré si tens polls”, li dic, convençuda que es grata el cap per qualsevol altra raó. Reviso les orelles, la coroneta, les arrels del cabell....per aquí, per allà...."vine aquí, que tinc més llum", però jo no veig res. La veritat és que sóc una mare inexperta en el tema i, per molt que ho intento, no trobo cap bitxet blanc, negre o transparent. Realment no sé el que busco, però miro i torno a mirar. "Aquí no hi ha res. Potser és que tens calor", li dic amb convicció.

"Els meus fills no poden tenir polls, ja han hagut moltes plagues i ells no els han agafat", em repeteixo a mi  mateixa. I penso en la pel·lícula que sempre m'he cregut, que el ph de la seva pell és resistent a aquests habitants. Però, per alguna estranya raó, aquesta vegada hi ha alguna cosa que em fa dubtar; per aquest motiu, escric una nota a la professora alertant de la possible presència d'éssers estranys en el cap de la nostra filla i posant de manifest la meva falta d'informació sobre el tema.

Vaig al treball donant-li voltes i decideixo trucar a la meva germana gran, l'experta, que em porta un gran avantatge en el recorregut de mare i a la qual recordo amb freqüència quan visc en viu les seves ja catalogades experiències amb els fills. M'instrueix a la perfecció proporcionant-me un kit i manual de supervivència que apunto en tres post-it amb lletra ràpida i línies desordenades.

Amb la informació condensada en paper groc em dirigeixo a la farmàcia, disposada a assortir-me de la "farmaciola per si de cas". Però les indicacions clares de la meva germana es confonen amb les explicacions de la farmacèutica i surto de la botiga amb garbull mental avançat i amb dos productes que no recordo en quina fase del tractament he d'utilitzar. "No passa res" penso, "total, segur que tot ha estat una falsa alarma...."

Falsa alarma...fins que la Martina surt de l'escola. La seva professora em confirma que té uns ouets: són diminutes boletes blanques que semblen caspa però que es queden enganxades en el cabell. Aquells indicis de sospita eren certs. Ja formo part del club de mares atabalades pels polls. Com diu una amiga, se m'ha acabat la tranquil·litat i la vida.

La Martina, malgrat això, està encantada: una novetat, la seva nova història a explicar...així que va pregonant pel pati que té polls. Aquesta vivència i les seves quatre dents que es mouen ( pura il·lusió infantil) són les seves històries de la setmana. Marxem ràpid a casa, no sigui que em trobi un grup de mares que em facin fora per "pollosa". Sort que estem al segle XXI i que tenir polls ja no és un estigma social, sinó una realitat més que quotidiana.

Ja a casa, poso als meus fills el primer producte, un gel durant 15 minuts. Encara que el Jaume no s'ha queixat de picor, entra dins del pack, que el dia a dia dels nostres fills és tot compartir. Amb els caps impregnats semblen dos "engominats", encara que els rínxols de Jaume són forts i de seguida surten un altre cop. Ens fa gràcia aquest nen: amb el cabell mullat perd totalment la classe, ja que de seguida li apunten uns cargolets per darrere de les orelles que li donen un aire agitanat. Només li falta fer palmells i una mica de "cante jondo" i ja el podem portar a un tablao.

Els rentem el cabell i, seguint els consells de la farmacèutica, els poso vinagre. Jo no sé quin serà el resultat; el que tinc clar és, que de moment, els nostres fills fan olor d'amanida de bar de carretera i el cabell no està més brillant.


El següent pas és passar la pinta de púes fines. Dosi de paciència al quadrat. La Martina i el Jaume no han entès mai el significat de la paraula "quiets" i avui tampoc anava a ser l'excepció. Aigua calenta, pèl a pèl, les llèmenes no s'enganxen a la pinta, les trec amb els dits...i enmig de tot el procés, apareix ell, el culpable, tan negre amb les seves potetes....Un poll, només un, però un Sr. Poll a la  cabellera de la Martina. Expectació a casa davant tal esdeveniment. El poll és el centre de les mirades, aquesta mini bèstia espavilada que ha decidit xuclar la sang i embolicar tot.
Després de la confirmació, posem tota la roba de llit, gomes del cabell, pijames i tovalloles dins d'una gran bossa que tanquem i segellem durant uns dies per després rentar les peces a altes temperatures. Que no quedi ni un, que s'asfixiïn...em sento una torturadora d'animalets...
Queda una altra part del procés, posar capells de dutxa als nostres fills i que dormin amb ells. ric pensant que a la farmàcia m'han dit que emboliqui en paper de plàstic el cabell dels nostres fills i que els deixi així tota la nit. No coneixen als meus fills: plastificats durarien tres segons, més la gresca i excitació posterior. Pensant-ho bé, els deixarem les "grenyes" al vent, que començaran a canviar-se els capells. I els polls, més que asfixiats, acabaran marejats.

