Genolleres i pantalons

8:45 del matí de qualsevol dia. Surto amb pressa amb els nens per anar a l'escola. Sempre corrents, ens aixequem a l'hora que ens aixequem. A l'ascensor, passo revista i comprovo que no ens hem deixat res: motxilles a punt, boques i dents netes, nassos sense mocs, nens pentinats (o això pretenc), bici, bossa i mòbil.

Després de l'eterna disputa per "picar"el botó de l'ascensor i després de posar bé el coll de la jaqueta del Jaume, em paro en els seus pantalons: un minúscul foradet adorna el genoll. En tres segons canvio d'opinió tres vegades per acabar decidint que no torno a entrar a casa per canviar-los. De forma ingènua dic al nostre fill que no ho toqui, ni ho faci més gran. El Jaume assenteix amb una cara poc creïble, però la pressa m'ajuda a creure que pot ser possible.

Amb els nens al cole, em vaig al treball amb bici. Malgrat el soroll ambiental, pedalejant, m'evadeixo i refugio en els meus pensaments. És el meu moment de desconnexió, en el que no intento ordenar tipus de prioritats que de vegades apunten per la meva ment.

La jornada laboral transcorre sense cap emoció, totalment previsible. De vegades trobo a faltar una mica més de creativitat, però no em queixo. En temps de crisi, tenir treball, és tot un privilegi.

5 de la tarda. Vaig a recollir al Jaume a l'escola. Somrient, sempre m'alegra el retrobament. Brut d'escola i amb les ulleres amb algun "xurret", m'assenyala els seus pantalons: "Mira, mare, m'han fet una falta jugant al futbol i he caigut".

Vaja...: jo no sé qui ha fet la falta, però sembla de la categoria d'algun jugador d'equip de primera divisió ( que prefereixo ni nomenar, perquè no ho mereix). Desastre total: El foradet s'ha convertit en una "foradot", mostrant uns genolls, com sempre amb alguna "marca de guerra".

Fent veure que m'ho crec completament, li dic que ja buscarem una solució. No val la pena enfadar-se. Jo ja sé que no només ha estat una falta de futbol, però la versió ja s'anirà aclarint. Apart de les vegades que es tira pels terra, em temo que un ditet ha anat furgant i furgant, i donant voltes i més voltes fins a completar l'estropici. Suposo que algunes classes de P4 són massa repetitives i cal distreure's d'una altra forma.
Les meves sospites es confirmen al segon següent, quan el Jaume es posa a jugar amb el forat,dissenyant un cercle concèntric d'importants dimensions. Quan s'adona que el miro, dissimula, però jo ja l'he enxampat.

Abans que ens quedem sense pantalons, tornem a casa, fent una parada tècnica a la  merceria, no sense abans trobar-nos algun veí que mira de reüll els pantalons del Jaume. La dependenta, en veure'ns arribar, ja ens pregunta el color i, amb el Jaume sobre el mostrador, lluint la seva obra d'art, triem el més semblat.

Fa temps que ja no em complico la vida i, en segons que coses, prioritzo practicitat a disseny. Per això, sóc consumidora de genolleres ovalades i resistents, que són les que intenten complir millor la seva funció. Encara ric pensant en els meus primers passos amb la Martina: dibuixos i formes de diferents grandàries que, en la majoria dels casos, no van arribar a durar més del dia de lluïment.

Ja a casa, em poso a planxar genolleres, ja que hi ha altres dos pantalons sobre la taula, també esperant ( és increïble l'acumulació de tasques de tot tipus que genera una família...). Els del xandall de l'escola necessiten doble reforç; em sembla que no resistiran tota la temporada. Penso que és igual la qualitat dels pantalons, tots acaben patint. Tenir petits terratrèmols a casa posen a prova la resistència de tot tipus gènere.

Mentre planxo i intento alinear genolleres, el Jaume, entretingut, juga amb uns altres pantalons. Grata i grata, fins a aixecar una genollera. No pot ser! Crec que li posaré un sensor als pantalons que li faci un pessic cada vegada que els toqui. Em controlo per no cridar i sembla que la paciència ha guanyat a la veu. Per enèsima vegada li explico que la roba és roba i que té joguines per distreure's, i vull creure que ho entén. Segur que ho entén, però es despista; i no el puc jutjar del tot perquè, en gran part, és herència materna.

