Tres dies sense rebequeries

Estic sorpresa. El nostre fill Jaume, de tres anys, porta tres dies sense tenir cap rebequeria. És l'època més llarga que ha tingut des de que va començar a utilitzar aquest sistema. Sembla estrany i no ens ho acabem de creure; ens hem acostumat de tal forma a la seva tossuderia que el que està passant aquests dies ens té descol·locats.

L'observo per comprovar si és el mateix nen. Té la mateixa cara de trapella de sempre. Somric i em retorna el somriure. És un conqueridor, de vegades m'ho menjaria.... La veritat és que està igual, li han crescut els rínxols però res més.

La Martina, de cinc anys, tampoc entén res. El seu germà està content tota l'estona: li demana les joguines i no les arrenca de les mans, l'abraça sense estrènyer de més i li diu "princesa". A més, avui han jugat més d'una hora a metges i ha estat el pacient tota l'estona. L'harmonia presideix la tarda.

Preparo el sopar sense interrupcions. El pit de pollastre arrebossat queda uniforme i cruixent. Avui no semblo el "Chiquito de la Calçada" entrant i sortint per evitar una estirada de cabells perquè jo volia guanyar, els animalets de plàstic volant pel menjador ( després d'haver provat diversos llançaments contra la seva germana) o els combats de "pressing catch" infantil.

L'Eduard els avisa per  la dutxa i recullen les joguines a la primera i al cinquanta per cent, ajudant-se i sense protestar. Apareixen els dos en la cuina, somrients. La Martina em diu: "Mare, el Jaume ja m'estima" i jo li contesto que sempre és així. Ella em respon: "Ja, però aquests dies es nota". El Jaume va assentint amb el cap. "Sou uns guapos. M'agrada veure-us així". I ells surten disparats cap al bany: "Pare, la mare està molt contenta!". Després d'uns segons d'èxtasi maternal, la sopa em retorna a la realitat; he d'apagar el foc, encara que, en aquests moments, el del meu cor crema més que mai. M'oblido del cansament del dia i acabo el sopar.

Sento riallades en el bany i els tres em criden perquè vagi. S'estan partint i jo no entenc res. Intenten explicar-me una cosa que ha passat al col·legi, però no poden acabar les frases. No paren de riure i jo els segueixo el joc. Tenim una festa en tres metres quadrats.

Comencem a sopar. Els encanta el que toca avui i m'ho diuen cinquanta vegades per dues, perquè el Jaume repeteix el que diu Martina. L'hora de mastegar no s'eternitza i en poc temps el plat està buit. Es respira bon ambient, demà tindrem agulletes de tant somriure. Després de les postres els dono una galeta ( de les de menjar). La del Jaume em surt partida....i escolto les seves protestes: "La galeta està trencada". Creuo els dits i tanco els ulls: ara segur que s'enfada... "És igual, faré un trencaclosques....". L'Eduard i jo ens mirem amb cara de pòker, aguantant-nos el riure, però passem el càsting d'actors amb èxit. La veritat és que no m'ho puc creure, crec que vaig a mirar si té febre.

Els acompanyo al llit, però abans toca el repàs de "gomets". La taula de la Martina està atapeida de cares contentes; la del Jaume, un desert, amb algun adhesiu pul·lulant. Avui enganxarem tots. Miro la seva la cara i està lluent de felicitat. Els explico un conte amb intenció i expressivitat i els omplo de petons abans de dormir.

Torno a la cuina carregada d'optimisme. Em sento bé, gens cansada. Faig bromes amb l'Eduard i solucionem tres temes en els quals portàvem una setmana encallats. M'il·lusiono pensant que el nostre fill es fa gran, que potser el tema de les rebequeries és evolutiu i que amb el temps, s'aniran solucionant. Potser és un miratge, però tinc la sensació de que el nostre esforç diari està donant algun fruit, encara que no oblido que el nostre fill té el seu temperament.

Vaig a dormir i no em desplomo en el llit. Avui sembla que levito. Estic contenta i em sento plena d'energia per afrontar un altre dia. Em dormo sense fer ganyotes i sento que la meva pell està relaxada. Avui no comptaré cap ovelletaa estressada. La nit em passa volant i l'endemà tinc la sensació d'haver descansat més que mai. Contino u instal·lada en la meva il·lusió quan el Jaume s'oblida dels bons propòsits... No!

S'organitza un piromusical de rebequeries amb volum incontrolable. Respiro. Respiro més. I torno a respirar. Cada vegada més seguit, semblen els exercicis pre-part. No deixo que els nervis m'ataquin però és difícil. Em vaig a l'altra punta de la casa i intento ignorar-ho.

Quan estic a punt de tirar la tovallola es fa el silenci. Sento uns passos pel passadís, però jo segueixo amb les meves coses. Apareix una cara plena de mocs amb aspecte penedit. "Em seques les llàgrimes per estar maco?". Sense dir cap paraula vaig netejant-li la cara. "Mare, vull ser gran com un pare". L'abraço. "Ho sé, Jaume". La Martina s'uneix al grup; som un mini equip cohesionat. No diem res més, però restem una estona ben apretats.