La setmana transcorre amb el treball extra de revisar i pentinar caps cada nit. I, sumat a la resta d'obligacions personals, laborals i a una gran dosi d'astènia primaveral, resulta esgotador. Cerca de llèmenes, oli d'arbre de te, suavitzant i llargues tandes de raspallat, que ens mostra les múltiples possibilitats del cabell del  Jaume...així que fem bromes pentinant-lode nen antic. Moments de diversió enmig de tanta dedicació i paciència, ja que la Martina s'ha adonat que tenir polls no és tan emocionant com pensava. Treball en equip, que és com millor es porta.

Quan ens sembla que el tema està controlat, porto als nens a la perruquería, sobretot per arreglar una mica el cabell del nen gitano. Confesso a la perruquera la nostra "feina" d'aquests dies. I ella, intentant dissimular la seva cara esgarrifada en nomenar la paraula "poll", em diu que no em confiï, que esperi més temps per saber si hem aconseguit exterminar-los i que, només amb plena seguretat, rebrà encantada als nostres fills.

Torno a casa decebuda, amb dos nens protestant perquè s'han quedat sense tallar el cabell; per a ells és una festa: el tamboret, el davantal de gosset, les tisores, l'assecador....vivències simples per als nens d'aquests temps, però a ells els agrada.

A la nit, els tornem a posar el fantàstic gel per a polls de la setmana passada i, en passar la pinta, em recordo de la perruquera...Els dos tenen polls! Ni llèmenes, ni un poll solitari: cada nen té una colònia d'habitants, uns 30, que deixo surant en un bol d'aigua calenta. Els nens els miren entusiasmats: "Mare, mira les potetes". I jo l'única cosa que veig és més i més treball, esforç poc recompensat i el record de la cara espantada de la perruquera.

També penso en el primer poll i la seva reproducció múltiple, el presumpte pare de totes aquestes criatures i fins i tot, en el sentit la seva vida: néixer, créixer, reproduir-se molt i molt, fastiguejar ( per no dir una altra cosa), xuclar la sang i morir sense pena ni glòria. Tot en set dies, temps rècord. Si ho trasllado a les persones, és una opció que no resulta tan estranya. Se m'ocorren un parell de casos que, amb molts més anys de vida, han aconseguit el mateix.

Intento trencar el cercle viciós negatiu i decideixo tornar a posar-me les piles. Ens armem de paciència i seguim amb els dies de la marmota, repetitius, en els quals la pinta de púes fines és la gran protagonista. Cabells lluents sense rastre de visitants, tenacitat recompensada i res de baixar la guàrdia.

En quatre dies sembla que estan exterminats, però no em refio. M'he tornat una detectora de llèmenes i cada dia reviso caps, amb dosi extra de "mimets" i massatges afectuosos. Així que es converteix en una tasca més que no he d'apuntar a l'agenda. Sé que no som els únics i això m'anima. Així que des d'aquí em solidaritzo amb totes les famílies afectades de polls: Potser perdem una batalla, però guanyarem la guerra..O no?

Txell.

Mares

Avui és el Dia de la mare. M'agrada aquest dia; és un reconeixement especial a una manera de ser, a l'esforç i el treball que durant tot l'any regalem als nostres fills. És una jornada en la qual les mares ens sentim una mica importants perquè els nostres fills ens feliciten i que ja ens serveix pels 364 dies restants de dedicació sense descans.

Els meus fills porten uns quants dies revolucionats. Em miren amb cara de que m'estan preparant alguna sorpresa en el col·legi i xiuxiuegen entre ells. De vegades puc sentir una mica del que diuen, perquè no acaben de controlar el volum del xiuxiueig, però dissimulo amb total credibilitat. La Martina em fa alguna pregunta sobre les meves preferències de colors i el Jaume els porta tatuats a la bata. Gaudeixo veient la il·lusió que transmeten i agraeixo a les professores l'esforç de pensar, dissenyar i decorar detalls per a les mares, tenint en compte la precisió manual que tenen els preescolars.

