Avui és el Dia de la mare. M'agrada aquest dia; és un reconeixement especial a una manera de ser, a l'esforç i el treball que durant tot l'any regalem als nostres fills. És una jornada en la qual les mares ens sentim una mica importants perquè els nostres fills ens feliciten i que ja ens serveix pels 364 dies restants de dedicació sense descans.
Els meus fills porten uns quants dies revolucionats. Em miren amb cara de que m'estan preparant alguna sorpresa en el col·legi i xiuxiuegen entre ells. De vegades puc sentir una mica del que diuen, perquè no acaben de controlar el volum del xiuxiueig, però dissimulo amb total credibilitat. La Martina em fa alguna pregunta sobre les meves preferències de colors i el Jaume els porta tatuats a la bata. Gaudeixo veient la il·lusió que transmeten i agraeixo a les professores l'esforç de pensar, dissenyar i decorar detalls per a les mares, tenint en compte la precisió manual que tenen els preescolars.
Penso en totes les mares que rebran els regals. Cadascuna diferent, amb la seva història, la seva vida, els seus desitjos, les seves preocupacions....però amb la mateixa il·lusió davant les sorpreses del seu fill. Un petó, una abraçada, una carícia, una mirada, un somriure....desenes d'agraïments en múltiples formats, des del més contingut al més il·lusionat, convertint l'instant en únic i irrepetible. De vegades m'agradaria viure en la fotografia d'aquests moments i paralitzar el temps eternament. Però la vida segueix, així que guardo el record i em serveix de retroalimentació per a les rutines i lluites diàries.
I és que ser mare és el que té. És una barreja de contrastos continus, explosió de sentiments, control dels límits i afecte desbordat. Un cocktail explosiu en el qual ens veiem immerses, en el qual aprenem sobre la marxa gràcies al nostre sentit comú i intuïció. Ser mare és una transformació i ja no es torna a ser una mateixa, sinó la "mare de", tant en categoria social com en comportament. I encara que, en principi, es tracta d'una decisió pensada i consensuada, fruit d'un acte d'amor en tots els sentits, les conseqüències de la mateixa poden arribar a desbordar fins a a la persona més assenyada.
En el meu cas, moltes vegades em costa reconèixer-me i penso on és aquella Meritxell aficionada al cinema, que ara no veu ni un personatge humà a la televisió; que podria impartir un màster en dibuixos animats, però que és incapaç de reproduir el títol de les últimes estrenes de la cartellera.
També em pregunto on queden les meves converses de parella, temes d'actualitat, plans de futur, que s'han substituït per "què han menjat els nens", "quan es van d'excursió","has posat la nota a la motxilla", "avui han fet o han dit" o "necessito un balneari".
He canviat les terrasses on anar a prendre una copa pels parcs de la ciutat, els sopars en restaurants per menús infantils, els cinemes per ludoteques i el diari diari pel conte per dormir.
El meu armari destil·la essència de mare. Roba còmoda i resistent a baves, mocs i mans enganxoses, xocolata i "xuxes". Predominen els leggins, texans i samarretes al costat d'algun vestit amb escot i llarg controlats, no vagi a ser que, mentre porti penjat a algun dels meus fills després d'un salt des del tobogan, la peça es despengi de tal forma que pugui arribar a donar alguna alegria al personal.
La nostra casa fa olor de nen i de joguina escampada. Llar trotada, però llar viscuda. I enmig de tot els nostres angelets, remolins endimoniadament encantadors. Sembla mentida: són nostres, tan desitjats...
Són el centre de les nostres vides, d'aquests pares "piltrafilles" que voldrien arribar a tot, que es queden a mig fer, que moltes vegades dubten de les seves capacitats. Que estant moltes vegades al límit, cansats i amb poques forces es plantegen si val la pena tot el malbaratament d'esforç. Però que un somriure dels seus fills, només un, els retorna, en qüestió de segons, la il·lusió per seguir al peu del canó, amb vitamines per a les properes hores de descontrol controlat.
