Tres dies sense rebequeries

Estic sorpresa. El nostre fill Jaume, de tres anys, porta tres dies sense tenir cap rebequeria. És l'època més llarga que ha tingut des de que va començar a utilitzar aquest sistema. Sembla estrany i no ens ho acabem de creure; ens hem acostumat de tal forma a la seva tossuderia que el que està passant aquests dies ens té descol·locats.

L'observo per comprovar si és el mateix nen. Té la mateixa cara de trapella de sempre. Somric i em retorna el somriure. És un conqueridor, de vegades m'ho menjaria.... La veritat és que està igual, li han crescut els rínxols però res més.

La Martina, de cinc anys, tampoc entén res. El seu germà està content tota l'estona: li demana les joguines i no les arrenca de les mans, l'abraça sense estrènyer de més i li diu "princesa". A més, avui han jugat més d'una hora a metges i ha estat el pacient tota l'estona. L'harmonia presideix la tarda.

Preparo el sopar sense interrupcions. El pit de pollastre arrebossat queda uniforme i cruixent. Avui no semblo el "Chiquito de la Calçada" entrant i sortint per evitar una estirada de cabells perquè jo volia guanyar, els animalets de plàstic volant pel menjador ( després d'haver provat diversos llançaments contra la seva germana) o els combats de "pressing catch" infantil.

L'Eduard els avisa per  la dutxa i recullen les joguines a la primera i al cinquanta per cent, ajudant-se i sense protestar. Apareixen els dos en la cuina, somrients. La Martina em diu: "Mare, el Jaume ja m'estima" i jo li contesto que sempre és així. Ella em respon: "Ja, però aquests dies es nota". El Jaume va assentint amb el cap. "Sou uns guapos. M'agrada veure-us així". I ells surten disparats cap al bany: "Pare, la mare està molt contenta!". Després d'uns segons d'èxtasi maternal, la sopa em retorna a la realitat; he d'apagar el foc, encara que, en aquests moments, el del meu cor crema més que mai. M'oblido del cansament del dia i acabo el sopar.

Sento riallades en el bany i els tres em criden perquè vagi. S'estan partint i jo no entenc res. Intenten explicar-me una cosa que ha passat al col·legi, però no poden acabar les frases. No paren de riure i jo els segueixo el joc. Tenim una festa en tres metres quadrats.

Comencem a sopar. Els encanta el que toca avui i m'ho diuen cinquanta vegades per dues, perquè el Jaume repeteix el que diu Martina. L'hora de mastegar no s'eternitza i en poc temps el plat està buit. Es respira bon ambient, demà tindrem agulletes de tant somriure. Després de les postres els dono una galeta ( de les de menjar). La del Jaume em surt partida....i escolto les seves protestes: "La galeta està trencada". Creuo els dits i tanco els ulls: ara segur que s'enfada... "És igual, faré un trencaclosques....". L'Eduard i jo ens mirem amb cara de pòker, aguantant-nos el riure, però passem el càsting d'actors amb èxit. La veritat és que no m'ho puc creure, crec que vaig a mirar si té febre.

Els acompanyo al llit, però abans toca el repàs de "gomets". La taula de la Martina està atapeida de cares contentes; la del Jaume, un desert, amb algun adhesiu pul·lulant. Avui enganxarem tots. Miro la seva la cara i està lluent de felicitat. Els explico un conte amb intenció i expressivitat i els omplo de petons abans de dormir.

Torno a la cuina carregada d'optimisme. Em sento bé, gens cansada. Faig bromes amb l'Eduard i solucionem tres temes en els quals portàvem una setmana encallats. M'il·lusiono pensant que el nostre fill es fa gran, que potser el tema de les rebequeries és evolutiu i que amb el temps, s'aniran solucionant. Potser és un miratge, però tinc la sensació de que el nostre esforç diari està donant algun fruit, encara que no oblido que el nostre fill té el seu temperament.

Vaig a dormir i no em desplomo en el llit. Avui sembla que levito. Estic contenta i em sento plena d'energia per afrontar un altre dia. Em dormo sense fer ganyotes i sento que la meva pell està relaxada. Avui no comptaré cap ovelletaa estressada. La nit em passa volant i l'endemà tinc la sensació d'haver descansat més que mai. Contino u instal·lada en la meva il·lusió quan el Jaume s'oblida dels bons propòsits... No!

S'organitza un piromusical de rebequeries amb volum incontrolable. Respiro. Respiro més. I torno a respirar. Cada vegada més seguit, semblen els exercicis pre-part. No deixo que els nervis m'ataquin però és difícil. Em vaig a l'altra punta de la casa i intento ignorar-ho.

Quan estic a punt de tirar la tovallola es fa el silenci. Sento uns passos pel passadís, però jo segueixo amb les meves coses. Apareix una cara plena de mocs amb aspecte penedit. "Em seques les llàgrimes per estar maco?". Sense dir cap paraula vaig netejant-li la cara. "Mare, vull ser gran com un pare". L'abraço. "Ho sé, Jaume". La Martina s'uneix al grup; som un mini equip cohesionat. No diem res més, però restem una estona ben apretats.

Ens desenganxem i penso que és difícil  tot això. Ser pares és una barreja molt forta de sentiments; és difícil trobar la combinació perfecta per mantenir l'equilibri. No hi ha fórmula màgica, s'ha d'anar tantejant. Dubtes constants, petites conquestes en la batalla d'educar, proves contínues i amor al límit. Assaig i error, no hi ha manual.

No em dóna temps a pensar més, ni a posar-me filosòfica. Els meus fills estan preparats en la porta de casa. M'esperen amb els abrics posats i les motxilles al'esquena. Així que decideixo posar-me les piles i afrontar el dia confiant que d'aquí a un temps podrem celebrar els quatre dies sense rebequeries.

Txell.