Polls: veïns invasors

La Martina es desperta gratant-se el cap. “Em pica molt mare!”. La miro i està graciosa amb tots els cabells esvalotats i cara de son. “Vine aqui, Martina, que miraré si tens polls”, li dic, convençuda que es grata el cap per qualsevol altra raó. Reviso les orelles, la coroneta, les arrels del cabell....per aquí, per allà...."vine aquí, que tinc més llum", però jo no veig res. La veritat és que sóc una mare inexperta en el tema i, per molt que ho intento, no trobo cap bitxet blanc, negre o transparent. Realment no sé el que busco, però miro i torno a mirar. "Aquí no hi ha res. Potser és que tens calor", li dic amb convicció.

"Els meus fills no poden tenir polls, ja han hagut moltes plagues i ells no els han agafat", em repeteixo a mi  mateixa. I penso en la pel·lícula que sempre m'he cregut, que el ph de la seva pell és resistent a aquests habitants. Però, per alguna estranya raó, aquesta vegada hi ha alguna cosa que em fa dubtar; per aquest motiu, escric una nota a la professora alertant de la possible presència d'éssers estranys en el cap de la nostra filla i posant de manifest la meva falta d'informació sobre el tema.

Vaig al treball donant-li voltes i decideixo trucar a la meva germana gran, l'experta, que em porta un gran avantatge en el recorregut de mare i a la qual recordo amb freqüència quan visc en viu les seves ja catalogades experiències amb els fills. M'instrueix a la perfecció proporcionant-me un kit i manual de supervivència que apunto en tres post-it amb lletra ràpida i línies desordenades.

Amb la informació condensada en paper groc em dirigeixo a la farmàcia, disposada a assortir-me de la "farmaciola per si de cas". Però les indicacions clares de la meva germana es confonen amb les explicacions de la farmacèutica i surto de la botiga amb garbull mental avançat i amb dos productes que no recordo en quina fase del tractament he d'utilitzar. "No passa res" penso, "total, segur que tot ha estat una falsa alarma...."

Falsa alarma...fins que la Martina surt de l'escola. La seva professora em confirma que té uns ouets: són diminutes boletes blanques que semblen caspa però que es queden enganxades en el cabell. Aquells indicis de sospita eren certs. Ja formo part del club de mares atabalades pels polls. Com diu una amiga, se m'ha acabat la tranquil·litat i la vida.

La Martina, malgrat això, està encantada: una novetat, la seva nova història a explicar...així que va pregonant pel pati que té polls. Aquesta vivència i les seves quatre dents que es mouen ( pura il·lusió infantil) són les seves històries de la setmana. Marxem ràpid a casa, no sigui que em trobi un grup de mares que em facin fora per "pollosa". Sort que estem al segle XXI i que tenir polls ja no és un estigma social, sinó una realitat més que quotidiana.

Ja a casa, poso als meus fills el primer producte, un gel durant 15 minuts. Encara que el Jaume no s'ha queixat de picor, entra dins del pack, que el dia a dia dels nostres fills és tot compartir. Amb els caps impregnats semblen dos "engominats", encara que els rínxols de Jaume són forts i de seguida surten un altre cop. Ens fa gràcia aquest nen: amb el cabell mullat perd totalment la classe, ja que de seguida li apunten uns cargolets per darrere de les orelles que li donen un aire agitanat. Només li falta fer palmells i una mica de "cante jondo" i ja el podem portar a un tablao.

Els rentem el cabell i, seguint els consells de la farmacèutica, els poso vinagre. Jo no sé quin serà el resultat; el que tinc clar és, que de moment, els nostres fills fan olor d'amanida de bar de carretera i el cabell no està més brillant.