Avui m'agradaria felicitar a totes les mares que se senten com jo, que pensen que tenir fills és el millor que els ha passat a la vida, però que, de tant en tant, necessiten respirar per poder explicar-lo. I mentre gaudeixo del dia, llueixo orgullosa els regals que m'han fet la Martina i el Jaume: un fermall i un collaret de confecció manual, de disseny exclusiu i de valor incalculable
Els meus fills porten uns quants dies revolucionats. Em miren amb cara de que m'estan preparant alguna sorpresa en el col·legi i xiuxiuegen entre ells. De vegades puc sentir una mica del que diuen, perquè no acaben de controlar el volum del xiuxiueig, però dissimulo amb total credibilitat. La Martina em fa alguna pregunta sobre les meves preferències de colors i el Jaume els porta tatuats a la bata. Gaudeixo veient la il·lusió que transmeten i agraeixo a les professores l'esforç de pensar, dissenyar i decorar detalls per a les mares, tenint en compte la precisió manual que tenen els preescolars.
Penso en totes les mares que rebran els regals. Cadascuna diferent, amb la seva història, la seva vida, els seus desitjos, les seves preocupacions....però amb la mateixa il·lusió davant les sorpreses del seu fill. Un petó, una abraçada, una carícia, una mirada, un somriure....desenes d'agraïments en múltiples formats, des del més contingut al més il·lusionat, convertint l'instant en únic i irrepetible. De vegades m'agradaria viure en la fotografia d'aquests moments i paralitzar el temps eternament. Però la vida segueix, així que guardo el record i em serveix de retroalimentació per a les rutines i lluites diàries.
I és que ser mare és el que té. És una barreja de contrastos continus, explosió de sentiments, control dels límits i afecte desbordat. Un cocktail explosiu en el qual ens veiem immerses, en el qual aprenem sobre la marxa gràcies al nostre sentit comú i intuïció. Ser mare és una transformació i ja no es torna a ser una mateixa, sinó la "mare de", tant en categoria social com en comportament. I encara que, en principi, es tracta d'una decisió pensada i consensuada, fruit d'un acte d'amor en tots els sentits, les conseqüències de la mateixa poden arribar a desbordar fins a a la persona més assenyada.
En el meu cas, moltes vegades em costa reconèixer-me i penso on és aquella Meritxell aficionada al cinema, que ara no veu ni un personatge humà a la televisió; que podria impartir un màster en dibuixos animats, però que és incapaç de reproduir el títol de les últimes estrenes de la cartellera.
També em pregunto on queden les meves converses de parella, temes d'actualitat, plans de futur, que s'han substituït per "què han menjat els nens", "quan es van d'excursió","has posat la nota a la motxilla", "avui han fet o han dit" o "necessito un balneari".
He canviat les terrasses on anar a prendre una copa pels parcs de la ciutat, els sopars en restaurants per menús infantils, els cinemes per ludoteques i el diari diari pel conte per dormir.
El meu armari destil·la essència de mare. Roba còmoda i resistent a baves, mocs i mans enganxoses, xocolata i "xuxes". Predominen els leggins, texans i samarretes al costat d'algun vestit amb escot i llarg controlats, no vagi a ser que, mentre porti penjat a algun dels meus fills després d'un salt des del tobogan, la peça es despengi de tal forma que pugui arribar a donar alguna alegria al personal.
La nostra casa fa olor de nen i de joguina escampada. Llar trotada, però llar viscuda. I enmig de tot els nostres angelets, remolins endimoniadament encantadors. Sembla mentida: són nostres, tan desitjats...
Són el centre de les nostres vides, d'aquests pares "piltrafilles" que voldrien arribar a tot, que es queden a mig fer, que moltes vegades dubten de les seves capacitats. Que estant moltes vegades al límit, cansats i amb poques forces es plantegen si val la pena tot el malbaratament d'esforç. Però que un somriure dels seus fills, només un, els retorna, en qüestió de segons, la il·lusió per seguir al peu del canó, amb vitamines per a les properes hores de descontrol controlat.
Avui m'agradaria felicitar a totes les mares que se senten com jo, que pensen que tenir fills és el millor que els ha passat a la vida, però que, de tant en tant, necessiten respirar per poder explicar-lo. I mentre gaudeixo del dia, llueixo orgullosa els regals que m'han fet la Martina i el Jaume: un fermall i un collaret de confecció manual, de disseny exclusiu i de valor incalculable
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada