Final de curs

Acaba de finalitzar l'any escolar. Un curs més, com passa el temps. Els nens el marquen, creixent, canviant i aprenent. De vegades em pregunto si tenen la mateixa noció que nosaltres: la Martina em diu que aquest curs li ha passat ràpid i el Jaume ni s'ho planteja.

Jo, en canvi, recordo els anys escolars lents, el pas de la tardor a l'hivern interminable i l'arribada de la primavera infinita: potser és perquè abans tot estava menys programat i ens havíem de distreure i motivar, moltes vegades, pel nostre compte. Ara, en canvi, estan plens d'activitats i sobreestimulats. Progrés? Crec que cada època té els seus avantatges.

La veritat és que els nens estan nerviosos, elèctrics i podria dir que fins i tot, insoportables. La calor, festes, colònies, competicions i festivals d'aquest juny els té una mica més esverats. El Jaume ha tornat a la seva "sordessa infantil selectiva" que tan nerviosa em posa i la Martina està una mica contagiada de la repel.lència que deu haver a la seva classe: té 6 anys, algú em va dir alguna vegada que aquesta edat tenia algun esboç de primera adolescència, encara que també té el seu encant.

I jo, deixant-me portar, estic una mica més histèrica (potser també perquè sumo els "festivals" que tenim últimament a la feina), encara que intento respirar profundament i procuro contenir-me, vivint intensament les festes escolars.

Àlbums, manualitats, notes, informes, revistes del col·legi, llibres...els nens, aquests dies, surten carregats. La veritat és que no sabem si tindrem temps de revisar i assaborir cada àlbum i trobar un lloc per a cada cosa. Els seus records i els seus treballs plens de colorit mostren el seu món infantil, senzill i pur, i denoten la seva personalitat amb trets ben clars des de petits. No volem esborrar els seus records i les seves petjades, així que sempre intentem guardar-los en algun calaix per gaudir-los amb el temps.

Ells estan feliços, esperant les vacances després de tot el curs, encara que també enyorant els dies passats. La Martina, sensible i responsable, ens diu que trobarà a faltar a la seva professora i a la seva classe. El Jaume, en canvi, porta tota la setmana preguntant-nos si és l'últim dia: esperit lliure que s'adapta a les normes escolars però que no pateix si les perd de vista.

Merescut descans, els dos s'han esforçat. Pensant-ho bé, tots ho hem fet i hem viscut aquest curs amb intensitat: lletres i números per tot arreu, una gastroenteritis severa, una grip infantil i una altra d'adulta, una ungla del peu que ha tornat a créixer, alguna tos....

Primeres competicions, nova escola per la Martina, amistats i desenganys.... Futbol i més futbol amb Messi a tota hora... Caigudes, genolls pelats, genolleres i més genolleres. Converses entre germans més profundes, més compartir i més discutir. Preguntes difícils i jocs diferents.

Pares que s'entrenen, que s'equivoquen, que es desesperen i que ho tornen a intentar. Alguna compensació, grans somriures i llàgrimes. Confidències i preocupacions, comprensió i empatia . Pares que ho intenten, i amb tot l'afecte. Paciència desgastada i restaurada... Energia de gom a gom i esgotament...Però moltes ganes de veure com segueixen creixent, curs rera curs, amb tot el nostre suport, sense limitar cap a on s'adreça la seva vida.

I sense posar-me més melancòlica, tanco aquesta etapa mirant uns quants dibuixos dels nostres fills. Em quedo especialment amb dos: un de la família, fet per la Martina i ple d'amor, i un autoretrat fet pel Jaume, on els seus rínxols presideixen el paper. Els seus treballs del curs sempre aconsegueixen dibuixar el meu millor somriure.

El regal de la Carol

Fa temps que volia escriure aquest post, però per diversos motius, sempre s'ha quedat a mig fer i mai hl'he publicat.


Però avui sí: avui tinc ganes de somriure i de transmetre una mica d'alegria, després d'una setmana en què les notícies laborals no han estat ni agradables, ni esperançadores. A més, escrivint també m'oblido  que estic trobant a faltar a la Martina, que s'ha anat de colònies tres dies....(quines ganes tinc de donar-li una abraçada...i jo que pensava que era una mare moderna...).

La petita història comença amb la Carol, una bona amiga, sincera i clara. Una amiga que sempre és franca amb mi, transmetent-me la seva visió d'alguns temes que m'han fet pensar i posar-me en el meu lloc(segur que ara pensa: "Ai, Meri" i es mor de vergonya, però el que dic és veritat).

LaCarol té un gran estima per la Martina i el Jaume i, encara que els veu poc, sempre pregunta per ells i està pendent de les seves coses. Sap que sóc una mare encantada amb els meus nens així que, entre temes laborals i personals, ells tenen un lloc. De vegades li sorprenen les coses que explico, ja que ella no és mare, però escolta amb paciència les seves històries i riem amb les ocurrències dels dos. I quan els veu en directe i en plena acció em "compadeix" pel desgast a causa de la seva energia.