Penso en totes les mares que rebran els regals. Cadascuna diferent, amb la seva història, la seva vida, els seus desitjos, les seves preocupacions....però amb la mateixa il·lusió davant les sorpreses del seu fill. Un petó, una abraçada, una carícia, una mirada, un somriure....desenes d'agraïments en múltiples formats, des del més contingut al més il·lusionat, convertint l'instant en únic i irrepetible. De vegades m'agradaria viure en la fotografia d'aquests moments i paralitzar el temps eternament. Però la vida segueix, així que guardo el record i em serveix de retroalimentació per a les rutines i lluites diàries.

I és que ser mare és el que té. És una barreja de contrastos continus, explosió de sentiments, control dels límits i afecte desbordat. Un cocktail explosiu en el qual ens veiem immerses, en el qual aprenem sobre la marxa gràcies al nostre sentit comú i intuïció. Ser mare és una transformació i ja no es torna a ser una mateixa, sinó la "mare de", tant en categoria social com en comportament. I encara que, en principi, es tracta d'una decisió pensada i consensuada, fruit d'un acte d'amor en tots els sentits, les conseqüències de la mateixa poden arribar a desbordar fins a a la persona més assenyada.

En el meu cas, moltes vegades em costa reconèixer-me i penso  on és aquella Meritxell aficionada al cinema, que ara no veu ni un personatge humà a la televisió; que podria impartir un màster en dibuixos animats, però que és incapaç de reproduir el títol de les últimes estrenes de la cartellera.

També em pregunto on queden les meves converses de parella, temes d'actualitat, plans de futur, que s'han substituït per "què han menjat els nens", "quan es van d'excursió","has posat la nota a la motxilla", "avui han fet o han dit" o "necessito un balneari".

He canviat les terrasses on anar a prendre una copa pels parcs de la ciutat, els sopars en restaurants per menús infantils, els cinemes per ludoteques i el diari diari pel conte per dormir.

El meu armari destil·la essència de mare. Roba còmoda i resistent a baves, mocs i mans enganxoses, xocolata i "xuxes". Predominen els leggins, texans i samarretes al costat d'algun vestit amb escot i llarg controlats, no vagi a ser que, mentre porti penjat a algun dels meus fills després d'un salt des del tobogan, la peça es despengi de tal forma que pugui arribar a donar alguna alegria al personal.

La nostra casa fa olor de nen i de joguina escampada. Llar trotada, però llar viscuda. I enmig de tot els nostres angelets, remolins endimoniadament encantadors. Sembla mentida: són nostres, tan desitjats...

Són el centre de les nostres vides, d'aquests pares "piltrafilles" que voldrien arribar a tot, que es queden a mig fer, que moltes vegades dubten de les seves capacitats. Que estant moltes vegades al límit, cansats i amb poques forces es plantegen si val la pena tot el malbaratament d'esforç. Però que un somriure dels seus fills, només un, els retorna, en qüestió de segons, la il·lusió per seguir al peu del canó, amb vitamines per a les properes hores de descontrol controlat.

Avui m'agradaria felicitar a totes les mares que se senten com jo, que pensen que tenir fills és el millor que els ha passat a la vida, però que, de tant en tant, necessiten respirar per poder explicar-lo. I mentre gaudeixo del dia, llueixo orgullosa els regals que m'han fet la Martina i el Jaume: un fermall i un collaret de confecció manual, de disseny exclusiu i de valor incalculable

Conte especial per Sant Jordi

La diada de Sant Jordi és una festa que uneix tradició i cultura i que omple de color una ciutat enamorada. Aquest any, m'agradaria col·laborar d'una forma molt particular: regalant un conte que va començar un dia de passeig pel bosc amb la meva família. Amb el temps, la Martina, la nostra filla de cinc anys, i jo, l'hem anant perfilant. Aquí està el resultat: un relat que combina diferents personatges d'ara i de sempre, valors humans i desenvolupament sostenible. I el més important: la fusió creativa entre mare i filla que fa que, per nosaltres, sigui molt especial. Espero que us agradi... I feliç Sant Jordi!!  

Els tres porquets i la festa del llop

Havia una vegada tres porquets que vivien al bosc. Un dia ,estaven tan tranquils recollint llenya per fer un bon foc, quan es van trobar a unes fades que no sé si coneixereu que es diuen Winx, que els van preguntar si anirien a la festa del llop.

Els tres porquets no van saber què respondre,  perquè ningú els havia convidat a aquella festa, però al final van dir que sí que anirien i van anar corrents a casa seva per buscar una robeta ben maca per posar-se. 

Per la tarda, ben mudats, van apropar- se a la casa del llop i van poder comprovar que tots els personatges dels contes havien estat convidats i que feien cua per entrar. Quan finalment els va tocar el seu torn, van trobar al Pinotxo a la porta que els va demanar la invitació. Ells es van posar molt tristos perquè no tenien cap invitació i així li van dir. El Pinotxo els va dir que sense invitació no podrien entrar....i no deia cap mentida, perquè el seu nas no creixia, es mantenia igual que sempre. 

Els tres porquets van sortir molt desanimats d'aquella casa, però de seguida, el més gran de tots, que era molt espavilat va tenir una idea i els va dir: "Per què no anem a casa i fem les invitacions. Podríem aprofitar aquelles cartolines de colors que vam fer servir quan vaig ser el protagonista de la classe. I així no haurem de comprar paper i no gastarem tant i ajudarem a conservar el medi ambient".

Als seus germans els va semblar una idea perfecta. Van tornar a casa seva, van agafar les cartolines, uns rotuladors i unes tissores i van preparar unes invitacions que deien:"El llop us convida a la seva festa. Us espero avui, dia 8 de gener, a les 5 de la tarda a casa meva, que està al mig del bosc, al costat de la gran olivera".

Tots contents, amb les seves invitacions, van tornar a casa del llop. La festa estava a punt de començar!!!! Pel camí van trobar a la Dora i els  seus amics en cotxe....La Dora els va dir: "Correu, correu, us esperem a la festa.....hem preparat unes activitats molt divertides i ens ho passarem molt bé!!!!"

"Dora, no corris tant!" van dir els porquets. Escolta, per què vas en cotxe? No seria millor anar en bicicleta? Així t'estalviaries la benzina....."

La Dora va riure:"Porquets, si és un cotxe a pedals, o us pensaveu que jo, que ensenyo tantes coses a nens i grans, estava pensant en contaminar l'aire....?. El que passa és que sóc ràpida, ràpida...!" I dit això, va agafar embranzida i va sortir disparada cap a la casa del llop.

Els porquets van intentar anar més de pressa, però com que no estaven acostumats a fer esport, es cansaven de seguida......El mitjà va dir: "Nois,he pensat que hauriem de menjar una mica més de verduretes i menjar poquetes xuxes....A partir de demà  cuinaré jo i faré més carn a la planxa, peix, espinacs i mooolta fruita......ja veureu com ens posarem molt forts i no ens cansarem tant!!!!!!"

Just quan el porquet va acabar de parlar,van arribar a la casa del llop i van tornar a trobar al Pinotxo a la porta. Li van donar les invitacions i el Pinotxo les va mirar i remirar. " La veritat és que estan molt ben escrites, sense cap falta d'ortografia, aqui no ha enganyat cap lletra...es nota que la persona que ha escrit aquesta invitació llegeix molt.....Però aquestes no són les invitacions del llop...les seves són de color verd i les que heu portat són de color taronja.....ho sento, no podeu passar....ja sabeu que quan hi ha una norma s'ha de complir...." .

Els tres porquets eren molt obedients i van entendre que havien de fer cas.....tots tristos van seure en una vorera, pensant què podien fer, ja que ells tenien moltes ganes de gresca i de compartir la festa amb els seus amics dels contes.

De sobte van veure una llum molt forta i tot seguit va aparèixer la fada padrina amb la seva vareta màgica. " Què us passa?" va preguntar. "Que no tenim la invitació de la festa del llop i no podem entrar...." "Mira que sou despistats", va dir la fada padrina, "segur que no tenieu la casa del tot endreçada i la invitació s'ha quedat sota uns papers....mireu, com que tinc poders,ara estic veient,amb els meus ulls màgics, tres invitacions sota els tuppers dels entrepans de l'esmorzar....A veure què puc fer....."

La fada padrina va moure la seva vareta i, de sobte, van aparèixer les tres invitacions a les potetes dels porquets...."Visca, visca!!!!!! Ja podem anar a la festa....moltes gràcies fada padrina, ets un solet!!!!!"

"De res, nois, gaudiu de la festa.... I recordeu: hem de ser una mica responsables de les nostres coses i deixar-les sempre recollides quan les fem servir".....

Per tercera vegada, els porquets van tornar a la casa del llop. Aquest cop ja no estava el Pinotxo vigilant. Ja havia portat molta estona i tenia dret a gaudir de la festa. La Bella Dorment, que era molt bona persona, va oferir-se a substituir al Pinotxo. "Espero no dormir- me mentre vigilo....ja saps el que m'agrada fer el ronso i, aquesta nit he descansat gaire, ja que vaig anar tard a dormir....a partir de demà, fora tele, que la nit és per descansar i no per veure pel-lícules....i ja sabeu que quan descansem bé,al dia següent tenim més ganes de jugar i no estem de mal humor....."

