Esgotament primaveral

Aquest mes de maig és esgotador. Ara que hem superat el tema dels polls, una sèrie de cites i celebracions col·lapsen la meva agenda. El final del curs s'apropa i els esdeveniments apareixen un darrere un altre, a velocitat incontrolada i vertiginosa. Si a tot això afegim un temps atmosfèric regirat i uns nens exageradament nerviosos, el resultat és un esgotament físic i mental entrellaçat amb astènia primaveral de primer grau.

Amb la tensió pel terre i oblidant-me de ser una supermare, intento posar una mica d'ordre en la meva vida per no perdre'm entre tanta responsabilitat maternal. Agafo un calendari i m'organitzo, prioritzant la vida social i escolar dels nens per davant de qualsevol altra cosa.

Retoladors de colors, fluorescents, subratllats i ratllades...el calendari està tan replet que ja no es diferencien les coses urgents de les importants....la veritat, quina diferència hi ha? Crec que no tinc temps per prioritzar, així que aniré solucionant sobre la marxa.

Colònies, escoles d'estiu, festa de "graduació" de la Martina, concert de final de curs, festival de la piscina, festa de gimnàstica, matrícules de l'any que ve, excursió familiar de l'escola....tots els esdeveniments fitxats, autoritzacions parentals per lliurar i reserva d'un sector de neurones per pensar en la meva vida laboral i domèstica.

Freno uns minuts i penso en l'activitat frenètica dels nostres fills. Em plantejo si és necessari que un nen de 3 anys vagi de colònies, encara que es consideri que li ajuda a socialitzar-se i a adquirir més autonomia. Ric pensant en les reunions de les colònies: cares de pares expectants davant els primers passos d'independència dels seus fills, nerviosisme i preguntes fruit de la inexperiència (destacant la de "els banyareu a la nit? ( a 50 nens) o "Podem trucar-los abans de dormir? (fent el càlcul: 50 trucades de pares a 3 minuts cadascuna és igual a fills histèrics i desvetllats)).

Després de la pausa, torno a posar el turbo i deixo que m'arrosseguin els esdeveniments. Amb una setmana de diferència, preparem dues vegades la maleta, una pel Jaume i l'altra per la Martina. Mudes, "antimosquits", funda del nòrdic per dormir, lot, cantimplora....tot preparat i marcat a bolígra, ja que sóc una mare pràctica que ja no planxa les etiquetes. Els nostres fills ens mostren la seva personalitat en tota la preparació: la Martina controla fins a l'últim racó de la bossa; el Jaume connecta i desconnecta, va alternant, però estem segurs que s'ha assabentat de tot.

Arribat el dia de la marxa, som pares de primera fila en els comiats, amb agulletes de dir adéu amb la mà. Sempre penso que, si em veiés des de fora, em sentiria ridícula. També penso que el conductor de l'autocar ha d'estar divertit, però hi ha coses que no t'importen quan es tracta dels fills: es fan sense plantejar-te-les massa. I, mirant a altres pares, tots organitzen el mateix espectacle, així que entre la multitud penses que no es nota tant.

Superats els dos dies de colònies, en els quals a casa es respira una barreja de tranquil·litat i enyorança, els nostres fills tornen esgotats, amb la roba i els genolls que fan pinta d'haver aprofitat l'estada. Expliquen poc, petites anècdotes de la seva aventura, que es van ampliant i desgranant durant tota la setmana. Les abraçades són intenses, els petons més sonors i els "t'estimo" ajuden a expressar que els hem trobat molt  a faltar.

Una fita superada, encara més a prop la fi del curs, amb festivals i festes que van tancant un nou any d'etapa escolar. Concert de música en el qual només tens ulls per als teus petits artistes; exhibició de piscina, on descobreixes a la nova Esther Williams, amb gran estil nedant d'esquena, i un mini Tarzán que ha perdut tot el respecte a l'aigua i s'enfronta braçada rera braçada. Aplaudiments convençuts de Pares amb majúscula que van seguint als seus fills en tots els esdeveniments i vivències; el cansament generalitzat es reflecteix en les cares de satisfacció amb ulleres una mica més marcades.

