Saber perdre

La Martina arriba a casa explicant-nos que, a l'escola, els han dit que escrivissin tres desitjos en un paper. "Jo he demanat que torni en Pep Guardiola, que tots siguem amics i ser campiona de gimnàstica"...Quins tres desitjos! No hi ha res com la innocència infantil, tan pura..."Però Martina, aquests tres desitjos són molt difícils d'aconseguir" li diem. "Si, per això són desitjos, és el que m'agradaria....potser es compleixen...".

Ens agrada veure la seva cara d'emoció quan ens ho diu...els ulls brillen d'il·lusió i, en en aquest moment, no tirarem els seus somnis per terra. Ella sap que les coses són difícils, però amb aquestes ganes, el que és impossible es veu més proper.

"Que torni el Pep Guardiola" és el seu primer desig. Sembla mentida...una nena de 6 anys ( com molts altres nens) admirant a un entrenador de futbol. El mès lògic és ser fan de cantants, actors, futbolistes.....els entrenadors tenen un paper secundari. I en Pep, encara que ha intentat cedir tot el protagonisme als seus jugadors i dignificar el futbol i el bon joc, sempre ha estat en el punt de mira. Serà perquè ha aconseguit fer-nos recuperar la il·lusió? Crec que mai havia gaudit tant del futbol com amb aquest Barça....bon joc no sempre embolicat de triomf, però amb uns  valors que el fan campió. No m'estranya que sigui tot un referent per a tantes persones que veuen en ell un model d'esforç, passió i lluita.

Segon desig: "Que tots siguem amics"...Crec que aquest desig l'hem tingut tots quan hem sigut nens. Ser acceptat, formar part del grup, de les relacions entre companys....La Martina em recorda a mi a la seva edat.... l'amistat per sobre de tot, i era important la quantitat i freqüència més que la qualitat. Amb el temps, el nombre d'amics es redueix dràsticament, encara que la intensitat i qualitat és el que realment importa.

I el tercer desig..."Ser campiona de gimnàstica"...
......
Els nostres fills, com tots els nens, donen gran importància al triomf. "Jo vull guanyar el primer" ens diu sempre Jaume, perquè quedi constància que guanyar és ser el número u.

A nosaltres ens sorprén aquest esperit competitiu i sempre els diem que "per saber guanyar cal saber perdre". Difícil frase per uns nens en un món competitiu, però és important saber que les coses costen i que no tot s'aconsegueix tocant una pantalla, amb un simple gest, amb un "clic".

No es pot ser el millor en tot, és impossible. És bona la lluita, la capacitat de superació, l'esforç, la constància. Vèncer les dificultats és el que ens manté vius. Mai cal perdre l'esperança, però l'únic objectiu no és el triomf, sinó tot el que aprens pel camí. I si algun dia arriba el premi, cal estar preparat, assaborint-lo amb passió, però també de forma humil i generosa, sent agraïts amb tots els que ens han ajudat. Perquè un triomf i una medalla són efímers, però el record dels que saben guanyar és etern. I el mèrit com a persones és el que ens acompanyarà sempre.

Amb aquestes o altres paraules similars intentem preparar als nostres fills per a aquest món caòtic i competitiu. Difícil, com moltes altres coses, però és el que hem triat. De vegades ens sembla que ens entenen i altres dies és més complicat...

Immersa en els meus pensaments, la Martina m'informa dels resultats de les carreres de motos, que els dos segueixen atentament amb el seu pare: "Mare, avui el Dani Pedrosa no ha guanyat i no pujarà al podi....però quedar quart tampoc està malament....no? Ho ha fet molt bé i s'ha esforçat"....

....... Sense paraules....sembla que el nostre esforç com a pares, de tant en tant,també rep medalles. Així que val la pena no tirar mai la tovallola.

Txell

Experiència televisiva

Aquest mes de maig, la Martina i el Jaume han sortit per la tele. La Martina, en un anunci de Vodafone per a Itàlia i el Jaume, en un anunci d'Arnidol, un stick pels "bonys". Una nova experiència per ells. Ara es veuen a la pantalla i els fa gràcia....simplement això, una activitat més com a nens i un record bonic.

I a mi, el que més m'agrada, és que s'ho han passat molt bé als rodatges, i que surten tal com són: la Martina, activa, donant voltes i com sempre, sense parar; i el Jaume, un trapella ben carinyós.

Espero que els gaudiu com nosaltres.

Txell.

P.D: Per cert, no m'oblido del post "Saber perdre"....està gairebé a punt, però les mil activitats d'aquesta primavera, més l'astènia em tenen esgotada.....

Dia de la mare

6 de maig, dia de la mare. Encara que una mica cansada i afectada per la primavera ( com cada any) no vull que s'acabi el dia sense felicitar a totes les mares convençudes, que es desviuen pels seus fills, que gaudeixen i pateixen amb ells. 

Porto uns quants anys sentint-me mare, exactament set, des de que la Martina, a la meva panxa, ja formava part dels nostres plans. Pares feliços, disposats a fer-ho tan bé com fos possible, conscients del nostre canvi de vida i d'estat, encara que, mirant-ho amb distància, no del tot. Ser pare és el millor aprenentatge sobre la marxa, en el qual el sentit comú i la paciència són els nostres companys de viatge, hiperdesenvolupats exponencialment.

Els fills fan que surti el millor i el pitjor de tots nosaltres. Mai abans havia cridat tant, però mai havia estimat tant, ni havia mostrat la meva sensibilitat de forma tan intensa, entenent perfectament l'amor maternal (o paternal que, en el nostre cas, és el mateix). És un amor gratuït, sense esperar gens a canvi, ple d'il·lusió per veure que els teus fills aprenen a ser personetes i poden arribar a ser grans persones.

Guiem als nostres fills, perquè els sigui més fàcil la vida, vivim les seves històries cedint-los tot el protagonisme, ajudant-los a agafar les regnes de la seva destinació. Moltes vegades ens canviaríem per ells, per evitar patimemts i perquè no repeteixin les nostres errades. Però no podem viure la seva vida, només a ells els pertany. Som el seu suport i el seu coixí, sempre estem, quan aprenen tot (bo i dolent) que els pot oferir la vida. Riure i plorar, tot forma part del cicle, sempre oferint la nostra mà i companyia.

Ho intentem, ens esforcem i és tan difícil...Cada fill és diferent i cada etapa també i els sentiments no es poden canviar. De vegades m'agradaria mostrar un món ideal, però vivim al món real...així que, com podem, els preparem, adaptant-lo a la seva edat. I són ells, els que, sovint, ens donen lliçons de la seva visió, fent més simple el que els adults veiem complicat, amb les seves lògiques preguntes sobre el funcionament de tot.

Així em sento, mare en tots els sentits, intentant no perdre la meva essència. Dies més bons que uns altres, però sempre recolzant als nostres fills en els seus somnis, mentre intento no oblidar els meus. I avui, en el nostre dia, m'agradaria regalar-vos un enllaç a un vídeo que, encara que tingui publicitat final, il·lustra molt bé part dels nostres sentiments ( Gràcies, Sílvia, per passar-m'ho).

Feliç dia de la mare!

Txell