Els tres porquets, tots contents van donar la invitació a la Bella Dorment i, aquesta, amb un gran somriure, els va deixar entrar. Ja estaven  dins de la festa, els tres porquets no s'ho podien ni creure.....

Allà estaven molts dels seus amics: El Bob Esponja i el Patricio jugaven amb unes baldufes de fusta que havien construït ells mateixos i que havien regalat al llop. La Caputxeta, la seva àvia i el caçador, que anaven junts a totes bandes, estaven asseguts brenant, ja que havien fet la gimcama de la Dora i se'ls havia obert la gana. Els Gormiti organitzaven un concurs de disfresses, però no valia comprar- les....els personatges havien de pensar, imaginar i inventar-se les disfresses amb el que trobessin.....

La Blancaneus i els set nans pintaven les cares de tot els convidats....estaven molt organitzats, perquè ho havien estat preparant a casa durant molts dies..... Apart, es van adonar que barrejant colors podien aconseguir d'altres molt macos,així que, amb poques pintures, tenien tots els colors que volien.....

De cop, va aparèixer l'aneguet lleig, que ara ja s'havia convertit en cigne, i que tenia dos fillets que eren una mica entramaliats....."Porquets, heu trobat els meus fillets? Amb tanta gent que hi ha a la festa, els he perdut....." Els tres porquets li van dir que l'ajudarien a trobar- los i de seguida els van veure passar corrents....Sortien del lavabo amb cara de tremendos.... I de seguida els tres porquets van endevinar per què feien aquesta cara:havien deixat la llum del lavabo engegada i l'aixeta oberta.....

"Veniu aqui aneguets" va dir el petit dels tres porquets...us sembla bé això que heu fet?"

Els aneguets no s'atrevien amirar. Al principi, els havia fet gràcia la broma, però ara estaven penedits.

"Escolteu" va continuar el porquet " hem de tenir cura d'aquestes coses. Si no estem a una habitació, hem d'apagar la llum per estalviar energia. I tampoc podem deixar que l'aigua corri sense utilitzar-la. Quan acabem, tanquem l'aixeta, i així tindrem aigua sempre i quedarà per altrs nens.....i sempre hi haurà aigua, pels arbres,les flors, la natura....".

Els aneguets van demanar perdó i van decidir que mai més farien aquesta broma, ja que a ells els agradava molt fer excursions pel bosc i gaudir de la natura.....

Els tres porquets van continuar gaudint de la festa....Van trobar al Gat amb botes, que ensenyava a saltar i a fer tombarelles....i també van trobar al Ben Ten que feia les seves transformacions de personatges perquè els més petits de la festa estiguessin entretinguts....

També van trobar ales set  cabretes, que cantaven la cançó del llop quan va caure al riu i dia així:"El llop s'ha ofegat i a nosaltres no sen's ha menjat, cantem i dansem per aqui per allà, que l'enemic no tornarà"

Però la seva mare les va sentir i els va dir:"Aquesta cançó no m'agrada perquè parla del llop quan va caure al riu....sort que al final, amb l'ajuda de la Caputxeta el vam salvar....Per què no cantem:el llop ens ha convidat i a nosaltres ens ha agradat, cantem i dansem per aqui, per allà, que el nostre amic, s'alegrarà".

A les cabretes els va agradar molt més aquesta cançó, la van ensenyar a la resta de convidats i, fins i tot es van inventar un  ball que tots van practicar.

De cop van aparèixer la Ventafocs i el Príncep amb pastissos d'aniversari. Els havien fet ells mateixos i perquè tots els convidats poguessin menjar pastís, havíen fet un sense fruits secs i un altre sense gluten. Tots els convidats va començar a cantar: "Aniversari feliç, aniversari felic, el llop està content i nosaltes també!!!!!!"

El llop, tot emocionat va bufar les espelmes.....eren moltes, però com que tenia molta bufera perquè sempre havia practicat molt, no va tenir cap dificultat.

Els  convidats vandir:"Que parli, que parli!!!!"

I el llop, tot emocionat, no es va fer pregar i va agafar el micròfon per donar les gràcies als seus amics....Però quan va començar a parlar, ningú el sentia. I es que el micròfon no estava connectat i no tenia piles....