El següent pas és passar la pinta de púes fines. Dosi de paciència al quadrat. La Martina i el Jaume no han entès mai el significat de la paraula "quiets" i avui tampoc anava a ser l'excepció. Aigua calenta, pèl a pèl, les llèmenes no s'enganxen a la pinta, les trec amb els dits...i enmig de tot el procés, apareix ell, el culpable, tan negre amb les seves potetes....Un poll, només un, però un Sr. Poll a la  cabellera de la Martina. Expectació a casa davant tal esdeveniment. El poll és el centre de les mirades, aquesta mini bèstia espavilada que ha decidit xuclar la sang i embolicar tot.
Després de la confirmació, posem tota la roba de llit, gomes del cabell, pijames i tovalloles dins d'una gran bossa que tanquem i segellem durant uns dies per després rentar les peces a altes temperatures. Que no quedi ni un, que s'asfixiïn...em sento una torturadora d'animalets...
Queda una altra part del procés, posar capells de dutxa als nostres fills i que dormin amb ells. ric pensant que a la farmàcia m'han dit que emboliqui en paper de plàstic el cabell dels nostres fills i que els deixi així tota la nit. No coneixen als meus fills: plastificats durarien tres segons, més la gresca i excitació posterior. Pensant-ho bé, els deixarem les "grenyes" al vent, que començaran a canviar-se els capells. I els polls, més que asfixiats, acabaran marejats.

La setmana transcorre amb el treball extra de revisar i pentinar caps cada nit. I, sumat a la resta d'obligacions personals, laborals i a una gran dosi d'astènia primaveral, resulta esgotador. Cerca de llèmenes, oli d'arbre de te, suavitzant i llargues tandes de raspallat, que ens mostra les múltiples possibilitats del cabell del  Jaume...així que fem bromes pentinant-lode nen antic. Moments de diversió enmig de tanta dedicació i paciència, ja que la Martina s'ha adonat que tenir polls no és tan emocionant com pensava. Treball en equip, que és com millor es porta.

Quan ens sembla que el tema està controlat, porto als nens a la perruquería, sobretot per arreglar una mica el cabell del nen gitano. Confesso a la perruquera la nostra "feina" d'aquests dies. I ella, intentant dissimular la seva cara esgarrifada en nomenar la paraula "poll", em diu que no em confiï, que esperi més temps per saber si hem aconseguit exterminar-los i que, només amb plena seguretat, rebrà encantada als nostres fills.

Torno a casa decebuda, amb dos nens protestant perquè s'han quedat sense tallar el cabell; per a ells és una festa: el tamboret, el davantal de gosset, les tisores, l'assecador....vivències simples per als nens d'aquests temps, però a ells els agrada.

A la nit, els tornem a posar el fantàstic gel per a polls de la setmana passada i, en passar la pinta, em recordo de la perruquera...Els dos tenen polls! Ni llèmenes, ni un poll solitari: cada nen té una colònia d'habitants, uns 30, que deixo surant en un bol d'aigua calenta. Els nens els miren entusiasmats: "Mare, mira les potetes". I jo l'única cosa que veig és més i més treball, esforç poc recompensat i el record de la cara espantada de la perruquera.

També penso en el primer poll i la seva reproducció múltiple, el presumpte pare de totes aquestes criatures i fins i tot, en el sentit la seva vida: néixer, créixer, reproduir-se molt i molt, fastiguejar ( per no dir una altra cosa), xuclar la sang i morir sense pena ni glòria. Tot en set dies, temps rècord. Si ho trasllado a les persones, és una opció que no resulta tan estranya. Se m'ocorren un parell de casos que, amb molts més anys de vida, han aconseguit el mateix.

Intento trencar el cercle viciós negatiu i decideixo tornar a posar-me les piles. Ens armem de paciència i seguim amb els dies de la marmota, repetitius, en els quals la pinta de púes fines és la gran protagonista. Cabells lluents sense rastre de visitants, tenacitat recompensada i res de baixar la guàrdia.

En quatre dies sembla que estan exterminats, però no em refio. M'he tornat una detectora de llèmenes i cada dia reviso caps, amb dosi extra de "mimets" i massatges afectuosos. Així que es converteix en una tasca més que no he d'apuntar a l'agenda. Sé que no som els únics i això m'anima. Així que des d'aquí em solidaritzo amb totes les famílies afectades de polls: Potser perdem una batalla, però guanyarem la guerra..O no?

Txell.