Buscant una mica de protagonisme, la Martina em diu que també té un foradet en els leggins. Em fixo i podria arribar a veure un puntet, encara que posar una genollera ja seria passar-se. De vegades, a casa, les coses han de ser tan mil·limètricament iguals, quan ells són tan diferents, que em sorprenen. Rivalitats compartides que, portades amb molts mimos, poden ajudar a aprendre i créixer, però amb pares a prova de desgast.

Pensant en aquestes coses, empalmo planxa amb bany i sopar, sense plantejar-me la costura per rematar la feina, i se'm va el dia amb la història de tres o quatre genolleres. Quotidianitat pura i dura; és increïble el que donen de si uns quants pantalons. No vull pensar en l'arribada del bon temps, quan les proteccions donin pas als pantalons curts i els genolls entrin en contacte directe amb el terra. Llavors, la inversió familiar canviarà, optant per aigua oxigenada i tirites.

Txell

Dia del pare

19 de Març. Dia del pare. Els nostres fills s'ho pensen: Amb petons infantils i matiners, dolçament, (o no tant) el desperten. Hi ha pressa per anar al col·legi, però per a aquestes coses sempre hi ha temps. Somriures llenganyosos i un “Felicitats Eduard!” amb tot el sentit. És el pare dels nostres fills, el meu company, parella i amic, i estem junts en un gran projecte: educar i ajudar als nostres fills a ser feliços i a saber valorar el que tenen. Difícil repte, però no impossible, si a això s'afegeix gran dosi d'afecte i ganes, tolerància a la frustració, energia, paciència, sentit de l'humor (de vegades en "quarentena")... i alguna cosa més, que el dia a dia no et deixa oblidar.

Em poso a pensar i volo, com sempre. Recordo com ens vam conèixer i l'espontaneïtat del moment. Tan diferents, però iguals en el bàsic. La meva impulsivitat i sociabilitat contraresten amb la seva discreció i anàlisi, i la combinació, si és compensada, ens ajuda a no passar-nos a l'extrem.

L'Eduard riu amb les meves ocurrències, deixant-me que li expliqui, sense tallar-me les ales, però sap fer que jo mateixa sigui conscient de l'aterratge. Amor condensat que s'ha anat transformat en reposat i que de vegades juga a amagar-se mentre fem de pares. Però sempre es deixa, i sempre  l'atrapem, en els seus múltiples formats. Malgrat el desgast i a les obligacions, els dos ho tenim clar.

M'agrada veure a l'Eduard amb la Martina i el Jaume. El seu rigor i pautes es vesteixen d'explicacions lògiques, a l'abast dels nens, que moltes vegades em sorprenen positivament. I alhora, sap expressar gran afecte i dir amb paraules el que molts pares no s'atreveixen, potser perquè l'etiqueta masculina ho prohibeix.

M'encanta quan riuen els tres..i unir-me a la festa. No m'estranya que els nens l'adorin, perquè és un pare compromès, amb majúscules. Hi ha fotos que ho diuen tot:




Ja fa temps que no puc anar amb ell de la mà, perquè els nens la sortegen, contents de passejar amb el seu pare. Però l'estampa m'agrada i, observant-los, m'oblido d'alguns dels nostres desacords, acordant que la propera vegada ho intentarem fer millor. Les ganes compartides, ho poden tot.


Avui m'agradaria felicitar a tots els pares que estan encantats de ser-ho i que, malgrat el canvi de vida, gaudeixen de l'etapa única i irrepetible de veure créixer als seus fills. I, com no, al meu amor discret, que avui em deixa que li faci un homenatge.


FELICITATS EDUARD!!!

Txell.

Benvingut Teo!!

Dissabte passat va néixer el Teo, el nou cosinet. Després d'un dia esgotador de competició de gimnàstica, el vam anar a conèixer. Enganxadet a la seva mare, inspirava pau i tendresa. Nova vida, animada pels remolins dels nostres fills, que aviat es van oblidar del cansament del dia. Preguntes sobre panxes i bebès, difícils de respondre, i expectació davant el seu nou company de jocs.

Us deixo una foto del moment, que m'encanta.

Txell

Dia de la dona treballadora

Avui és el "Dia de la dona treballadora". Mentre penso en el significat, La Martina m'explica que a l'escola els han dit que avui es celebra que les dones poden treballar, perquè fa uns anys només anaven al riu a rentar la roba i cuidaven als seus bebès. Sorprenent plantejament. El que jo em pregunto és si realment ens hem alliberat tant i hem evolucionat, o simplement han canviat els temps.