"No us preocupeu" van dir lesntrs bessones. Nosaltres tenim la solució. Sempre portem piles recarregables a la nostra bossa, així no hem d'estar sempre comprant. Té, llop, ja pots parlar, que suposem que tens moltes coses a dir."

El llop, molt content, va començar a dir:"Estimats amics. Primer de tot, vull dir- vos que estic molt content que estigueu tots aqui compartint aquest dia amb mi.

Us vull explicar per què he fet aquesta festa: ja estic cansat de ser sempre el dolent i que molts de vosaltres em tingueu por. A partir d'ara he decidit ser bo, compartir les coses, ser agraït i no ser un mandón. Ajudaré a tots els personatges dels contes i procuraré que tots es sentin feliços. Si algun dia veig que algú de vosaltres està trist, faré el que sigui per que  estigui content; m'he adonat que és molt millor portar- se bé i no fer lluites i que pensar en que els altres es sentin bé em fa sentir bé a mi també. I no tinc res més a dir. Continueu gaudint de la festa!!!!"

" I ara qui serà el dolent?" va preguntar el Pocoyó. "Si no hi ha dolents, no hi ha contes"

"Que no hi ha contes?" va dir el llop. "Jo crec que si que hi ha contes. I si no...perquè no comencem a inventar - los nosaltres?  Veniu , Caillou i Pocoyó, sereu els meus ajudants:  pensant en un conte que es digui: " No facis als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu, us apunteu?"

"Bien, bien!!!!" Els personatges dels contes estaven encantats......

"El pastís, el pastís, que em moro de gana" va dir el Winnie the Pooh....

"Tranquils, tranquils, que hi ha per tots" va dir la Ventafocs..." I ja sabeu, res de deixar tot pel mig; quan acabeu, tots a recollir, que així podrem ballar. Posarem el plàstic en el contenidor groc, el paper en el blau, el vidre en el verd, les restes de menjar en el marró i la resta...en el contenidor del rebuig"

Tots els convidats estaven encantats amb la festa. Van menjar pastís, van recollir i es van posar a ballar.

Els tres porquets s'encarregaven de la música i van posar cançons diferents per que agradessin a tothom: les Winx, el Patito Feo, el Michael Jackson, el "tutua", Moby....tots els convidats ballaven sense parar.....Quan la festa estava a punt d'acabar van posar la cançó d'"Amics per sempre" i tots es van fer una abraçada com les que fan els bons amics.

Havia estat una festa genial, tots havien gaudit i col.laborat i el resultat havia estaat un éxit.

I encara que els nostres amics haguessin estat més i més estona a la festa, es van adonar que ja era hora de plegar i tornar cap a caseta. Tots van ajudar al llop a acabar de netejar i van anar desfilant cap a les seves llars.

Els tres porquets es van acomiadar del llop, li van donar les gràcies i, com que els havia agradat tant l'abraçada d'abans van tornar a fer-li una altra.

Tots contents i cansadets tornaven a casa quan van sentir un cotxe. Eren la Sally i el Llamp Mc queen." Voleu que us portem a casa?" Els tres porquets no ho van dubtar ni un moment, estaven rebentats! "Si,si us plau".

De tornada a casa no podien parar de parlar de la festa i del més important que havien après, que estimar era gaudir i compartir.

I aquella nit, quan es van posar al llit, van tenir uns somnis ben dolços en els que jugaven i reien amb tots els seus amics.

I vet aqui un gos, vet aqui un gat, vet aqui un conte que s'ha acabat.

I vet aqui un gat, vet a qui un gos, vet aqui el conte que ja s'ha fos.

Txell

Canvi de roba

Després d'uns dies de col·lapse primaveral, avui he decidit donar un gran pas. Una d'aquestes decisions que marquen la fi d'una etapa per passar a la següent i que anuncien l'arribada del bon temps. Avui em trauré les botes i em posaré les sandàlies. Sense terme mitjà, sense un pas previ, decidida, avui rebo la nova estació convençuda que no hi ha marxa enrere. Per la meva banda, queda inaugurada oficialment la primavera.

Últimament he estat rebent senyals i inputs que aquest canvi estacional s'anava a produir. El més agraït ha estat el canvi de llum, passant de l'apagat hivern a una estació més lluminosa. La ciutat està més viva i viscuda. Sembla la tornada del "Flautista de Hamelín", amb els parcs plens de nens que ja no semblen globus amb anoracs. Sense abrics, capells i bufandes tenen forma humana i es mouen amb llibertat. I mentre el sol apreta i els nostres fills tenen ganes de jugar, els pares semblem penja-robes amb la roba que els sobra. Perquè les peces d'abric segueixen sortint de casa a causa dels "per si de cas" i "no se'ns vagin a constipar" i acaben de figura decorativa en qualsevol adult amb cara de "anem-nos a casa ja".