Ens desenganxem i penso que és difícil  tot això. Ser pares és una barreja molt forta de sentiments; és difícil trobar la combinació perfecta per mantenir l'equilibri. No hi ha fórmula màgica, s'ha d'anar tantejant. Dubtes constants, petites conquestes en la batalla d'educar, proves contínues i amor al límit. Assaig i error, no hi ha manual.

No em dóna temps a pensar més, ni a posar-me filosòfica. Els meus fills estan preparats en la porta de casa. M'esperen amb els abrics posats i les motxilles al'esquena. Així que decideixo posar-me les piles i afrontar el dia confiant que d'aquí a un temps podrem celebrar els quatre dies sense rebequeries.

Txell.

El meu bolso

El meu bolso és un hàbitat desconegut, un lloc on conviuen tot tipus d'utensilis amb la finalitat de ser utilitzats. Alguns tenen una vida moguda i alegre i estan entretinguts de tant entrar i sortir. Uns altres, no obstant això, no corren la mateixa sort i queden oblidats a l'interior, esperant una oportunitat, que algú es recordi d'ells i els doni una mica de vida i animació.

Avui sembla que tots seran tractats com mereixen. He agafat el bolso i he notat que pesava més del compte, que potser havia arribat l'hora de revisar el que hi ha dins, eliminar coses inútils i recuperar altres oblidades que encara no han complert cap missió.

Sé d'una persona que, arribats a aquest punt em preguntaria si també porto cendrers de marbre, pel pes i la consistència....no ho negaré, de vegades em costa organitzar-me i en el meu dia a dia hi ha poc temps per fixar-se. Les coses urgents i importants passen per davant de tota la resta. Però abans que la meva esquena comenci a patir més del compte procediré a una bona revisió del mateix.

El primer pas és buscar un lloc tranquil i un moment relaxat. Els nens estan veient "Toy *Story 3"( quin encert de pel·lícula), així que, com a mínim, tinc més de mitja hora assegurada.

Vaig a la nostra habitació i buido el bolso, la caixa de Pandora. Trio el moneder, d'un gruix respectable. Està ple de targetes: supermercats, mútues, dnis, seguretat social, botigues ( la majoria de nens) , club super tres, farmàcia, tarja del treball...crec que la meitat no les utilitzo, així que les guardo en el calaix per si de cas....aquests "per si de cas" que no es compleixen mai, però que em donen seguretat. Oh!, acabo de descobrir una tarja regal d'un centre comercial...Tindrà diners? A mi aquestes coses m'emocionen, són sorpreses insignificants que em donen uns moments de felicitat.

Obro la cremallera de les monedes i surten disparades....les compto: 5,25 euros en monedes d'1, 2, 5, 10 i 20 cèntims en la seva majoria....crec que vaig a fer feliços als meus fills, els regalaré els diners per a la guardiola, els encanta el soroll de les monedes al caure...Sempre em passa el mateix....vaig a les botigues amb pressa, compro i vaig acumulant diners i després el moneder no tanca ( ai, aquesta previsió!).

Miro la part dels bitllets.....la veritat és que hi ha pocs, però l'espai que queda està atapeit amb tiquets de compra. Els guardo per portar un control i al final sempre queden atrapats i mig esborrats. Tinc del 2010.... Tiquets fora!!


Al costat dels tiquets també tinc vals de botigues; és la destinació de qualsevol mare: compres alguna cosa per als teus fills, no estàs segura de la talla i la dependenta et diu: "si no li va bé, et podem fer un val". Típica frase que t'inspira confiança....fins que arribes a casa, comproves que cada botigues té les mides completament diferents i que has de tornar a veure a la teva estimada dependenta....I no sé que és el que em fa més mandra: tornar a la botiga, acumular un nou val o pensar que he de tornar a provar qualsevol peça als meus fills ( sempre els dóna per córrer i saltar....).

Observo el moneder. Ha recuperat la seva forma inicial i els botons i cremalleres tanquen a la perfecció. Descobreixo un últim compartiment amb fotos carnet dels meus fills. Zona intocable! Les miro i em fan somriure. Tres minuts agradables enmig del meu desordre.

Continuo amb l'organització: dos paquets de kleenex i un de tovalloletes. Tornen a la bossa immediatament. Encara que ha arribat primavera, la temporada de mocs no ha finalitzat, així que crec que encara poden donar un bon servei.

També trobo tres bolígrafs (hi ha dos que no funcionen), dos colors, una goma, un llapis sense punta, tres clips per agafar papers i quatre post-it amb la llista de la compra, entre els quals apareix un paper amb lletres infantils: "Tastimu mol mara" . M'emociono i se'm posen els ulls de japonesa. Quina dolçor! M'encanta aquesta forma de comunicació amb la meva filla; guardo el paper en el calaix dels tresors.

Segueixen sortint tresors: un xupaxup i tres sugus enganxosos (intento treure el paper per menjar-me un, però està totalment enganxat), dos gormiti, una kitty en miniatura, tres sorpreses dels ous Kinder i quatre cartes del codi Lyoko. Sempre passa els mateix: els "guegos" ( com diuen els meus fills) i les sorpreses fan molta il·lusió els primers cinc minuts....després ja ve el: "mare, m'ho guardes?" i d'aquí a perduts en la bossa.