Encara ens queda la traca final i, abans d'arribar a Sant Joan haurem assistit, amb els nostres fills, a les seves diferents cites, preludi de la intensa vida escolar, esportiva i social futura. Així que, preparant-me para tot el que ens espera, agafo aire, respiro i em relaxo uns segons, guardant a la retina i en el cor tots els moments viscuts, repetint-los en la memòria generosa i esforçada que permetrà que perdurin per sempre.

Txell

Polls: veïns invasors

La Martina es desperta gratant-se el cap. “Em pica molt mare!”. La miro i està graciosa amb tots els cabells esvalotats i cara de son. “Vine aqui, Martina, que miraré si tens polls”, li dic, convençuda que es grata el cap per qualsevol altra raó. Reviso les orelles, la coroneta, les arrels del cabell....per aquí, per allà...."vine aquí, que tinc més llum", però jo no veig res. La veritat és que sóc una mare inexperta en el tema i, per molt que ho intento, no trobo cap bitxet blanc, negre o transparent. Realment no sé el que busco, però miro i torno a mirar. "Aquí no hi ha res. Potser és que tens calor", li dic amb convicció.

"Els meus fills no poden tenir polls, ja han hagut moltes plagues i ells no els han agafat", em repeteixo a mi  mateixa. I penso en la pel·lícula que sempre m'he cregut, que el ph de la seva pell és resistent a aquests habitants. Però, per alguna estranya raó, aquesta vegada hi ha alguna cosa que em fa dubtar; per aquest motiu, escric una nota a la professora alertant de la possible presència d'éssers estranys en el cap de la nostra filla i posant de manifest la meva falta d'informació sobre el tema.

Vaig al treball donant-li voltes i decideixo trucar a la meva germana gran, l'experta, que em porta un gran avantatge en el recorregut de mare i a la qual recordo amb freqüència quan visc en viu les seves ja catalogades experiències amb els fills. M'instrueix a la perfecció proporcionant-me un kit i manual de supervivència que apunto en tres post-it amb lletra ràpida i línies desordenades.

Amb la informació condensada en paper groc em dirigeixo a la farmàcia, disposada a assortir-me de la "farmaciola per si de cas". Però les indicacions clares de la meva germana es confonen amb les explicacions de la farmacèutica i surto de la botiga amb garbull mental avançat i amb dos productes que no recordo en quina fase del tractament he d'utilitzar. "No passa res" penso, "total, segur que tot ha estat una falsa alarma...."

Falsa alarma...fins que la Martina surt de l'escola. La seva professora em confirma que té uns ouets: són diminutes boletes blanques que semblen caspa però que es queden enganxades en el cabell. Aquells indicis de sospita eren certs. Ja formo part del club de mares atabalades pels polls. Com diu una amiga, se m'ha acabat la tranquil·litat i la vida.

La Martina, malgrat això, està encantada: una novetat, la seva nova història a explicar...així que va pregonant pel pati que té polls. Aquesta vivència i les seves quatre dents que es mouen ( pura il·lusió infantil) són les seves històries de la setmana. Marxem ràpid a casa, no sigui que em trobi un grup de mares que em facin fora per "pollosa". Sort que estem al segle XXI i que tenir polls ja no és un estigma social, sinó una realitat més que quotidiana.

Ja a casa, poso als meus fills el primer producte, un gel durant 15 minuts. Encara que el Jaume no s'ha queixat de picor, entra dins del pack, que el dia a dia dels nostres fills és tot compartir. Amb els caps impregnats semblen dos "engominats", encara que els rínxols de Jaume són forts i de seguida surten un altre cop. Ens fa gràcia aquest nen: amb el cabell mullat perd totalment la classe, ja que de seguida li apunten uns cargolets per darrere de les orelles que li donen un aire agitanat. Només li falta fer palmells i una mica de "cante jondo" i ja el podem portar a un tablao.

Els rentem el cabell i, seguint els consells de la farmacèutica, els poso vinagre. Jo no sé quin serà el resultat; el que tinc clar és, que de moment, els nostres fills fan olor d'amanida de bar de carretera i el cabell no està més brillant.