Un dia em va donar un regal per als nens. Amb algun dubte, em va dir que no sabia si els agradaria "No et preocupis, als nens els agrada tot", li vaig dir convençuda.

Vaig arribar a casa amb dos regals, un per a cadascun. Paper de colors amb un gran caramel que embolicava una sorpresa: un regal atractiu. "Què és, què és?" preguntaven els nens emocionats. "Una Wii?", preguntava el Jaume, que sempre espera aquest regal...(pobre, crec que, amb quatre anys, haurà de seguir esperant....).

Impacients, els nens van obrir els paquets que contenien dues bufandes fetes a mà i amb molts colors. A mi em van fer especial il·lusió.

"Què boniques", vaig dir ràpidament. "Fem una foto i l'enviem a la Carol..."

Sense parar molta atenció a les reaccions dels nens, vaig començar a disparar. El Jaume no semblava molt convençut, però la Martina ballava i s'enrotllava la bufanda...."Vinga, Jaume, somriu....que t'ensenyo la foto, ja veuràs què xula..."...

I aquí està la imatge que vam enviar, amb un text que posava: "Moltes gràcies, Carol, els nens estan encantats".

Al dia següent, la Carol em va tornar a preguntar per les bufandes, si realment els havien agradat, ja que, al no estar al món dels nens, un regal és molt més complicat.

I amb una bona amiga com ella, no hi ha secrets, ni un "quedar bé", ni transparència a mitges...."Bé, la Martina, va quedar molt contenta, però el Jaume esperava una altra cosa....". I li vaig ensenyar la primera foto, la imatge de la reacció.

Sobren les paraules....la caiguda d'ulls, de braços,les ulleres.....fins el xupa-xup i els rínxols tiren cap avall....Naturalitat d'un nen al que intentem ensenyar a ser agraït...espontaneïtat del primer moment que no pretén dissimular....

Foto pel record: és autèntica. Una imatge que a la Carol i a mi ens segueix fent riure i que reforça la nostra relació tan sincera. Així dóna gust.

Txell.

Semblances

Sempre m'han agradat les fotos. Imatges amb mil matisos que poden dir moltes coses. Un instant, un moment, un flaix... que capta una persona i que transmet la càmera.

Després, el record queda per sempre, i segons l'estat d'ànim m'inspira diferents sentiments. La foto expressa el que es veu i el que no es veu i pot arribar a traslladar-nos a altres llocs i a apropar-nos en la distància.

Des de que sóc mare, els nostres fills són els meus improvisats models. Procuro que no s'assabentin, perquè no es perdi espontaneïtat, encara que no sempre és fàcil portant una càmera a coll. A ells, nens del segle XXI, els agrada veure-les en el moment i he de ser dissimulada perquè no s'adonin.

En canvi, jo prefereixo contemplar el resultat amb calma. Gaudeixo veient com creixen, com somriuen i ric amb la seva frescor i espontaneïtat, com a nens que són. Fotos divertides, tendres, boniques, sorprenents, buscades i no buscades....totes m'acaben emocionant perquè desperten en mi mil records.

L'altre dia em vaig quedar amb una: després d'un dia intens per tots i especialment per la Martina, es va quedar dormida en el sofà. La seva imatge em va inspirar i li vaig fer una foto, esperant transmetre la pau que expressava. I el resultat, no em va decebre.



Tranquil·la, serena i plàcida...el nostre terratrèmol gaudint d'un descans més que anunciat. Una foto especial per a mi, plena de tendresa....i que m'ha transportat a la meva infància.

Aquesta imatge ha aconseguit tornar-me a fer sentir nena i recordar quan jo també dormia sense grans preocupacions. M'ha fet recordar quan el meu pare, segurament mogut pel mateix instint i sentiment que jo, va agafar la seva càmera i em va fer una foto molt semblant, gaudint també del resultat.

Sempre m'ha agradat. El meu pare la va titular "la consciència tranquil·la" i no va poder estar més encertat.

Comparo les fotos i m'agrada veure'm, per uns instants, reflectida en la Martina, recuperant aquesta innocència infantil que a ningú li agrada perdre. És com si es repetís la història, 35 anys després, a través d'una foto que evoca bons records i anima el desig que la Martina sempre gaudi dels seus somnis. Com a mare, faré el possible perquè mai els perdi.

Txell.

Preparant la maleta de les colònies

Dilluns. 6:30 del matí. Noto uns copets a l'esquena. Obro els ulls. És el Jaume, el nostre fill de 4 anys. "Preparem la maleta per les colònies?". De sobte, el veig gran. Per uns segons, la seva cara de trapelleta desapareix, i apareix un nen responsable. "Deixa'm una estoneta més, Jaume, fins que soni el despertador....i la preparem junts...."...