Malgrat la claredat del dia, a mi em costa aclarir-me i organitzar-me. Toca canvi de la roba de l'armari, desgast físic i mental. Però com no és qüestió de retardar-ho més, començo amb la roba dels meus fills, que sempre són la nostra prioritat. I començo a obrir bosses i caixes, no del tot conscient del que es pot organitzar.

Començo provant les peces de l'any passat i els dóna per saltar. Després de vuit samarretes i uns quants pantalons jo no puc més. I a mesura que creix la seva energia i excitació minven les meves piles i la meva paciència.

Em paro a observar el panorama i faig balanç: tinc una amanida russa de peces al menjador, una revolució de peces de colors amb les quals els meus fills s'estan divertint cada vegada més, muntant el seu carnestoltes particular. El moment culminant és quan intercanvien la roba i el Jaume em demana que li cordi un vestit de flors. Ric o ploro?

No només m'ho prenc increïblement bé, sinó que decideixo recuperar el meu passat infantil i tornar-me més nena que ells. Recupero la imaginació i ens inventem una història de cavallers i princeses estiuencs, amb vestits de bany per barrets i capes de vestits de platja. Per un moment, penso que el binomi educació i diversió és compatible i gaudeixo amb ells del moment. M'agrada i els meus fills em miren contents i divertits. No estic complint l'objectiu d'organitzar la roba, però estic vivint un moment especial. "Mare, asseu-te en el tron, que ets la nostra reina esforçada". Em quedo sense paraules. Estic assistint a una representació de l'estima personificada.

Perdo el fil del que volia fer, segur que és més tard del que penso, però en aquest moment no m'importa massa. Les mares tenim recursos, així que acabaré mesurant la roba que queda sense provar i aprofitant els vestits curts com a camisoles amb algun legging que pugui combinar. No puc deixar a mig fer aquesta funció que és a punt d'acabar. I la veritat, una estona de reina a ningú li ve malament. Riem i ens divertim: cadascu té el seu paper, el seu moment, el seu rol. Tornar a la infància t'ajuda a minimitzar les preocupacions i a recuperar aquella innocència amagada en un bagul perdut del passat.

Després d'uns quants aplaudiments i triples bisos de funcions repetitives, intento convèncer als meus fills que als actors els ha arribat l'hora de posar-se el pijama. Dura negociació dels cinc minuts que es converteixen en quinze eterns. Vaig desprenent-me dels meus privilegis de reina per tornar a les meves obligacions de mare i recullo la roba el més ràpid possible. Apilo unes quantes torres de Pisa de peces i retardo el canvi de roba un dia més. Ric pensant que tot ha començat per una sandàlies.

Mentre ajudem als nostres fills a posar-se el pijama expliquen divertits la seva tarda de festa. "Demà una altra vegada, val?" ens demanen. I jo els somric pensant que, malgrat ser un dia perdut de treball, les seves vives mirades compensen les hores i organitzacíó que m'espera per estar a punt i preparats per la primavera.

Txell.

Tres dies sense rebequeries

Estic sorpresa. El nostre fill Jaume, de tres anys, porta tres dies sense tenir cap rebequeria. És l'època més llarga que ha tingut des de que va començar a utilitzar aquest sistema. Sembla estrany i no ens ho acabem de creure; ens hem acostumat de tal forma a la seva tossuderia que el que està passant aquests dies ens té descol·locats.

L'observo per comprovar si és el mateix nen. Té la mateixa cara de trapella de sempre. Somric i em retorna el somriure. És un conqueridor, de vegades m'ho menjaria.... La veritat és que està igual, li han crescut els rínxols però res més.

La Martina, de cinc anys, tampoc entén res. El seu germà està content tota l'estona: li demana les joguines i no les arrenca de les mans, l'abraça sense estrènyer de més i li diu "princesa". A més, avui han jugat més d'una hora a metges i ha estat el pacient tota l'estona. L'harmonia presideix la tarda.

Preparo el sopar sense interrupcions. El pit de pollastre arrebossat queda uniforme i cruixent. Avui no semblo el "Chiquito de la Calçada" entrant i sortint per evitar una estirada de cabells perquè jo volia guanyar, els animalets de plàstic volant pel menjador ( després d'haver provat diversos llançaments contra la seva germana) o els combats de "pressing catch" infantil.