Reflexions aparti, avui volia felicitar a totes les dones, treballadores dins i fora de casa. I el mèrit i record no és només per avui, sinó pels 364 dies restants ( bé, 365, que aquest any és de traspàs). I sobretot, volia recordar especialment d'aquelles dones que sempre han treballat pels altres, dones anònimes amb feines no reconegudes i  que es mereixerien un monument.


I mentre segueixo amb el meu moment filosòfic, el Jaume, en una de les seves enginyoses sortides, em pregunta si les mares tenen una cremallera a la panxa perquè neixin els bebès ( potser encara és petit per dir-li que és una mica més semblat a un velcro). Potser és que ha sentit campanes de diades i dones, i alguna cosa relaciona. M'agradaria creure que, quan ell creixi ja no es necessitarà celebrar aquest dia, perquè els drets ja estaran més que reconeguts, però ho veig difícil.

De moment, i per posar el nostre granet de sorra, aquesta nit els he llegit un conte. És un regal d'un bon amic, que sap captar molt bé les sensibilitats humanes. És el relat de "Els Colors", que pertany al llibre "Contes per abans de Despertar", de Nunila López i Myriam Cameros, les autores de "La Ventafocs que no volia menjar perdius".

I com compartir és contagiós, jo també us regalo l'enllaç, perquè llegiu el conte i ho gaudiu:

http://es.scribd.com/doc/84436135/loscolores

Txell

La penúltima bugada

Després d'uns quants dies malalta, el treball s'acumula dins i fora de casa. Les muntanyes de roba creixen exponencialment i les boles rodants de polses multipliquen inexplicablement. Amb els ànims encara contracturats, toca posar ordre i no és fàcil.

Miro el cistell de la roba bruta: està a vessar. Els meus fills amortitzen parc i activitats i sembla que s'arrebossen pel terra, així que la seva roba no té un segon ús: sempre s'ha de rentar abans. Toca posar una rentadora (o dues, o tres...). Els nens m'ajuden; de vegades els agrada i jo els deixo col·laborar, encara que em porti més temps. Tenen clar que s'ha de separar la roba blanca de la de color, però gairebé sempre es cola alguna peça que no toca i falta algun mitjó.

Omplim la rentadora: acaba de gom a gom. Intent no emplenar-la, però és impossible, perquè em sembla que tota la roba és urgent. Sé que si parlés, protestaria. La Martina i el Jaume, il·lusionats, m'ajuden a posar els detergents i suavitzants: per torns, ben mesurats, perquè cap dels dos tingui més protagonisme. De vegades em sorprèn la seva rivalitat en aquestes coses. Jo afegeixo algun producte que neteja encara més, perquè reconec que sóc una il·lusa i encara crec en la màgia. Gràcies a moltes persones com jo, els fabricants viuen millor.

Arriba l'hora d'estendre. Reconec que mai m'ha emocionat, però amb els anys he millorat el meu estil. Pot semblar increïble, però l'Eduard és qui m'ha ensenyat. A casa tot és repartiment i les tasques de la llar no seran menys. D'aquesta forma, les samarretes ja no queden amb la pinça marcada al pit, perquè estirades s'arruguen menys (i t'estalvies sessions tedioses de planxa) i la roba seca més ràpid si comences per les peces grans que queden a les últimes files. Per no parlar de l'estesa del revés, perquè no perdi color (si és que et recordes de fer-ho abans de posar-la a la rentadora, ja que els dies d'hivern, a les 11 de la nit, és dur donar-li la volta...).  Enginyeria de l'estendre, mèrit del meu estimat company.

Em poso a fer feina i tornen a aparèixer els meus petits col·laboradors. Sort que no hi ha llençols, perquè els agrada jugar a amagar-se i acaben, moltes vegades, enrotllats. Una pinça, i una altra i una altra i arribem a la roba interior. Llavors el temps es para i s'avança: del cistell no paren de sortir peces petites i, quan arribes als mitjons, ja no et queden ni pinces, ni espai. Recordo les nostres primeres bugades, quan la Martina era un bebè: em posava tendre veure les seves peces minúscules esteses i les tractava amb cura i dedicació. Després d'uns quants anys, només veig treball multiplicat per dos.