El Jaume s'arrauleix al meu costat i m'abraça, amb totes les seves forces. Avui marxa de colònies i hi ha sessió extra de mimos. I la veritat, no sé qui s'aprofita més de la situació, perquè a mi m'encanten aquests moments i procuro gaudir-los. Sé que arribarà un dia en què aquestes abraçades no seran per mi, però ara no és l'hora de pensar-ho.

El despertador sona. És hora d'engegar i el Jaume, amorós, s'ha quedat dormit al meu costat. No el desperto. Prefereixo una primera organització lleganyosa per després posar-nos tots en marxa. Després d'un cap de setmana ben aprofitat i en bona companyia, ahir vam arribar a Barcelona massa tard com per pensar en borses i excursions, confiant en el despertador d'aquest matí. A casa ja ens hem acostumat als nervis d'última hora i la pressió i, increïblement, les coses acaben sortint. No dono per més, no tinc una màquina del temps.

Repasso la llista de coses necessàries per a les colònies. Després de tres minuts de col·lapse, em centro i preparo la sala d'operacions, que és la taula del menjador. Agafo el retolador permanent per marcar tot en tres segons: el necesser amb el raspall i la pasta, que ja sé que acabarà una mica pringosa; la protecció solar extrema per nens blanquets; la mini tovallola que no ocupa i la protecció de llavis, que no entenc molt bé per què ens l'han demanat. No incloc la pinta que, encara que surt a la llista, considero innecessària pels rínxols desordenats del nostre fill: no el veig pentinant-se en dos dies d'excursió. No m'oblido de la polsera antimosquits: la veritat és que pensava que era una "xorrada" però, al no trobar els adhesius de repel·lent ala farmàcia, he rectificat i m'he adaptat a la situació....i fins a em fa gràcia, col·locada al turmell del Jaume, ja que el seu canell, a part d'estret, corre el risc de contínua manipulació, fruit dels nervis dels seus dies d'independència.

Quan ja estic mig organitzada, els nens i l'Eduard es desperten i col·laboren en el muntatge. L'Eduard, expert en trencaclosques, col·loca ordenadament totes les coses a la maleta: el joc de llit, roba de recanvi (he tingut temps fins per dubtar si li posava màniga curta o llarga i un pijama gruix o prim), jaqueta, bambes....El Jaume es distreu amb el lot i les llumetes, mentre que la Martina vol participar fent el mateix treball que el seu pare. Cadascun amb el seu rol i, malgrat els nervis i la pressa, va sortint la feina.

*Cantimplora amb aigua, bosses de plàstic per a urgències o per a la roba esquitxada de terra, gorra i sabatilles, diverses explicacions a Jaume d'on estan les coses (quan segur que s'ha assabentat a la primera)....crec que ja ho tenim tot.....

"Falta una cosa!", diu el Jaume, apareixent somrient amb el seu peluix dels Clanners....un mini ninot, groc i desgastat per l'ús, que serà el seu company nocturn i que li ajudarà a encarar amb més companyia la seva nit d'aventura....El nen gran que m'ha despertat aquest matí torna a ser el Jaume de sempre. I m'agrada: no hi ha pressa per créixer ni cremar etapes, només té quatre anys. Emocionat, el col·loca la maleta i la Martina li ajuda a tancar-la.

Després d'esmorzar, el Jaume ja està preparat amb el xandall de l'escola, la gorra amb la seva "cabellera" apuntant  i la maleta de rodes que no para de recórrer la casa. El Jaume l'arrossega, fent pràctiques de conducció en un passadís de reduïdes dimensions.

Sortint de casa, la Martina i el Jaume, espontàniament, es donen una gran abraçada. "Que t'ho passis bé" "I tu també....". ...M'entendreixen aquests moments i penso, que aquesta estima entre els dos significa que alguna cosa estem fent bé. Gaudeixo de l'escena sense càmera, però l'objectiu de la meva retina arriba directament al meu cor.

Ja a la porta de l'escola, ens trobem amb tots els pares, preparats per acomiadar als seus fills. Cares somrients, expectants, emocionades o contingudes, esperant l'entrada a l'autocar dels nostres nens. Quan apareixen, tots ens transformem, buscant al nostre, amb salutacions que no paren, dient coses com si ens sentissin entre l'aldarull de la gent i desitjant tornar-los a abraçar una vegada més.


Els nostres fills somriuen, saluden, llencen petons i també s'emocionen. Moment curt, però intens. I mentre endevino la silueta del Jaume a través del vidre de l'autocar, només penso en tot el que gaudirà, encara que insconscientment, ja el començo a trobar a faltar.

Txell.