Comporta't bé!!!

L'altre dia vaig començar a pensar en la quantitat d'ordres que dono cada dia als meus fills. Jo, que em considero una mare moderna i conciliadora, m'estic convertint en un sargent estressat. I a més, com més comandament, menys cas em fan. No sé si és l'estiu, la calor, les ganes de vacances o tot el que està passant a aquest país, però tinc la sensació de que hi ha coses que se m'escapen de les mans. I no vull. No pretenc ser una mare perfecta, però no vull ser l'ogre en el que m'estic convertint. Bé, l'"ogret", tampoc exagerem...

Cada dia m'aixeco amb bons propòsits, pensant que el dia anirà bé, que no m'enfadaré per res per res i que tenim molta sort perquè tenim uns fills encantadors...Vaig a la seva habitació, els desperto, els abraço i els deixo que vagin a poc a poc....Però les negociacions comencen de seguida..."5 minuts més"....em diu el Jaume, que entre setmana mai té pressa..."Val, d'acord"..."No, 13 minuts..."...continua ell, sempre demanant més....Sempre més....no val la primera resposta....I jo ja començo a oblidar-me dels meus bons propòsits, mentre preparo les bosses de l'escola d'estiu i decideixo que roba posar-me.

Amb el Jaume mig adormit i la Martina a mig vestir, torno a pensar que no he d'estressar-me i que he de ser capaç d'organitzar-me. Respiro profundament i passo el primer tram com puc, intentant donar menys de 10 ordres. "Acaba't l'esmorzar". "No et taquis". "Renta't les dents...bé!". "Posa't les sabates". "Agafa la motxilla". "Correu". "Ara no és hora de jugar". "No discutiu". "De pressa!". "No feu soroll"..ufff...sort que he decidit tenir un bon matí....

El camí fins al casal d'estiu segueix sent estressant i precipitat. A més, la Martina pot portar patinet per jugar al pati de l'escola, però als petits, com el Jaume, no els deixen. Així que la ruta és cap a endavant i enrere..."Martina, deixa el patinet al Jaume" "Us fareu mal" i "Espereu-me" és la cançoneta de cada matí. I em mossego la llengua per no dir:"S'ha acabat el patinet"; amb el temps, he après a no dir coses que després no vagi a complir...més que res, per no perdre credibilitat. Malgrat el resum de dia quan encara l'estem començant, els acomiado amb alegria i penso en ells durant tot el matí.

A la tarda, segueixen sense parar i jo segueixo de sargent estressat. La calor incrementa la seva activitat, en comptes de deixar-los aplanats. I la seva imaginació està mes activa que mai: veuen el nostre mini passadís com un gran camp de futbol amb porteria, el sofà com un llit elàstic i el terra com el gran matalasset. Rodes i verticals de la Martina, mentre el Jaume s'arrebossa pel parket de casa, com si fos gespa.

"Però, no podeu estar quiets? Vinga, que us poso la tele una estona...", els dic, desesperada, i amb un volum de veu poc regulat. "No, no volem tele, Ens podem disfressar?" és la resposta de la Martina. Sorprenent, què els dic?. Hauria d'estar orgullosa que vulguin seguir jugant, que ho prefereixin a estar connectats...els nostres esgotadors fills educant a la seva mare que busca en la tele la seva gran aliada.

Cedeixo sense estar molt convençuda, buscant una mica de paciència camuflada sota el cansament. La trobo, molt afeblida i m'aferro a ella. I el somriure em crida quan apareixen un mini Eduard i una mini Txell que han remenat el nostre armari. Oblidant-me del desordre, gaudeixo del moment.


De sobte, em veig nena i penso què és el que volen els meus fills. Com els puc dir que estiguin quiets quan estan descobrint la vida? Volen riure, volen córrer, jugar....i tot no pot ser una norma. Una rampa és per baixar-la corrent, cada vegada més ràpid...encara que et parteixis una dent....I una piscina per tirar-se en bomba, encara que et planxis la panxa...El tobogan és més divertit si el baixes del revés ...Per què la mare sempre ens diu:"Amb compte!" o" No toquis" "Què és "portar-se bé"...tot el que és avorrit?"

El meu cap no para mentre els segueixo observant, vestits de grans, però cantant i ballant. La Martina es cau tres vegades amb els talons i el Jaume no té calor amb una xaqueta d'hivern...és el seu joc i l'estan gaudint. I el meu rang de sargent cau uns graus, amb tendressa per l'escena que estic contemplant.

Potser sóc una mica exigent amb ells: vull que es comportin com adults i després em fa pena quan veig que es fan grans. M'agrada que siguin divertits i actius quan a vegades els tallo les ales. He de guiar-los, sóc la seva mare, ensenyant el respecte cap als altres i ajudant-los a crèixer. Però si ara no juguen i experimenten en estat pur, quan ho faran?

Mentre tornem a posar la roba a l'armari, decideixo penjar l'uniforme, sense passar-me a l'altre extrem. Les mares sargent no s'accepten a les vacances. Encara que les perfectes, tampoc.

Txell.

Independència infantil

"Jaume, mira si els pares dormen", sento mig dormida, però estic tan cansada que no puc obrir els ulls i no faig massa cas. És diumenge i no tinc grans obligacions ni compromisos, així que estiro la son una mica més. Segur que encara estic dins d'un somni.