Aparello els mitjons perquè sigui més fàcil ordenar-los després. Em fa gràcia veure els de cada un de nosaltres, totalment definitoris: l' Eduard, mitjons foscos, tots iguals i difícils d'aparellar; el meu amor monocromàtic no posa color als seus peus. Els nens, en canvi, explosió de color, ratlles i ninots, que fan divertit el vestir-los cada matí. I els meus, de tota mena, segons l'ocasió, encara que predominen les ratlles que es poden camuflar sota unes botes. I sempre, sempre, falta algun mitjó, moment en el qual tornes a la rentadora i li dónes un parell de voltes, a veure si cau. De vegades passa, altres vegades queda perdut i no el trobes, i apareix a la següent bugada, "re-rentat" i marejat. I unes altres, simplement, queda esperant al cistell de la roba bruta, poc temps, perquè les rentadores són contínues. I el seu company, desemparat, al calaix de la roba interior.

La segona fase ja està finalitzada i sempre porta més temps del que havies previst. Queda el plegat, allò que et passes el dia fent. És la clàssica posició a la nostra casa: els nens jugant al menjador i l'Eduard o jo, plegant i plegant. I no s'acaba mai. Les muntanyes de roba creixen, es torcen i descompensen. Llavors decideixo posar una altra rentadora perquè el cistell torna a vessar, així que el cicle torna a començar, com un cercle viciós....sempre hi ha roba en moviment! Sense parar de treballar, la sensació d'ordre mai apareix.

Paro un moment perquè els nens em demanen que jugui amb ells. Em mereixo un descans, i ells també. La Martina em diu que, quan sigui gran, dirà als seus fills que no s'embrutin tant i el Jaume em pregunta per què sempre tenim treball a casa. Em fan gràcia les seves observacions i somric sense donar més explicacions. Per una bona estona em relaxo i gaudeixo d'ells, mentre els armaris esperen la roba que no deixa mai d'entrar i sortir.


Txell

Així ens veuen...

Des de que sóc mare, no tinc una imatge real i objectiva de mi mateixa. Potser la dedicació als nens, el treball i el poc temps que queda per a la meva parella, no em permeten dedicar-me i analitzar-me del tot. Per això m'agrada que els meus fills em donin la seva opinió. Ja sé que tampoc és fidel a la realitat, perquè l'estima moltes vegades distorsiona, però m'agrada la seva particular visió de les coses, el seu món imaginatiu i les seves simples observacions.

El Jaume, amb 4 anys, moltes vegades em veu com una companya de jocs. S'enfada i em diu que no em convidarà a la seva festa i, al cap d'un moment em diu que es casarà amb mi i que celebrarem un casament ( "i convidarem al pare i a la Martina, val?"). La meva autoritat li molesta i li costa entendre, però crec que en el fons l'agraeix. Els nens volen límits al mateix temps que et posen contra les cordes. Els petons enganxosos amb aire de xupa-xup ajuden, en molts moments, a suavitzar les nostres tensions educatives. Al meu tossut afectuós, no el canvio per ningú, perquè és dolçor recoberta d'energia i descobriment del món...però reconec que moltes vegades em posa a prova i em demostra que encara tinc molt per aprendre en això de ser mare.

La Martina, amb 6 anys, ja està en una altra fase. És una companya animosa i li agrada ajudar. Qüestiona i soluciona i comença a adonar-se que el món no segueix un ordre lògic. Comença a fer ús del sentit de l'humor i és un gran suport que m'ajuda a no perdre els papers. Sap comunicar-se i donar-me més pistes sobre els seus sentiments i em posa les piles si és necessari. Els seus raonaments em mostren que vegades m'equivoco, però que també els fills saben donar oportunitats i mostrar el camí. Sinceritat infantil al poder, encara que de vegades costi acceptar-la.

Difícil, això d'educar, ser mare i justa....de donar el millor de tu mateixa quan has tingut una jornada de treball tensa i esgotadora...d'estar atenta, de ser una superwoman i de tenir tot sota control...Però els meus fills es mereixen una mare alegre i disposada, que sàpiga donar pautes, afecte i que no perdi aquesta màgia que no només ens dóna la infància. Així que cal seguir al peu del canó, gaudint dels bons moments, aprenent i prenent anotacions en aquest gran màster familiar en el qual hem decidit apuntar-nos.

Per acabar, un dibuix de la Martina, un dels seus últims regals gràfics. Em veig estilitzada i sensual, i em fa riure, pensant la imatge que té de mi.

Txell.