L'Eduard els avisa per  la dutxa i recullen les joguines a la primera i al cinquanta per cent, ajudant-se i sense protestar. Apareixen els dos en la cuina, somrients. La Martina em diu: "Mare, el Jaume ja m'estima" i jo li contesto que sempre és així. Ella em respon: "Ja, però aquests dies es nota". El Jaume va assentint amb el cap. "Sou uns guapos. M'agrada veure-us així". I ells surten disparats cap al bany: "Pare, la mare està molt contenta!". Després d'uns segons d'èxtasi maternal, la sopa em retorna a la realitat; he d'apagar el foc, encara que, en aquests moments, el del meu cor crema més que mai. M'oblido del cansament del dia i acabo el sopar.

Sento riallades en el bany i els tres em criden perquè vagi. S'estan partint i jo no entenc res. Intenten explicar-me una cosa que ha passat al col·legi, però no poden acabar les frases. No paren de riure i jo els segueixo el joc. Tenim una festa en tres metres quadrats.

Comencem a sopar. Els encanta el que toca avui i m'ho diuen cinquanta vegades per dues, perquè el Jaume repeteix el que diu Martina. L'hora de mastegar no s'eternitza i en poc temps el plat està buit. Es respira bon ambient, demà tindrem agulletes de tant somriure. Després de les postres els dono una galeta ( de les de menjar). La del Jaume em surt partida....i escolto les seves protestes: "La galeta està trencada". Creuo els dits i tanco els ulls: ara segur que s'enfada... "És igual, faré un trencaclosques....". L'Eduard i jo ens mirem amb cara de pòker, aguantant-nos el riure, però passem el càsting d'actors amb èxit. La veritat és que no m'ho puc creure, crec que vaig a mirar si té febre.

Els acompanyo al llit, però abans toca el repàs de "gomets". La taula de la Martina està atapeida de cares contentes; la del Jaume, un desert, amb algun adhesiu pul·lulant. Avui enganxarem tots. Miro la seva la cara i està lluent de felicitat. Els explico un conte amb intenció i expressivitat i els omplo de petons abans de dormir.

Torno a la cuina carregada d'optimisme. Em sento bé, gens cansada. Faig bromes amb l'Eduard i solucionem tres temes en els quals portàvem una setmana encallats. M'il·lusiono pensant que el nostre fill es fa gran, que potser el tema de les rebequeries és evolutiu i que amb el temps, s'aniran solucionant. Potser és un miratge, però tinc la sensació de que el nostre esforç diari està donant algun fruit, encara que no oblido que el nostre fill té el seu temperament.

Vaig a dormir i no em desplomo en el llit. Avui sembla que levito. Estic contenta i em sento plena d'energia per afrontar un altre dia. Em dormo sense fer ganyotes i sento que la meva pell està relaxada. Avui no comptaré cap ovelletaa estressada. La nit em passa volant i l'endemà tinc la sensació d'haver descansat més que mai. Contino u instal·lada en la meva il·lusió quan el Jaume s'oblida dels bons propòsits... No!

S'organitza un piromusical de rebequeries amb volum incontrolable. Respiro. Respiro més. I torno a respirar. Cada vegada més seguit, semblen els exercicis pre-part. No deixo que els nervis m'ataquin però és difícil. Em vaig a l'altra punta de la casa i intento ignorar-ho.

Quan estic a punt de tirar la tovallola es fa el silenci. Sento uns passos pel passadís, però jo segueixo amb les meves coses. Apareix una cara plena de mocs amb aspecte penedit. "Em seques les llàgrimes per estar maco?". Sense dir cap paraula vaig netejant-li la cara. "Mare, vull ser gran com un pare". L'abraço. "Ho sé, Jaume". La Martina s'uneix al grup; som un mini equip cohesionat. No diem res més, però restem una estona ben apretats.

Ens desenganxem i penso que és difícil  tot això. Ser pares és una barreja molt forta de sentiments; és difícil trobar la combinació perfecta per mantenir l'equilibri. No hi ha fórmula màgica, s'ha d'anar tantejant. Dubtes constants, petites conquestes en la batalla d'educar, proves contínues i amor al límit. Assaig i error, no hi ha manual.

No em dóna temps a pensar més, ni a posar-me filosòfica. Els meus fills estan preparats en la porta de casa. M'esperen amb els abrics posats i les motxilles al'esquena. Així que decideixo posar-me les piles i afrontar el dia confiant que d'aquí a un temps podrem celebrar els quatre dies sense rebequeries.

Txell.