Jornada diària intensa

Fa anys que no poso el despertador, però sempre m'aixeco a l'hora o molt abans. Els meus fills no entenen de cansament, somnis, dies laborables o caps de setmana. Abans que pugui obrir els ulls, sento alguna de les seves veuetes. A partir d'aquest moment, el dia ja no em pertany.

Si és Martina, de cinc anys, em crida des de la seva habitació i quan vaig a buscar-la em rep amb un somriure. Moltes vegades m'explica els seus somnis i em dóna pistes sobre les seves alegries i preocupacions.

Jaume, de tres anys, és diferent. Apareix a la nostra habitació, amb cara de somni i somriure trapella. De vegades porta bones intencions i ens diu que ja és major i no tindrà rebequeries. I jo ho miro, i faig veure que m'ho crec, no sé si per motivar-ho o per creure-m'ho.

Preparar-los per anar al col·le és una competició a contrarellotge...fa temps que no noto la temperatura de l'ambient, perquè sempre estic acalorada. I miro l'hora i sempre és més tard del que pensava...jo crec que, als matins, el temps va diferent.

Toca vestir-se i els trobo fent lluites en el nostre llit; lluites de germans, un més del seu jocs, però cada dia gasto la paraula "compte" i ells estan tan acostumats a sentir-la que no atenen fins que la dic ben forta.

Amb els anys, m'he organitzat una mica i la nit anterior els preparo la roba; així que, el que toca, toca...Però Jaume és un fanàtic del vermell (coincideix amb la seva personalitat) i si fora per ell, tots els dies aniria vestit d'aquest color. Com és de suposar, amb tres anys, no té un armari monocromàtic... Així que, si no hi ha vermell i se li creuen, ja tenim la rebequeria... Costa molt no cedir, però em mantinc ferma: no vull que sigui el protagonista de "Hermano mayor" d'aquí a uns anys. Ja sap que no hi ha negociació, però ho intenta....i normalment anem a esmorzar amb fil musical incorporat, plor constant. Per sort, li passa ràpid.

El moment de l'esmorzar també té la seva història. Jo no sabia que als nens els feien il·lusió coses com partir iogurts, obrir la tapa o els paquets de galetes. Perquè no hi hagi discussions, cada dia, un dels nostres fills parteix els iogurts....I tenen els torns controlats! Es senten a  la taula de la cuina i sento algun "em toca", i en el fons ric amb aquestes coses coses. Jo també esmorzo amb ells: dempeus, a mig fer, com sigui, però necessito energia, que el dia es presenta mogut.

Miro el rellotge, el temps passa volant. Tinc deu minuts per arreglar-me. Em miro al mirall. Tinc cara de mare....de mare esgotada amb cara de son. Em rento la cara....ara em veig una mica més desperta. Ja no tinc més temps per analitzar-me perquè apareix algun dels dos, així que em vesteixo en tres minuts i surto de casa amb cara de pressa. Les motxilles, les jaquetes, la bici, no trobo el mòbil, mamà vull portar un conte al col·le, mamà vull picar el botó de l'ascensor....uffff no acabem mai.

Per fi estem al carrer. Ens aturem a la botiga del pare de les criatures i anem tots al col·le, que està a tres minuts. La família feliç atabalada. Els nens fan carreres, de vegades penso que acabaran rodant, perquè agafen gran velocitat. Arribem a l'escola i ens acomiadem amb mil petons i abraçades. Els miro per la finestra, els saludo una altra vegada i somric. I respiro.

Vaig al treball amb bicicleta i em dóna per pensar. Estic esgotada i no ha començat la meva jornada. És dur ser mare, però no sóc l'única. Hi ha milions de mares que fan el mateix que jo, milions de pares que intenten portar als seus fills de la millor forma, com saben o com poden. No és fàcil....

No porto ni la meitat del trajecte i torno a pensar en els meus fills. Se m'ha oblidatel matí de bojos. Ja tinc ganes que siguin les cinc de la tarda per tornar-los a veure.

Txell