El següent pas és passar la pinta de púes fines. Dosi de paciència al quadrat. La Martina i el Jaume no han entès mai el significat de la paraula "quiets" i avui tampoc anava a ser l'excepció. Aigua calenta, pèl a pèl, les llèmenes no s'enganxen a la pinta, les trec amb els dits...i enmig de tot el procés, apareix ell, el culpable, tan negre amb les seves potetes....Un poll, només un, però un Sr. Poll a la  cabellera de la Martina. Expectació a casa davant tal esdeveniment. El poll és el centre de les mirades, aquesta mini bèstia espavilada que ha decidit xuclar la sang i embolicar tot.
Després de la confirmació, posem tota la roba de llit, gomes del cabell, pijames i tovalloles dins d'una gran bossa que tanquem i segellem durant uns dies per després rentar les peces a altes temperatures. Que no quedi ni un, que s'asfixiïn...em sento una torturadora d'animalets...
Queda una altra part del procés, posar capells de dutxa als nostres fills i que dormin amb ells. ric pensant que a la farmàcia m'han dit que emboliqui en paper de plàstic el cabell dels nostres fills i que els deixi així tota la nit. No coneixen als meus fills: plastificats durarien tres segons, més la gresca i excitació posterior. Pensant-ho bé, els deixarem les "grenyes" al vent, que començaran a canviar-se els capells. I els polls, més que asfixiats, acabaran marejats.

La setmana transcorre amb el treball extra de revisar i pentinar caps cada nit. I, sumat a la resta d'obligacions personals, laborals i a una gran dosi d'astènia primaveral, resulta esgotador. Cerca de llèmenes, oli d'arbre de te, suavitzant i llargues tandes de raspallat, que ens mostra les múltiples possibilitats del cabell del  Jaume...així que fem bromes pentinant-lode nen antic. Moments de diversió enmig de tanta dedicació i paciència, ja que la Martina s'ha adonat que tenir polls no és tan emocionant com pensava. Treball en equip, que és com millor es porta.

Quan ens sembla que el tema està controlat, porto als nens a la perruquería, sobretot per arreglar una mica el cabell del nen gitano. Confesso a la perruquera la nostra "feina" d'aquests dies. I ella, intentant dissimular la seva cara esgarrifada en nomenar la paraula "poll", em diu que no em confiï, que esperi més temps per saber si hem aconseguit exterminar-los i que, només amb plena seguretat, rebrà encantada als nostres fills.

Torno a casa decebuda, amb dos nens protestant perquè s'han quedat sense tallar el cabell; per a ells és una festa: el tamboret, el davantal de gosset, les tisores, l'assecador....vivències simples per als nens d'aquests temps, però a ells els agrada.

A la nit, els tornem a posar el fantàstic gel per a polls de la setmana passada i, en passar la pinta, em recordo de la perruquera...Els dos tenen polls! Ni llèmenes, ni un poll solitari: cada nen té una colònia d'habitants, uns 30, que deixo surant en un bol d'aigua calenta. Els nens els miren entusiasmats: "Mare, mira les potetes". I jo l'única cosa que veig és més i més treball, esforç poc recompensat i el record de la cara espantada de la perruquera.

També penso en el primer poll i la seva reproducció múltiple, el presumpte pare de totes aquestes criatures i fins i tot, en el sentit la seva vida: néixer, créixer, reproduir-se molt i molt, fastiguejar ( per no dir una altra cosa), xuclar la sang i morir sense pena ni glòria. Tot en set dies, temps rècord. Si ho trasllado a les persones, és una opció que no resulta tan estranya. Se m'ocorren un parell de casos que, amb molts més anys de vida, han aconseguit el mateix.

Intento trencar el cercle viciós negatiu i decideixo tornar a posar-me les piles. Ens armem de paciència i seguim amb els dies de la marmota, repetitius, en els quals la pinta de púes fines és la gran protagonista. Cabells lluents sense rastre de visitants, tenacitat recompensada i res de baixar la guàrdia.

En quatre dies sembla que estan exterminats, però no em refio. M'he tornat una detectora de llèmenes i cada dia reviso caps, amb dosi extra de "mimets" i massatges afectuosos. Així que es converteix en una tasca més que no he d'apuntar a l'agenda. Sé que no som els únics i això m'anima. Així que des d'aquí em solidaritzo amb totes les famílies afectades de polls: Potser perdem una batalla, però guanyarem la guerra..O no?

Txell.