Al cap de poca estona, torno a sentir un passets pel passadís i soroll a la cuina: són els nens, no hi ha dubte....i malgrat ser diumenge, ja estan en acció. Parlen baixet, però l'emoció els fa anar pujant el volum, així puc escoltar una mica de la conversa: "La tassa de la mare està aqui..." "Tens ja els cereals?" "Vaig a buscar unes natilles, que estan en la nevera" "Tu saps com es fa el cafè del pare?"...

M'imagino el que estan fent i, sincerament, m'inquieta la preparació, ja que, a la nostra cuina, no està tot a l'abast de nens. Però decideixo relaxar-me: només el to d'il·lusió que posen en tota la preparació m'alegra i tranquil·litza. Decideixo confiar en ells. Tenen 4 i 6 anys, però semblen un equip organitzat.

Contents, després d'haver completat la seva "missió", vénen a buscar-nos a la nostra habitació. Jo em faig la dormida, intentant que no se'm noti, aparentant relaxació, quan no sé si somriure o preocupar-me.

"Bon dia, us hem preparat una sorpresa!" "Vinga, que ja és de dia, a despertar-vos!". Obro els ulls i em trobo dos nens feliços i despentinats, de la mà i amb les sabatilles posades. Badallo forçadament i no em deixen acabar: gairebé sense respirar, insisteixen que anem a la cuina. L'Eduard, que no s'ha assabentat de res, ens segueix com un autòmata, potser pensant que segueix instal·lat en l'altra dimensió, però fa un esforç per entendre el que està passant.

"Tatxan". La taula de la cuina està preparada per esmorzar. Els nens s'han posat natilles, cereals i galetes. "Mare t'hem posat el got de l'Abella Maia, perquè no arribàvem a la teva tassa. I la llet de soja...I a pare, li hem posat Pepsi perquè no sabem fer cafè"....I segueixen explicant-nos la disposició de les coses, sentint-se grans. Nescafé, sucre, Nutella per  l'Eduard, pa, tortetes...no falta ni un detall. Els ulls se m'han desenganxat de cop i la meva tendresa ja s'ha s'ha despertat..

"He utilitzat el ganivet per untar la Nutella, però ja  l'he rentat perquè Jaume no es fes mal....", ens diu la Martina, emocionada. Germana gran que, encara que sigui menuda, sempre dóna la talla. Només em "manca" el pitet per començar a esmorzar, però el dia promet.

Mentre gaudim de la sorpresa, miro als nostres fills: s'estan fent grans, almenys per mi. Penso que fa dos dies estaven al cotxet amb el xumet i a mi em semblava impossible que arribés el dia en què pogués mantenir una conversa amb ells. Em pregunto on queden els bolquers, les rebequeries, les farinetes, la migdiada i la lactància que tant vam allargar el Jaume i jo. Només un record d'una etapa única i intensa.

En aquell moment, la meva disponibilitat de mare 24 hores em semblava esgotadora i eterna, encara que intentava gaudir-la com podia. Sempre somiava amb dormir una mica més. I ara, que sembla que algun dia ho aconseguiré, no sé si podré descansar. Una barreja d'orgull i vertigen em sorprèn davant noves etapes i diferents compromisos. Els nens creixen, però jo no puc deixar de ser la seva mare, intentat aprendre a veure les coses amb més distància.

El diumenge transcorre com la majoria a la nostra familia: amb les piles posades. Els nostres fills entenen poc de descans, així que l'activitat no cessa. Malgrat la pluja, no s'anul·len els plans.

A la nit i després d'un dia esgotador, la Martina i el Jaume tornen a sorprendre'ns, dutxant-se sols. Els donem un vot de confiança, sense cap supervisió. Reconec que ens costa, desitjant donar la volta i controlar la situació. Però no: no hi ha marxa enrere, cal deixar-los gaudir de la seva autonomia i independència infantil.

Mentrestant, preparo el sopar, sentint-me estranya, amb el temps menys just que normalment i pensant en les novetats del dia. Sé que aviat es convertiran en normalitat, que les integrarem com a rutina i, en segons quins  moments, com a obligació. Una nova perspectiva: ja no som participants, sinó espectadors, però d'això es tracta. Com sempre, aprenent sobre la marxa.

Els nens apareixen ben nets, amb més lluentor que de costum, tenen llum a la mirada. El Jaume ens explica que la Martina li ha ajudat a banyar-se, però que ell li ha posat crema a l'esquena. Somric. Avui no hi ha discussions entre germans: la responsabilitat els ajuda a estar totalment coordinats.

A punt de dormir els dic que estic molt contenta de que es facin grans. "L'any que ve ja puc anar sola a l'escola?", ens pregunta, molt viva, la Martina. "I jo ja puc veure "Los Vengadores"?" afegeix el Jaume.

Ric amb ells i els intento explicar que no hi ha pressa, que tot anirà venint a poc a poc. "D'acord, jo veuré "Els Vengadores" quan tingui 8 anys", diu el Jaume convençut.

"Ja veurem", és la meva frase, intentant concretar poc.

Després del "bona nit" torno a sentir la veueta del Jaume: "Mare, com es fa per tenir 8 anys demà?". I, per un instant, la sensació de que el temps vola torna a fer-me sentir vertigen.

Txell.