De sobte m'agafa el riure: porto una brotxa i maquillatge al bolso.No ho sabia! Tornaré a deixar-ho per a aquests moments de retoc personal...Quins moments? Bé, potser ha arribat l'hora de no tenir tant aspecte de mare...

Segueixo seleccionant coses fins que sento un: "què fas mare?". Ha passat més d'una hora i no m'he adonat. La pel·lícula ha acabat i els meus fills comencen a tocar tot el que encara està fora de la bossa. Em pregunten, em volen " ajudar".... Crec que ha arribat el moment de posar fi al meu primer "round" d'ordre. Poso tot el que queda al bolso i ho aparto de la vista. Demà serà un altre dia amb un altre tipus de prioritats. I segurament, d'aqui a algunes setmanes, tornaré a trobar un altre d'aquests moments per poder revisar i organitzar aquesta porció de la meva que està dins el meu bolso.

Txell.

Jornada diària intensa

Fa anys que no poso el despertador, però sempre m'aixeco a l'hora o molt abans. Els meus fills no entenen de cansament, somnis, dies laborables o caps de setmana. Abans que pugui obrir els ulls, sento alguna de les seves veuetes. A partir d'aquest moment, el dia ja no em pertany.

Si és Martina, de cinc anys, em crida des de la seva habitació i quan vaig a buscar-la em rep amb un somriure. Moltes vegades m'explica els seus somnis i em dóna pistes sobre les seves alegries i preocupacions.

Jaume, de tres anys, és diferent. Apareix a la nostra habitació, amb cara de somni i somriure trapella. De vegades porta bones intencions i ens diu que ja és major i no tindrà rebequeries. I jo ho miro, i faig veure que m'ho crec, no sé si per motivar-ho o per creure-m'ho.

Preparar-los per anar al col·le és una competició a contrarellotge...fa temps que no noto la temperatura de l'ambient, perquè sempre estic acalorada. I miro l'hora i sempre és més tard del que pensava...jo crec que, als matins, el temps va diferent.

Toca vestir-se i els trobo fent lluites en el nostre llit; lluites de germans, un més del seu jocs, però cada dia gasto la paraula "compte" i ells estan tan acostumats a sentir-la que no atenen fins que la dic ben forta.

Amb els anys, m'he organitzat una mica i la nit anterior els preparo la roba; així que, el que toca, toca...Però Jaume és un fanàtic del vermell (coincideix amb la seva personalitat) i si fora per ell, tots els dies aniria vestit d'aquest color. Com és de suposar, amb tres anys, no té un armari monocromàtic... Així que, si no hi ha vermell i se li creuen, ja tenim la rebequeria... Costa molt no cedir, però em mantinc ferma: no vull que sigui el protagonista de "Hermano mayor" d'aquí a uns anys. Ja sap que no hi ha negociació, però ho intenta....i normalment anem a esmorzar amb fil musical incorporat, plor constant. Per sort, li passa ràpid.

El moment de l'esmorzar també té la seva història. Jo no sabia que als nens els feien il·lusió coses com partir iogurts, obrir la tapa o els paquets de galetes. Perquè no hi hagi discussions, cada dia, un dels nostres fills parteix els iogurts....I tenen els torns controlats! Es senten a  la taula de la cuina i sento algun "em toca", i en el fons ric amb aquestes coses coses. Jo també esmorzo amb ells: dempeus, a mig fer, com sigui, però necessito energia, que el dia es presenta mogut.

Miro el rellotge, el temps passa volant. Tinc deu minuts per arreglar-me. Em miro al mirall. Tinc cara de mare....de mare esgotada amb cara de son. Em rento la cara....ara em veig una mica més desperta. Ja no tinc més temps per analitzar-me perquè apareix algun dels dos, així que em vesteixo en tres minuts i surto de casa amb cara de pressa. Les motxilles, les jaquetes, la bici, no trobo el mòbil, mamà vull portar un conte al col·le, mamà vull picar el botó de l'ascensor....uffff no acabem mai.

Per fi estem al carrer. Ens aturem a la botiga del pare de les criatures i anem tots al col·le, que està a tres minuts. La família feliç atabalada. Els nens fan carreres, de vegades penso que acabaran rodant, perquè agafen gran velocitat. Arribem a l'escola i ens acomiadem amb mil petons i abraçades. Els miro per la finestra, els saludo una altra vegada i somric. I respiro.

Vaig al treball amb bicicleta i em dóna per pensar. Estic esgotada i no ha començat la meva jornada. És dur ser mare, però no sóc l'única. Hi ha milions de mares que fan el mateix que jo, milions de pares que intenten portar als seus fills de la millor forma, com saben o com poden. No és fàcil....

No porto ni la meitat del trajecte i torno a pensar en els meus fills. Se m'ha oblidatel matí de bojos. Ja tinc ganes que siguin les cinc de la tarda per tornar-los a veure.

Txell