Mares

Avui és el Dia de la mare. M'agrada aquest dia; és un reconeixement especial a una manera de ser, a l'esforç i el treball que durant tot l'any regalem als nostres fills. És una jornada en la qual les mares ens sentim una mica importants perquè els nostres fills ens feliciten i que ja ens serveix pels 364 dies restants de dedicació sense descans.

Els meus fills porten uns quants dies revolucionats. Em miren amb cara de que m'estan preparant alguna sorpresa en el col·legi i xiuxiuegen entre ells. De vegades puc sentir una mica del que diuen, perquè no acaben de controlar el volum del xiuxiueig, però dissimulo amb total credibilitat. La Martina em fa alguna pregunta sobre les meves preferències de colors i el Jaume els porta tatuats a la bata. Gaudeixo veient la il·lusió que transmeten i agraeixo a les professores l'esforç de pensar, dissenyar i decorar detalls per a les mares, tenint en compte la precisió manual que tenen els preescolars.

Penso en totes les mares que rebran els regals. Cadascuna diferent, amb la seva història, la seva vida, els seus desitjos, les seves preocupacions....però amb la mateixa il·lusió davant les sorpreses del seu fill. Un petó, una abraçada, una carícia, una mirada, un somriure....desenes d'agraïments en múltiples formats, des del més contingut al més il·lusionat, convertint l'instant en únic i irrepetible. De vegades m'agradaria viure en la fotografia d'aquests moments i paralitzar el temps eternament. Però la vida segueix, així que guardo el record i em serveix de retroalimentació per a les rutines i lluites diàries.

I és que ser mare és el que té. És una barreja de contrastos continus, explosió de sentiments, control dels límits i afecte desbordat. Un cocktail explosiu en el qual ens veiem immerses, en el qual aprenem sobre la marxa gràcies al nostre sentit comú i intuïció. Ser mare és una transformació i ja no es torna a ser una mateixa, sinó la "mare de", tant en categoria social com en comportament. I encara que, en principi, es tracta d'una decisió pensada i consensuada, fruit d'un acte d'amor en tots els sentits, les conseqüències de la mateixa poden arribar a desbordar fins a a la persona més assenyada.

En el meu cas, moltes vegades em costa reconèixer-me i penso  on és aquella Meritxell aficionada al cinema, que ara no veu ni un personatge humà a la televisió; que podria impartir un màster en dibuixos animats, però que és incapaç de reproduir el títol de les últimes estrenes de la cartellera.

També em pregunto on queden les meves converses de parella, temes d'actualitat, plans de futur, que s'han substituït per "què han menjat els nens", "quan es van d'excursió","has posat la nota a la motxilla", "avui han fet o han dit" o "necessito un balneari".

He canviat les terrasses on anar a prendre una copa pels parcs de la ciutat, els sopars en restaurants per menús infantils, els cinemes per ludoteques i el diari diari pel conte per dormir.

El meu armari destil·la essència de mare. Roba còmoda i resistent a baves, mocs i mans enganxoses, xocolata i "xuxes". Predominen els leggins, texans i samarretes al costat d'algun vestit amb escot i llarg controlats, no vagi a ser que, mentre porti penjat a algun dels meus fills després d'un salt des del tobogan, la peça es despengi de tal forma que pugui arribar a donar alguna alegria al personal.

La nostra casa fa olor de nen i de joguina escampada. Llar trotada, però llar viscuda. I enmig de tot els nostres angelets, remolins endimoniadament encantadors. Sembla mentida: són nostres, tan desitjats...

Són el centre de les nostres vides, d'aquests pares "piltrafilles" que voldrien arribar a tot, que es queden a mig fer, que moltes vegades dubten de les seves capacitats. Que estant moltes vegades al límit, cansats i amb poques forces es plantegen si val la pena tot el malbaratament d'esforç. Però que un somriure dels seus fills, només un, els retorna, en qüestió de segons, la il·lusió per seguir al peu del canó, amb vitamines per a les properes hores de descontrol controlat.

Avui m'agradaria felicitar a totes les mares que se senten com jo, que pensen que tenir fills és el millor que els ha passat a la vida, però que, de tant en tant, necessiten respirar per poder explicar-lo. I mentre gaudeixo del dia, llueixo orgullosa els regals que m'han fet la Martina i el Jaume: un fermall i un collaret de confecció manual, de disseny exclusiu i de valor incalculable